Gràcies, Carmela

L’altre dia, voltant per Barcelona (ja ho té, això de tornar de tard en tard a la teva ciutat: que, quan ho fas, t’assalten les ganes de passejar, i fins i tot et descobreixes alçant els ulls de terra, mirant edificis i carrers com ho fan els viatgers, amb disposició per a la sorpresa o la meravella), vaig trobar-hi la Carmela.

Feia temps que tenia ganes de veure-la. I sort que finalment ho vaig fer, perquè encara me’n dura la impressió, la petjada.

Confesso que el coneixia massa de passada, de fotografia, comentaris i referència. Fins que un estiu, a Ceret, vaig poder constatar el que mig món i part de l’altre ja sabia: que en Jaume Plensa és un dels artistes contemporanis que més coses tenen a dir, i que les diu millor, i que perduren.

Així que, finalment, vaig fer cap al Palau de la Música Catalana amb ganes de retrobament. M’ho prenia com una mena de repetició, allò, un recordar l’estiu bonic voltant pel nord i l’art i les muntanyes.

Però no.

Aquella escultura allà al carrer, pensada per al carrer, el metall llis i l’expressió serena i la gent com hi passa al voltant i una moto i una foto… jo no sé què té aquella escultura que ho envolta tot en una mena de bombolla (tranquil·la, dúctil, transparent) i no t’obliga a res però et convida.

Alguns hi havíem anat a posta, amb el plànol marcat o la idea; d’altres, simplement se la trobaven i la miraven i s’hi aturaven una estona, fins i tot.
S’hi aturaven! Perquè sí! A Barcelona!

No ho havia notat mai, que passés això, que pogués passar. Sense impostures. Sense aquell posat de fixeu-vos com m’hi fixo i quina cara d’entès faig quan m’hi fixo, a l’exposició de moda, llegint concentradament els cartellets. Però és que aquella Carmela, que en Plensa va crear a partir de la fotografia d’una barcelonina de catorze anys, i que és retrat i síntesi, volum i pla, que comunica una serenor que no sé d’on pot sortir, ni com, però que mira, aquí la tens, i s’encomana, aquella Carmela, deia, ens va convertir a tots, passavolants i veïns i turistes i repartidors de mercaderia i parelles d’adolescents i iaies i tothom, en gent civilitzada.

Com si fóssim cultes, desvetllats i etcètera.

Si més no, durant un moment ho vàrem ser.

Quines coses, sí: per obra d’un tros de ferro fos.

Vet aquí l’art, suposo.

I allà asseguda, contemplant aquells ulls tancats, aquella noia (o dona o totes dues coses alhora i en transició) mediterrània, aquella escultura capaç de transmetre serenitat i transcendència, fins i tot sentit col·lectiu, poble, humanitat, vaig constatar que el benestar no és tan sols una qüestió material. Que també és això, vull dir; això altre.

La cultura.