Gràcies i desgràcies de l’edició en llengua catalana

Durant el mes de juny i una part de juliol, VilaWeb va publicar les reflexions d’una desena d’editors, escriptors i periodistes literaris sobre com augmentar el nombre de lectors en català. La idea era motivada per les darreres dades de ‘L’estudi sobre els hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2015’, encarregat pel Departament de Cultura i fet a partir de 1.200 enquestes de Catalunya. Aquestes dades apuntaven que els lectors en català continuaven creixent, però deien que els lectors habituals en català eren el 26,4% dels enquestats, tot i que el 95% afirmava que podien llegir tant en català com en espanyol.

Però aquest 26,4% es capgira en moments concrets com ara el Dia del Llibre. Enguany, el 54,62% d’exemplars venuts per Sant Jordi han estat en llengua catalana. Per això a VilaWeb preguntàvem a gent del món del llibre què s’hauria de fer perquè Sant Jordi no fos cap excepció, perquè aquesta xifra tan prima del 26,4% agafés més gruix. Com augmentar el nombre de lectors en català durant tot l’any?

La sèrie va recollir opinions de Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana; l’editor de Periscopi Aniol Rafel; l’escriptor Joaquim Carbó; l’editor de Sembra Llibres, Joan Carles Girbés; el periodista cultural i escriptor Xavier Aliaga; l’editor d’Edicions de 1984 Josep Cots; l’escriptor Sebatià Portell; el periodista literari Josep Massot; l’editor de Comanegra i president de la Setmana, Joan Sala del Llibre; i l’escriptor Sebastià Bennassar. (Tots els articles).

Les reflexions van ser molt fructíferes, amb idees coincidents i algunes de molt enginyoses, i sobretot amb una llista de propostes que uns consellers de Cultura amatents de segur que haurien de tenir presents. Els grans temes giraren entorn de la importància de l’escola per a crear nous lectors; l’oferta editorial disponible en català; l’estigma que arrossega el model de llengua o el català com una llengua marcada; la manca de visibilitat del llibre en català als mitjans de comunicació; la necessitat de comptar amb els 10 milions de parlants dels Països Catalans; la necessitat de reformar el sistema de premis literaris; canvis en els ajuts i les polítiques culturals, etc.

Tantes idees i propostes desplegades es mereixien un colofó que tanqués la sèrie i d’aquí ve que es fes un debat en el si de la Setmana del Llibre en Català. La taula rodona es féu el dilluns 5 de setembre i hi van participar els editors Joan Sala, Isabel Martí i Joan Carles Girbés i l’escriptor Sebastià Portell. L’acte es va fer dins la programació de la Setmana, en col·laboració amb VilaWeb.

Us oferim el vídeo de l’acte complet, que també podeu llegir en la transcripció següent.

D’entrada, us oferim una breu presentació dels ponents:

SEBASTIÀ PORTELL
Nascut a les Salines (Mallorca) el 1992, és un escriptor i dramaturg, de la nova fornada. En aquesta Setmana del Llibre en Català arriba amb la seva primera novel·la, El dia que va morir David Bowie, que acaba de publicar Labreu Edicions. En aquesta mateixa editorial hi trobareu el volum La recerca del flamenc, que conté un conte seu. Portell també ha escrit sis peces teatrals i la biografia de l’escriptora Antònia Vicens titulada Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, que ha publicat enguany Lleonard Muntaner.

JOAN CARLES GIRBÉS
Editor nascut a Carcaixent (Ribera Alta) el 1974. Ha estat director editorial de Bromera. El 2014 va fundar Sembra Llibres, juntament amb el músic i escriptor Xavi Sarrià. Durant dos anys ha publicat una vintena de títols, que van des de la novel·la L’amor fora de mapa de Roc Casagran i el recull dels articles escrits per Marta Rojals, fins a la recuperació de títols de Manuel de Pedrolo i Roald Dahl i una nova biografia d’Ovidi Montllor. Sembra Llibres és membre de l’associació Llegir en Català, conformada per editorials petites de tots els Països Catalans.

ISABEL MARTÍ
Aquesta editora barcelonina és la responsable de l’editorial La Campana, que va fundar amb l’escriptor Josep M. Espinàs l’any 1985. Més de trenta anys de trajectòria, amb alguns èxits descomunals, com els dels llibres d’Albert Sánchez Piñol, de La pell freda a Victus. Isabel Martí sap connectar amb el lector i per això els seus llibres, que són pocs títols l’any, acostumen a ocupar les posicions de més venuts a les llibreries, durant tot l’any i també per Sant Jordi. Els seus darrers èxits: els dos primers llibres de Jonas Jonasson, Wonder, La noia del tren, El llibre dels Baltimore i les novel·les d’Elena Ferrante.

