Gràcies, mestre!

A mesura que ens anem fent grans, i sé de què parlo, tenim més presents els mestres. El jove és per naturalesa arrogant i desagraït, i pensa que el poc que sap –que es pensa que és molt– li ha arribat per ciència infusa. El record del mestre revé quan hom topa amb la seva ensenyança encarnada, amb el seu exemple, amb la seva discreta inoculació de sapiència. M’imagino que una mica de tot plegat li va passar a l’eminent escriptor Albert Camus, de qui parlàvem no fa gaires dies en aquest mateix Mirador, quan li fou concedit el premi Nobel de literatura, l’any 1957. En va deixar testimoni en una carta manta vegada recordada com un dels millors elogis a la professió d’ensenyant, i que va enviar al seu professor d’educació primària a l’escola de Belcourt, monsieur Louis Germain:

“He deixat que s’apagués una mica el rebombori que m’ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos amb tot el cor. Acaben de fer-me un honor massa alt que jo ni he buscat ni he sol·licitat. Però quan en vaig tenir notícia el meu primer pensament, després de la meva mare, va ser per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l’infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït. D’aquesta mena d’honors no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dóna ocasió per expressar-vos el que heu estat, sou i sempre sereu per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït.”

Cartes de mestre i deixeble

La carta la podem llegir acompanyant la novel·la inacabada El primer home –traduïda per Ramon Lladó en l’edició de Tusquets i, més recentment, per Anna Casassas a la nova edició de Raig Verd. Era l’autobiografia ficcionada de l’escriptor, amagat rere l’alter ego de Jacques Cormery, un nen orfe de pare que es cria a l’Algèria francesa sota la tutela d’una àvia autoritària i una mare analfabeta, afectuosa i sorda-muda. “A tu que no podràs llegir mai aquest llibre”, dedicava l’escriptor les pàgines manuscrites que duia a la cartera el 4 de gener de 1960, quan es va matar en un accident de cotxe. Una mare que no sabia de lletra, però que va aconseguir entendrir el mestre Germain, que es va oferir a fer classes gratuïtes al petit Camus, com el recordaria tota la vida, per mirar d’aconseguir una beca i que el vailet no deixés els estudis per posar-se a treballar. De tot plegat parla aquesta meravellosa obra pòstuma.

“Qui és Camus? Tinc la impressió que els que miren de penetrar la teva personalitat no acaben de sortir-se’n. Sempre has mostrat un pudor instintiu a revelar la teva naturalesa i els teus sentiments. Ho aconsegueixes amb més facilitat perquè ets senzill, directe. I bondadós per acabar-ho d’adobar! Aquestes impressions me les vas donar a classe. El pedagog que vol fer la seva feina a consciència no deixa passar cap ocasió per tal de conèixer els seus alumnes, els seus infants, i d’aquests constantment se’n presenten. Una resposta, un gest, un capteniment són àmpliament reveladors. Així doncs, crec conèixer bé el simpàtic jovenet que eres, i molt sovint conté la llavor de l’home que esdevindrà més tard. El teu plaer de trobar-te a classe esclatava a totes bandes. La teva cara manifestava l’optimisme. I en estudiar-te, mai no vaig sospitar la teva situació familiar. Només en vaig tenir una idea en el moment en què la teva mare va venir a veure’m amb motiu de la teva inscripció a la llista d’aspirants a beques. Per altra banda, això s’esdevingué en el moment en què eres a punt de deixar-nos. Però fins llavors em semblaves en la mateixa situació que els teus companys. Sempre tenies el que t’era menester. Igual que el teu germà, sempre vesties de manera molt polida. Em penso que no puc fer millor elogi de la teva mamà.” Això escrivia sobre el seu antic deixeble aquell apòstol de l’ensenyament laic, republicà i lliurepensador que tant va influir en l’autor de La pesta, que hi va trobar un segon –o potser un primer– pare, perquè el seu progenitor havia mort als primers compassos de la Primera Guerra Mundial quan ell tenia un any de vida. “Per a mi és una gran satisfacció constatar que la teva celebritat (és la veritat més estricta) no t’ha donat fums. Continues sent en Camus: bravo!”.

