25.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.08.2023 - 21:51
Gràcia Jiménez Tirado és d’aquelles persones que són puntals d’un país fent feina cada dia. D’aquelles que hi són sempre i que es dediquen a construir, a sumar, a fer de paletes de l’estima per la llengua. Ella ho ha fet al sud i com a mestra, en el sentit ampli de la paraula, i com a poeta. Ha ocupat diferents posicions en el món de l’educació, tant a primària, com a secundària, com a la universitat. Ho ha fet amb convenciment. Ha estat directora dels centres Mercè Rodoreda d’Elx i Miguel Hernández de Sant Vicent del Raspeig. També ha estat professora a la Universitat d’Alacant i inspectora d’educació. Ha presidit l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí. Parlem amb ella de la guerra bruta del nou govern amb el català, d’allò que podia haver fet i no ha fet el Botànic, i de la campanya per la doble denominació
—Ahir el conseller va dir que les normes de la llengua les podia fer ell. Que no cal que ho faci l’AVL…
—Ell el que ha de fer és complir les lleis i respectar la norma estatutària que té l’administració de dirigir-se sempre en valencià normatiu, no amb qualsevol registre, en patuès, o una llengua inventada. I ha de ser lleial amb els pactes constitucionals i de partit; el seu partit, amb Zaplana, va pactar la creació de l’AVL i l’estatus de la llengua valenciana, que ell i tota l’administració són obligats a respectar.
—Com s’ha de respondre a tot això?
—Dient-li titella dels irracionals i antivalencià. I em dol que siga un home de família valencianoparlant.
—Per què creieu que l’anunci de la presidenta de les Corts, Francina Armengol, que permetrà, per exemple, a Àgueda Micó, de parlar en la seva llengua, origina aquesta polèmica de la doble denominació?
—Al País Valencià vivim sense viure en nosaltres mateixos, ens allobeixen si parlem o usem la nostra llengua; els sectors no amatents atien les comarques castellanoparlants o els immigrants contra la llengua. Comprendrem que a estos sectors els va bé, si el terme “valencià” no apareix, continuar la confusió i la gresca. El que volen estos sectors és l’uniformisme castellanista, i s’agarren a qualsevol escletxa que cree confusió. I, de pas, insistir en la idea absurda que l’esquerra, tota, és catalanista, per allò de la por de trencar Espanya. Ja els va bé com a arma política per a alarmar els seus votants.
—Creieu que la doble denominació aturaria res?
—Mira, quan el bou va solt, en qualsevol cantó et pot pegar un rebolcó. I aquests sectors aprofiten qualsevol avinentesa per atacar l’ús i la normativització de la nostra llengua. D’una altra banda, en cas d’arribar a usar-se la doble denominació, tal volta tindrà conseqüències positives, en el sentit de visibilitzar millor la unitat de la llengua. El temps ho dirà.
—Però fa pocs dies escrivíeu això: “Ho direm prompte i ras: tu pots, a ta casa (a la Comunitat o País Valencià), dir o anomenar la teva llengua com vulguis, ‘valencià’, o ‘ibèric’, o ‘xiquitum’, però no pots obligar els altres, els altres àmbits, que tenen la capacitat d’anomenar la realitat tal com creguin o vulguin; i el nom en l’àmbit espanyol és ‘català’ (segons la RAE); el nom en l’àmbit internacional és ‘català’.” Què volíeu dir?
—Que la veritat és una, menys per al mentider. Ells continuen en la seua mentida, aprofitant-se de la desinformació de la gent, que no està assabentada sobre llengües. El tema ve de llarg, durant els anys de la transició des de la dreta es va ventar i van sorgir entitats pseudovalencianistes, els blavers, que ara reviscolen a la calor del nou govern PP-Vox amb molta fúria, especialment al voltant de la ciutat de València, amb teories irracionals sobre l’origen del valencià, que escriuen des de la norma castellana. Ara, és evident que qui proposa la polèmica no accepta la veritat ni la raó, juguen sempre amb la intoxicació i la desinformació de la gent. Volia dir que la “unitat de la llengua” és sagrada i beneïda a tots els llocs, independentment com vulga dir-li cadascú, si científicament o familiarment o localment.
—Per què ara, aquesta polèmica?
—Aprofiten qualsevol clavill de la realitat (confonen interessadament Bildu amb ETA; diuen que Pedro Sánchez pacta amb terroristes o colpistes, quan la realitat diu que són partits legals i en ús dels seus drets…) per fer gresca i disputa, és el terreny adobat per a augmentar la confusió i la captació suposada de votants.