JOAN SALA
Nascut a Castellfollit de la Roca el 1959, és el director de l’editorial Comanegra i des d’aquest any també és el president de la Setmana del Llibre en Català. Va arribar al món editorial el 2006. Format com a biòleg, professionalment s’havia dedicat a la direcció d’empreses agro-alimentàries. A partir del 2012 va assumir d’una manera professional l’editorial Comanegra, amb camins escrutats curiosos i eclèctics, com ara la recuperació de l’obra de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau per part de Julià Guillamon, la recuperació del llibre d’Alexandre Cirici Pellicer Barcelona pam a pam, o el making off literari del film Història de la meva mort d’Albert Serra, llibre titulat Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa, escrit per Jaume C. Pons Alorda, o el doble volum presentat en un estoig, que recupera la novel·la La noria de Luis Romero, i l’acompanya amb un volum coral de relats sobre la ciutat d’avui, Gira Barcelona.

Qüestionar el 26’4%
En el debat es proposaven unes preguntes genèriques, riques en matisos i possibles discrepàncies, per anar fent punta a les propostes que els ponents havien d’anar aportant. La pregunta d’entrada era clara: amb una xifra tan prima com el 26’4% de lectors habituals en català, què creieu que no s’ha fet bé des del sector o es podria millorar?

Isabel Martí ja d’entrada va capgirar el debat afirmant que no es creia aquesta xifra del 26,4% i que calia vendre el peix fresc i no pas el peix podrit:

Isabel Martí: «La primera vegada que vaig llegir aquesta xifra al diari em vaig dir que no podia ser certa, perquè és una xifra molt relativa i es deu al fet que en castellà es publiquen 60.000 llibres i en català se’n publiquen 10.000. Per tant, aquesta xifra neix dels 50.000 llibres que pots trobar en castellà però no pots trobar en català. Per tant, aquesta estadística, que és certa, és inútil i decebedora. Jo no sóc partidària de fer servir aquesta xifra i, al revés, em demano per què no fem una estadística que compartim editors catalans i castellans, i mirem quines vendes tenim. Estic convençuda que en molts llibres no només arribem al 50% sinó que el superem.»

I va assegurar: «En els últims cinc anys molts editors en castellà que fa molts anys que fan d’editor han obert una col·lecció en català. Potser a algun el procés li ha fet obrir una vena d’estimació a la llengua catalana, però la majoria és, segurament, perquè el pastís de les vendes en català són tan notables que no se’l volen perdre.» I concloïa: «Per això aquesta xifra em fa molta ràbia i em pregunto: per què els catalans sempre tenim el vici de vendre el peix podrit en comptes de vendre el que tenim fresc. I crec que és un dels temes que hem de resoldre, hem de vendre el peix fresc. Sempre tindrem les coses difícils, perquè som una llengua minoritària, som una cultura petita, però els passos que ha fet el català i el món editorial aquests trenta anys en molts sentits són molt grans i reclamo que es faci notar.»

Sebastià Portell: «Respecte del que dius, voldria fer dos apunts. El primer, que la llengua catalana no és minoritària sinó minoritzada. Des d’un punt de vista sociolingüístic tenim una llengua amb un nombre mitjà de parlants. I sobre el fet de vendre el peix fresc i no el podrit: crec que tenim un planter d’autors brillants i penso que no s’aprofita prou. Tenim un sistema editorial dominat sobretot per un gran grup que té deutes (compromisos) amb molts autors. I tenim molts autors joves, que sovint diuen coses noves, i que han sortir a la llum. Aquests autors són el peix fresc, són els que fan una literatura que pot aconseguir que quan un lector obri un llibre pensi que llegeix un llibre i no que llegeix un llibre en català.»

Continuava: «Em sembla que era l’editor Aniol Rafel que deia que el català encara és una llengua marcada pel que fa a la lectura. I jo crec que és el gran repte a superar: que quan un lector entri en una llibreria no miri la secció de llibres en català pensant que farà país o un acte de beneficència, sinó que necessitem que els lectors llegeixin la literatura catalana perquè és bona per ella mateixa. I això ja és un fet. Cal que molts editors se n’adonin.»

