Gràcia o la desorientació de l’independentisme

El 27-S l’independentisme va guanyar les eleccions, però tot fa pensar que aquell dia, paradoxalment, també va perdre. Va perdre el relat i la direcció. Perquè passen els mesos i es van exhaurint les esperances que tot això siguen només circumstàncies que es podrien remuntar. A mi no m’ha agradat mai fer un discurs genèric contra els partits, però no tinc cap més remei que explicar-ho d’acord amb això. El relleu, el relleu al capdavant del moviment que s’havia de fer, no ha funcionat. De la direcció i la pressió des del moviment popular, bàsicament des de l’ANC, s’havia de passar el testimoni al parlament i el govern. Aquesta era la lògica que ens havia de portar ràpidament a la república. Però resulta que els nostres polítics estan més preocupats per menjar-se terreny entre ells, per fer-se travetes i per complicar-se la vida que no pas per alliberar el país.

Tot això que passa a Gràcia n’és un bon exemple. A Gràcia el 27 de setembre Junts pel Sí va guanyar les eleccions amb prop de la meitat dels vots, el 46% del total, i la CUP va ser segona força, amb prop del 15%. Sumant tots dos grups, més d’un 60% dels graciencs van votar a favor de portar el país a la independència en un període màxim de divuit mesos. Però què es troben els graciencs, aquells graciencs normals i corrents que anaren amb il·lusió a les urnes, vuit mesos després?

Doncs es troben amb un conflicte que es podia haver evitat amb molta facilitat però que s’ha acabat convertint en una mena de batalla campal. Una batalla campal amb uns independentistes atiant la violència més irresponsable des d’un costat i amb uns altres independentistes dirigint una repressió absolutament desproporcionada des d’un altre. Mentre Colau veu com se li va omplint el farcell de vots, fa l’escàpol i es mira l’espectacle. Mentre Madrid es frega les mans tot esperant el moment d’aplaudir l’autoliquidació de la rebel·lió catalana. Mentre els unionistes mediàtics furguen en la ferida, xipollegen contents en la ferida per a ser exactes.

Gent de la CUP i un conseller de CDC a banda i banda, doncs. Però no deixe Esquerra al marge. Des del 28-S la seua obsessió ha estat enterrar Junts pel Sí. I de fet ja ho ha aconseguit. Tots sabem que Junts pel Sí és ara mateix una ficció parlamentària malgrat els desesperats esforços d’alguns diputats, que s’escarrassen tant com poden a impedir-ho. ‘Separats pel Sí’, que diu l’amic Xevi Xirgo. Perquè on és Junts pel Sí a Gràcia? Què hi té a dir Junts pel Sí sobre Gràcia? En voleu cap prova més evident?

Esquerra ha decretat que no tornaria a haver-hi mai més la plataforma que dugué Catalunya a tocar de la independència, passe què passe. Que ells no ho permetran això. No diuen que ja veurem què passa, si convé o no, que ja en parlarem. Diuen que no passarà. I de fet ja no ha passat en les dues eleccions que hem fet des d’aleshores. I quin sentit tindria, doncs, continuar treballant per allò que els ciutadans vam votar fa vuit mesos però que ells han decidit que no té futur? Quina lleialtat voleu que mostren als qui a les eleccions eren ells mateixos, anaven a les mateixes llistes, però que han passat a ser l’adversari principal.

Fa vuit mesos molts podíem somniar, o volíem somniar, que el tradicional caïnisme català seria capaç d’aguantar calmat divuit mesos i que els partits treballarien seriosament per l’única cosa que ha donat sentit al nacionalisme sempre: la nació. Avui crec que és massa difícil d’aguantar la mirada de la realitat, fit a fit. A Gràcia hi ha una CUP nihilista que es desentén i fins i tot es mofa de les aspiracions dels qui volem acabar el règim del 1979 proclamant una república a Catalunya. A ells què els expliqueu d’una cadena que vàreu fer del Voló a Vinaròs! Però és que davant seu tenim un govern inexistent. Amb un conseller d’Interior de CDC que no sap, que no pot o que no vol controlar la brutalitat, coneguda, anunciada i repetida de la Brimo. Amb un president desaparegut, possiblement perquè en aquest terreny no hi pot fer res, veient el govern que té.

Eixa realitat és la que tenim, la que fa que aquella força en què van confiar gairebé la meitat dels graciencs no tinga avui res a dir. Junts pel Sí, malgrat l’enorme legitimitat que li van donar les urnes, ni tan sols és present a Gràcia, és molt gros això. No té res a dir enmig d’un conflicte gravíssim, ple d’arestes, que requeriria grans pactes polítics basats en una enorme autoritat social. Basats en aquesta enorme autoritat social que ningú com l’independentisme no tenia, però que els partits s’han estimat més regalar. Els uns als dels malls i els cotxes bolcats i els altres als de la porra o el càlcul electoral més insensat.

PS1. No han fet res ben fet els partits, aquests vuit mesos? I tant que sí. Tots tres partits, el parlament, els diputats independents de Junts pel Sí que no paren de fer feina cada dia, el govern i el president. No tinc cap inconvenient de dir-ho i crec que ho he dit gairebé cada dia. Però avui no parle d’això.

PS2. Si el cafè amb llet se us ha posat malament, no us preocupeu. Només si sabem on som sabrem què hem de fer. I el país, i els partits, els hem canviats nosaltres cent vegades aquests darrers quatre anys. Pressionant-los i posant-los contra la paret com cal que els pressionem i els posem contra la paret ara més que mai. De manera que obriu la porta de casa i cap al carrer. Que de feina n’hi ha molta i nosaltres, d’això no en tingueu cap dubte, la continuarem fent.