Gràcies, ara que comença l’any

Vaig néixer un 1 de gener de fa trenta-vuit anys. Històricament, els humans, hem necessitat marcar inicis i finals per fraccionar el flux del temps. Deixant de banda la fe en la vida més enllà del cos, els naixements i les morts, en el sentit de vida terrenal, són indiscutiblement punt de partida i punt final, però d’alguna manera aquests fets ens han resultat insuficients per a viure i gestionar el temps i ens hem inventat calendaris que ens ajuden a compartimentar encara més el misteriós esdevenir de la nostra existència. Els inics i els finals ens permeten de tancar cicles i obrir-ne d’altres. Els anys han pres diferents significats al llarg de la humanitat, però ara i aquí, en la nostra civilització, el 31 de desembre és l’últim dia del calendari, i el dia 1 és el primer. El cantautor asturià Nacho Vegas, en una de les seves cançons, narra el pànic que va sentir, de petit, quan un Cap d’Any contemplava com el calendari es quedava sense dies, i li va demanar al seu germà si l’endemà s’acabaria el món. A la cançó, Vegas explica que, des d’aleshores, ha viscut obsessionat intentant el que ja sabem que és impossible: aturar el temps.

Per a alguna gent, l’any no comença el dia 1 de gener, sinó més aviat al setembre, amb el curs escolar, la fi dels dies estivals i el retorn a la feina. Entenc la seva sensació de començar de nou cada setembre, però per a mi, forçosament, els dies 1 de gener són un doble inici: amb l’arribada de l’any nou, jo faig anys i deixo enrere una xifra que marca la meva edat i n’inauguro una de nova. En realitat, res no canvia a les dotze de la nit, un cop acabats de menjar tots els grans de raïm, no hi ha cap transformació visible, palpable, però dins meu, cada Cap d’Any el símbol d’alguna renovació batega amb força. Durant molt de temps he fet rituals, tal vegada estúpids, anotant propòsits en un full de paper que després cremava en una foguereta i hi saltava per sobre. Però la veritat és que els 365 dies posteriors mai s’han vist condicionats per la meva litúrgia. Els anys sempre s’han anat desplegant davant meu a la seva voluntat i poc he pogut fer per canviar el curs de res.

Per a un altre tipus de gent, Cap d’Any és una data que no els fa especial gràcia, o que fins i tot, els neguiteja, perquè per una banda senten la pressió social de la felicitat imposada, perquè sembla que, malgrat que estiguis fet una merda, la nit de la raïmada (així ho anomena el meu fill) s’ha d’estar content i acompanyat. Els entenc: si no hagués nascut un 1 de gener, segurament aquesta seria una data que em faria certa mandra. Cap d’Any té un no-sé-què que fa basarda: ens veiem empesos a mirar enrere per revisar i endavant per projectar, i fàcilment conclourem que no acabem d’estar del tot satisfets amb la vida que portem, amb l’any que hem viscut. De l’1 al 10, quina nota poseu al vostre 2024? No sé si gaire gent aprova els seus anys amb notables o excel·lents… Per a encarar l’any nou calen il·lusions i la pàgina en blanc de la darrera nit de l’any pot fer-nos por si no tenim il·lusions o bons propòsits o projectes interessants. I potser és per aquest motiu que ens forcem a ser feliços la darrera nit de desembre, per no pensar massa en el que hem viscut –que revisar sempre és travessar camins d’ortigues–, i alhora, quina por que pot fer el futur, sempre tan incert. Canviar. Aquest és un altre verb que s’imposa amb el final de l’any. Deixar enrere allò dolent, mudar de pell com si fos alguna cosa que hagués de passar d’avui per a demà, com si no fos cada dia que canviem, que mutem, que ens transformem de manera gairebé imperceptible.

Personalment deixo enrere un dels pitjors anys de la meva vida, un any convuls en què confesso que sovint he hagut d’esgarrapar les escasses forces que em quedaven per escriure setmanalment aquests articles que, malgrat tot, m’empenyen a seguir endavant. No sé ben bé quins propòsits tinc per al nou any. Suposo que, senzillament, em deixaré portar, aigua avall, pel riu de sempre, que mai és el mateix riu, i ja veurem. Però vull tancar el 2024 i encetar el 2025 i els meus nous 38 anys agraint-vos a vosaltres, lectores i lectors, que hàgiu dedicat alguns minuts del vostre temps a llegir el que he escrit, malgrat que sovint consideri que no és prou bo i que queda lluny del que mereixeu. I també vull donar les gràcies a les persones que aquests últims 365 dies han suportat la meva trencadissa personal i han esdevingut fars que guiaven la meva embarcació malmesa durant aquesta llarga tempesta i la mala mar del meu 2024.