Joan Carles Girbés: «Primer de tot una nota positiva: quan diem que estem malament el que volem dir és que no ens conformem i que volem estar millor. Si fem la vista enrere, i mirem d’on venim, d’una dictadura amb una llengua prohibida, la xifra del 26%, fins i tot si fos certa, estaria molt bé. Òbviament, no ens hi conformem. Però certament, en certs gèneres, com l’assaig, no s’arriba a percentatges similars amb el castellà. És una de les mancances que tenim.»

«Si hem de parlar de coses que no hem fet bé des del sector, m’agradaria aportar-ne una, que també va citar l’Aniol Rafel en el seu article: no hem fet bé el procés de connectar millor els llibres amb els joves. De com connectar els joves amb els llibres dins i fora de les aules. Aquí hi ha una mancança. Potser una solució seria donar veu a aquests joves. Els editors tenen la tendència a abaixar el llistó i competir amb el fenomen del youtubers. No és amb això que hem de competir. Hem de divulgar que la bona lectura és una alternativa d’oci, d’entreteniment i de coneixement que els pot resultar atractiva. No podem abaixar el llistó, perquè fem lectors amb lectures que recordes, que t’aporten alguna cosa. En aquest sentit, no guanyarem mai el món audiovisual. La nostra arma és la bona literatura.»

Joan Sala: «Jo no puc estar més d’acord amb la Isabel Martí. Aquestes xifres són enganyoses. La meva tesi és que hem d’augmentar el nombre de lectors. El nostre competidor no penso que sigui l’editor en castellà, perquè amb una mateixa oferta creix la venda de llibre en català. Potser sí que és cert que hi ha un problema en la no-ficció, perquè la gent no hi està habituada i perquè s’edita poc i la gent no espera trobar en català llibres de no-ficció. Però jo crec que augmentant el nombre de lectors el català ens pujarà sol, perquè hi ha unes generacions que ja no s’ho qüestionen, entren amb tota normalitat en el llibre en català.»

I va proposar: «Seria bo que incrementéssim l’edició en alguns àmbits que no publiquem gaire, com la ciència-ficció per a joves, un espai dominat pel castellà i que té molta tirada entre els joves. Home, que només trobin aquests llibres en castellà potser sí que els perdem una mica. Crec que hem de publicar més en alguns àmbits que tenim descuidats. Tenim un problema gros amb el llibre tècnic i científic.»

Algunes propostes
Tot i el ball de xifres sobre les quals donem crèdit o no, el debat sobre com augmentar lectors en català és apassionant i constructiu. De manera que vam proposar als ponents que oferissin algunes mesures o accions factibles que poguessin ajudar a millorar les xifres de lectors en català.

Joan Sala: «Hauríem de crear una comissió, un grup de treball per a avaluar les lectures a escoles i instituts, lectures que haurien de ser engrescadores. I això lligar-ho amb el treball dels mestres, que tinguin també uns incentius.»

Sebastià Portell: «Voldria destacar tres pilars que serien l’inici d’una nova actitud: governants amb cultura, formats en cultura; formació per al professorat en literatura d’avui; i de cultura en els mitjans públics. El primer, que és bàsic i transversal: hem de reivindicar d’una manera molt seriosa que els nostres representants culturals provinguin del sector cultural. A l’Ajuntament de Barcelona tenim un advocat, al Departament de Cultura un historiador que fins fa quatre dies gestionava trens, a la Conselleria de Cultura de les Illes Balears una senyora que abans havia treballat en qüestions administratives. La situació és desesperant. Ens hauríem de posar molt seriosos, si ens prenem seriosament la nostra feina.»

«En segon lloc: s’ha de fer una campanya forta de formació de professorat en literatura. He tingut professors meravellosos, però d’altres que no sortien de La plaça del diamant. Cal que professors i mestres sàpiguen què s’escriu ara, perquè si no els estudiants sortiran de l’ensenyament sense saber què s’escriu. Hi ha estudiants que creuen que tots els escriptors són morts i vénen de lluny. No ens podem permetre això quan tenim una literatura fantàstica per descobrir, que aquesta és la millor notícia de totes.»

«I, en tercer lloc, un element que ha agafat una gran actualitat, la cultura en els mitjans públics: no podem aspirar a ser un país si els nostres mitjans públics parlen de cultura després de parlar de les propietats de l’àloe vera. Això és la cultura transversal de què parlen. D’aquesta manera ens quedem amb un col·lectiu de lectors potencials que estan completament desconnectats del que es fa.»