Quan l’un es mira en el mirall de l’altre

Pensava en aquesta commovedora relació entre mestre i deixeble arran del film The Holdovers, que protagonitza Paul Giamatti, sempre brillant. En aquesta nova col·laboració entre l’actor i el cineasta Alexander Payne després d’Entre copes, Giamatti és Paul Hunham, un professor sever i exigent d’un prestigiós internat de Nova Anglaterra, Barton Academy, que, per la seva incapacitat de transigir davant dels poderosos pares dels seus alumnes, és castigat a fer-se a càrrec d’un reduït grup d’alumnes durant les festes de Nadal del 1970. Aviat només quedaran tres persones al vetust edifici: Hunham; la cuinera Mary Lamb (Da’Vine Joy Randolph) que no se’n vol anar de l’escola en què va estudiar el seu fill abans de marxar al Vietnam, on s’ha mort; i l’estudiant Angus Tully, intel·ligent però problemàtic, i, com el professor, odiat pels seus companys i sense amics. Saludem el debut del joveníssim Dominic Sessa en aquest paper.

Més o menys inspirat en Merlusse, rodat per Marcel Pagnol a la dècada dels trenta del segle passat, el film s’inscriu en una llarga llista d’obres que tenen la figura del mentor i del creixement moral del deixeble –i també el canvi personal del mestre– per protagonistes: d’El club dels poetes morts a El somriure de la Mona Lisa, passant per Good Will Hunting, A la recerca d’en Forrester i, fins i tot, Scent of a Woman, amb qui comparteix ambientació nadalenca. El temps no ha passat debades i, en aquesta nova proposta, no hi trobem ni la lluita contra la rigidesa i el conservadorisme institucional –ens trobem en el món post-Maig del 68– ni la brillantor indomable. Més aviat mestre i alumne són el mirall en què es miren l’un a l’altre, amb un mateix fons de drama intern i una presència inesquivable de les malalties mentals, compartint rebuig cerval contra el classisme i la injustícia, tant acadèmica com social. De fet, aquesta mirada de classe en un film ambientat en una escola privada d’elit a Massachusetts, es reflecteix en la tragèdia del fill de la Mary. Com que no ha pogut anar a la universitat per motius econòmics –sense la consegüent pròrroga d’estudis–, és l’únic ex-alumne cridat a files per lluitar a la guerra del sud-est asiàtic, on trobarà la mort.

Tots en tenim un

Cal agrair que Payne no posi l’accent en una escena de redempció pública ni en una història d’amor que sàviament sap escapçar, i es concentri en la humanitat trencada dels personatges, amagada rere la pedanteria intel·lectual, el derrotisme d’alcohol o la rebel·lia d’habitació d’internat. Per això empatitzem amb la història, perquè cap de nosaltres no voldria estar tot sol per Nadal amb la seva pesada i inabandonable circumstància. Però també perquè tots hem tingut un professor que ha cregut en nosaltres, sense ser un geni, ni ell ni nosaltres, ni voler-nos enlluernar. Només es tractava d’allargar el braç quan més ho necessitem. De tenir prou paciència per a sembrar en un erm, que anys després i amb una mica de sort, germinarà lluny d’allí. D’encoratjar-nos a beure’s la vida a glopades o d’acomplir amb estoïcisme el paper d’espàrring de les nostres gosadies de setciències adolescents, quan creiem que ho sabem tot i no tenim ni idea de res. De preparar-nos per a un demà, quan serem lluny de les seves aules. Quan ens recordaran amb benvolença i nosaltres els recordarem amb nostàlgia.

Tothom té un mestre, i només cal posar-li nom. Entre els molts bons mestres que vaig tenir, voldria fer memòria del titular de llengua i literatura catalanes, Dani Camps, mort prematurament. Reconec que no vaig ser-ne un alumne fàcil, però va ser ell qui em va parlar per primera vegada d’Ausiàs Marc, de Joanot Martorell, de Salvat-Papasseit, de Santiago Rusiñol, de Josep Carner, de Gabriel Ferrater i de Jesús Moncada… i em va premiar als Jocs Florals escolars que avui porten el seu nom. Ara que ja he traspassat la seva edat quan em tenia d’alumne i m’acosto a la que tenia en morir, no sé quines paraules hauria d’usar per reconèixer allò que em va ensenyar. Allò que em va suggerir, que avui veig que no va ser en va. Tot i que llavors no l’hauria considerat pas el meu mestre preferit, avui singularitzo en ell tot allò que vaig descobrir llavors i continuo tenint present avui dia. Sigui aquest un record i, alhora, un reconeixement als mestres d’ahir, d’avui i de demà.