Fa set anys, un taxista va salvar la vida del meu fill. Me’n recordo com si fos ara. Va ser a Barcelona, al carrer de Balmes, diria que amb la Via Augusta, que sortíem d’un sopar. Nosaltres, mare i pare, ben novells, trastejàvem amb els paquets, bosses, cotxets, bolquers i mil coses més que portes quan ets pare, i els entaforàvem dins el taxi. El fill, tres anys encara no, va aprofitar el moment per baixar dels braços, arribar a terra, i posar-se a caminar vorera amunt, deixant-nos enrere a nosaltres, i els paquets. I amunt que anava. Encara el veig, tot patufet, ni parlar del tot no feia, que trenca mà dreta, per donar la volta al taxi, i ja és a l’altura de la matrícula quan reacciono tard: l’infant va cap al carril del carrer de Balmes, on els cotxes agafen velocitat. És la mort segura, el perdo, quan miraculosament apareix el senyor taxista per l’altre flanc, i abans d’obrir els portaequipatges, tot gràcil, va encalçar-me el nano als braços, a l’altura de l’intermitent, pocs segons abans d’una mort segura. Aquell taxista no apareix i el fill se’ns planta sol a mig carril, i ens el maten. Encara el veig ara, fent tentines d’infant.

Pares més avergonyits que agraïts, diria que (però la memòria em falla) no vam agrair ni tan sols el gest al taxista. No en sé ni el nom. Absorts, els pares vam passar bona part del viatge en taxi en silenci, i una idea flotant: la mort, tan de prop. I un heroi desconegut que et salva la criatura. Hauria mort per un descuit. I més concretament per un descuit meu, que sóc jo que el tenia a tocar i al càrrec. Però, ben bé, mereix tant de càstig un descuit de segons? Déu meu, Senyor Omnipotent, anys de malifeta i crueltat, fonts de pestes, i maldat, mata’m el fill. Però segons de badar i et quedes sense?

Dos anys després, vaig poder tornar el favor, que en aquest cas vaig ser jo que va salvar la vida d’un infant. Me’n recordo com si fos ara. Era el final de la pre-covid i al parc infantil on m’estava, una mare més jove que jo va arribar, va aparcar el seu cotxet a l’entrada del recinte, i encara fora, en va baixar un patufet d’encara no tres anys. Ella, tota sola, descarregava els paquets, bosses, bolquers i mil coses més que portes quan ets pare. El patufet, fent tentines, va baixar del cotxet i cap a la barana decidit. La barana que dóna al canal d’aigua que hi ha sota. La criatura ja era mig enfilada a la barana, estava a punt de caure al canal ple d’aigua, quan vaig aparèixer jo que, tot gràcil, vaig encalçar la criatura pocs segons abans d’una mort més que segura. Victoriós, aixeco els ulls i veig la mare, que ho havia vist tot. Abaixa la mirada, agafa la criatura en braços, gira cua i no em dóna ni les gràcies. Més avergonyida que agraïda, va quedar absorta. La mort, tan de prop. I un heroi desconegut que et salva la criatura.

Fa poques hores, el darrer episodi, vist en directe. A pocs metres meus, una mare encalçava quasi al vol un nen que feia equilibris dalt d’un mur. Sota el mur, un bosc d’ortigues. Mort? No ho sé, que allò són quatre, cinc metres. I el nen molt recte no anava. La dona, amb l’afortunat sota l’aixella, ha buscat amb la mirada on eren els pares. I aquest cop cap pare feia tard, cap mare no corria. Allà al fons, un home parlant pel mòbil, que a cinc metres ha deixat dit amb gests que sí, que ell era el pare. Ni aturar la trucada. Ni agrair el gest.

Un cop ha acabat la trucada, això sí, ha vingut fins a la zona on el seu fill podia haver caigut, on també era jo, i l’ha inspeccionada. Més culpable que agraït, l’home sap, inconscientment, el que li toca. Salvar una criatura, ara ell, d’una mort més que segura. Aquest és la mena de favor que es torna amb la mateixa moneda.