Joan Carles Girbés: «Primer, hem de publicar menys llibres però hem de publicar llibres més diversos. Hem d’ampliar l’oferta i això segurament ens portarà a publicar més. Però hem de publicar menys d’allò que tothom publica. Això passa molt en literatura infantil i juvenil, però també en altres àmbits (mireu quants llibres s’han publicat sobre el procés), que sembla que tots vulguem pescar del mateix riu i de la mateixa aigua. Però potser hi ha més aigües, més netes, on potser creixen peixos més sans. I potser també hem de trobar la manera de fer créixer l’aigua, d’explorar llocs on no hem entrat encara, camins inconeguts. Sovint els polítics fan nosa. Però no han de fer nosa, ens han de deixar fer, han d’incentivar, han de pensar en polítiques, per apostar perquè el sector camini.»

«L’altre punt, que ja s’ha tocat, és preguntar-nos on és la cultura. Aquestes excuses de la transversalitat mal entesa són excuses de principiants. Crec que hi ha hagut una certa contestació des del sector potent i crec que hem de continuar incidint en això. I una altra pregunta que faria és ‘On tenim els mitjans’. I aquesta l’aplicaria al País Valencià. No és que no tinguem cultura, és que no tenim mitjans. És una mancança brutal. Òbviament, reivindicar una vegada més que es puga veure TV3 al País Valencià  i que es puga veure ací en un futur Canal 9. I esperar que aquests mitjans parlen de llibres, d’una manera transversal, però també amb profunditat.»

«I la tercera, que és un secret: heu de saber que al País Valencià hi ha gent que llegeix llibres, fins i tot llibres en català. I això és una qüestió que de vegades des del sector editorial i els mitjans no s’entén. No s’entén que vulguem prescindir d’un mercat on hi ha uns lectors potencials que podrien ser una part important de les vendes. Crec que ens hauríem de prendre seriosament que el nostre país és tot, també el País Valencià i les Illes. I entendre que autors tan coneguts aquí com l’Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré i els joves autors, també haurien de ser molt coneguts allà. Això seria natural en un país normal. Fem-ho possible, perquè és possible.»

Isabel Martí: «M’agradaria matisar els comentaris que feu sobre els mitjans de comunicació. Però primer voldria dir que les coses han canviat molt en poc temps: avui no surt cap llibre en castellà que no surti al mateix temps en català. Aquesta ha estat una feina ingent per part dels editors en català, perquè tenir tres-cents milions de lectors potencials és ben diferent que tenir-ne deu i que encara te’ls has de repartir amb el castellà. També amb les ajudes públiques. Ells tenen quinze estats que compren per a biblioteques i altres organitzacions. Si això ha canviat, crec que és per l’esforç dels editors molt; poquet esforç hi han posat les administracions, però molt també per l’esforç dels mitjans de comunicació en català.»

«Si som justos i fem una comparativa de les vegades que ve un autor estranger i que TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 li fa una entrevista, mentre a TVE1 és impossible que surti, com tampoc no sortiria a la televisió pública francesa generalista… Crec que hem de demanar programes específics, però també crec que hem de ser justos, perquè és fonamental la transversalitat, perquè els llibres arribin a programes de 600.000 oients, i hem de saber que la cultura és minoritària. I hem de ser agraïts. Molts autors estrangers vénen a fer la promoció a Barcelona i no van a Madrid, perquè els mitjans de comunicació d’aquí, en llengua catalana i en llengua castellana, són més amatents al món de la cultura que no ho són els de Madrid, que tenen unes altres preocupacions.»

«Crear lectors no és cosa de receptes. Sempre mirem de crear-ne, però és difícil. Fer aquesta Setmana i fer-la tan ben feta és fer lectors, que els lectors es fan des de tots els porus de la societat. Però necessites que la societat també vulgui fer lectors. I hem de treballar plegats amb els mestres i les escoles. Però com que crec que és molt difícil de canviar el sistema dels mestres, a vegades somnio que seria més fàcil instaurar uns clubs de lectura obligatoris amb gent a qui agradi llegir, que no des de l’oficialitat.»

«Volia també apuntar-te una cosa, Sebastià. Deies que els dirigents culturals han de venir de la cultura. Ai, saps que la consellera d’Ensenyament que va treure les lectures obligatòries era la més ben preparada en clàssiques i amb més cultura que ha passat per aquesta conselleria? A mi m’és igual qui sigui mentre faci progressar el món del llibre, tant si és economista com paleta. Perquè a vegades amb sentit comú i voluntat es fan més coses.»

Joan Sala: «En Joan Carles deia que potser hem de publicar menys i obrir el ventall. Jo crec que hem de publicar més, perquè l’oferta és bona, però ens hem de començar a plantejar autors i editors si allò que publiquem interessa. Es tracta de publicar més i millor. Hem d’anar a més. Hem de publicar més llibres en català. Però repensem què publiquem, mirem amb lupa si convé publicar-ho o no. Donem per fet que llegir és una cosa bona i important. Però hi ha un 39% de gent que no se n’ha assabentat, perquè no llegeix mai. Hem de situar el valor de la lectura i el llibre en un estadi superior al que té ara. En aquest espai hi estem perdent. El llibre ja no és un objecte corrent a les cases.»

Isabel Martí: «Sí, crec que hem de ser exigents, que no vol dir elitistes, sinó cadascú exigent amb allò que vol ser. I jo crec que anem pel bon camí. Crec que hi ha una cosa que ajuda molt les cultures i és que de sobte triomfi un autor. Què llegíem de la literatura sueca abans de Henning Mankell i de Stieg Larsson? Res. Què llegim ara? Es tradueixen centenars de llibres. I tot perquè dos autors van explotar mundialment. Jo cada dia espero un autor català que superi el ressò internacional que ha aconseguit Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol… Tinc la fe i estic segura que arribarà un autor que superarà les seves xifres. Perquè un èxit arrossega la consideració i el crèdit de molta gent. I m’agrada sentir en Sebastià defensar el ‘perquè sóc bo m’heu de llegir’, no pas ‘perquè sóc català m’heu de llegir’. No hem d’anar de víctimes. Això demana exigència i molt poc lament. El lament acostuma a anar aparellat amb el conformisme.»

«A mi em rebenta que la cultura catalana aparegui als mitjans com una cultura subvencionada. Perquè a Catalunya, si els autors tenen lectors és perquè l’interès prové de la societat. Existim perquè el país ho ha demanat, no perquè l’administració ho hagi muntat. I el futur serà millor. Però hem d’anar alerta com expliquem les coses, perquè siguem entesos des del que som: una necessitat que neix del poble i no un invent de quatre savis.»

Editar més o menys? Millor. Però millor per a qui?

Sebastià Portell: «No hem de tenir por de fer autocrítica, no hem de tenir por de fer un diagnòstic i que aquest diagnòstic sigui asèptic i escèptic si cal, per partir de zero, perquè no és que haguem de millorar la relació amb els lectors, en molts casos hem de generar relacions amb lectors i generar-se amb les noves generacions.»

«I voldria puntualitzar això dels consellers de Cultura. Sembla que el que jo he proposat és que l’única coordenada que compti és que sigui gent que provingui del sector cultural. Naturalment, han de ser persones vàlides professionalment, com se suposa que ja ho haurien de ser els d’ara.»

«I una altra puntualització, sobre això que dius, Joan Carles, que s’ha de publicar menys i millor…»

Joan Carles Girbés: «M’agradaria puntualitzar aquest ‘menys’: la idea és que no tots publiquem el mateix i que busquem unes altres vies a l’hora de publicar. Això en el fons suposa publicar més. La idea bàsica és seleccionar millor. Jo no sóc partidari en absolut que la gent tinga un llibre a les mans només perquè és un llibre. No perquè tingues entre les mans un paper enquadernat fas lectors. Per això la importància de seleccionar bé, promocionar bé, oferir llibres que tinguen qualitat… No crec que llegir faça la gent més feliç. El que fa feliç la gent és el llibre que realment et toca, és l’adequat a cada moment. Hem de tendir al fet que llegir faça feliç la gent, això sí.»

Sebastià Portell: «Deixeu-me acabar de reformular la pregunta que volia fer. Si hem de publicar millor, a costa de qui? Qui deixaria de publicar? Quines editorials deixarien d’existir? Quins autors deixarien de tenir veu? I quins públics, per petits que siguin, deixarien de tenir aquell llibre que a ells sí que els interessa. És molt complexa.»

Joan Carles Girbés: «I ens cal que entre tants premis a obra inèdita hi haja un premi donat per la crítica, que realment servisca per donar a conèixer autors poc coneguts i que done prestigi internacional a la literatura catalana. Aquest tipus de premis a tasca editorial, al llibre més ben editat (aquest existeix al País Valencià). Muntar això ben muntat ajudaria molt perquè ens donaria punts de referència.»

El temps es va acabar quan el debat era més viu. No serà pas l’últim.