—A qui beneficia?
—A ningú, si pensem en termes de cohesionar una societat plural i complexa. La dreta creu que els beneficia, però, en realitat, perjudica a tots, tota la societat del País Valencià, perquè ens divideix i desmoralitza, condició de la inoperància i la ineficàcia. El que volen aquests sectors és l’uniformisme castellanista, i s’agarren a qualsevol escletxa que cree confusió.
—L’anticatalanisme és l’excusa?
—No hi ha dubte. Dir que qui defensa la unitat de la llengua és catalanista, i convertir-lo en una mena d’empestat que vol destruir el seu país, em sembla la més gran mentida que la dreta ha pogut trobar. I els ha funcionat bé, malgrat RAE, malgrat AVL, malgrat sentències judicials, malgrat la ciència i la veritat, la qual cosa prova que la mentida és poderosa i mala de tombar, sobretot si té poder o influència; fixa’t que, fins i tot, la corona espanyola, prenent partit d’amagat, ha donat títol a la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
—Què us sembla el paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Sense fer pronunciament oficial, diferents membres sí que ho han fet a favor de la doble denominació.
—Els actuals membres de l’AVL em consta que treballen, i molt, pel valencià des de la convicció de la unitat de la llengua. Dit això, mira, “valencià” és el nom tradicional i popular de la llengua nostrada ací. Llengua que no existeix en l’àmbit espanyol (RAE) ni en l’internacional (acadèmies filològiques i universitats internacionals). Però institucionalment hi ha un dubte o una confusió, perquè l’estatut valencià diu que la llengua cooficial és el “valencià”, i, a partir d’aquí, alguns sectors hostils a la nostra
llengua juguen a trencar la unitat del català, insinuant que ací parlem valencià, no català. Per tant, unir el nom “valencià” a “català” és una manera de visibilitzar la unitat de la llengua, i possiblement minvar el problema.
—Nicolau Dols, president de la secció Filològica del IEC, ha dit que seria un despropòsit que a les Illes, on la denominació històrica i l’oficial de la llengua és “català”, de la llengua se’n digués “català-valencià”. Què en penseu?
—La denominació “català-valencià” és d’àmbit reduït al País Valencià. No ha d’afectar uns altres àmbits. Ja hem dit que, en l’àmbit espanyol i internacional, la denominació de la llengua és “català”, no n’hi ha una altra. El cas balear és a part, ells són una societat seriosa i cohesionada, amb les seues particularitats illenques, i van fer bé d’afirmar el nom de “català” per a la seua llengua, tot i que existia algun nom localista. Ells, amb racionalitat i maduresa, van superar el tema. No entrem ara en hipòtesis que no vénen al cas.
—Us sorprèn que hagi sortit això com de cop, com si s’hagués esperat a trobar una excusa per fer aquesta campanya de la doble denominació, per gent que diu estar convençuda de la unitat de la llengua i fa el mateix argument historicista?
— No és de colp i no em sorprèn. Dintre del valencianisme hi ha prohoms que defensen la denominació “valencià” sense negar la unitat de la llengua, nom que es va forjar des de l’edat mitjana. Per una altra banda, pensen que la doble denominació podria ser el principi de la fi d’anys de polèmiques sense sentit. Una altra cosa són els sectors que permanentment estan contra el valencià, que s’amaguen com si fora contra el català, i, clar!, aquest moment els ha vingut de primera.
—El Botànic hauria pogut fer més per millorar la situació del català al País Valencià? Heu estat crítica amb això durant aquests anys.
—El Botànic, sembla, volia salvar els mobles. Però falta una llei que garantisca els drets lingüístics de les persones, que no et puguen dir “en cristiano”; falta un requisit lingüístic de veritat i sense excepcions, perquè parlem dels drets constitucionals dels usuaris i l’administració és obligada a defensar-los; falta una llei d’immersió escolar real…
—Heu explicat com la llei del plurilingüisme impulsada pel Botànic ha fet recular l’ensenyament de la llengua a les escoles. Com això ha afectat molt el sud del país, on els mestres havíeu aconseguit de fer molta feina positiva.
—A tot el País Valencià, però especialment al sud, els programes d’immersió, de llarga i fructífera trajectòria, van ser respectats –realment els vam fer respectar– pel PP quan governava. El Botànic es va apressar a fer una llei de plurilingüisme que ha permès la desaparició d’aquests programes i que ha aigualit els d’ensenyament en valencià i els d’incorporació progressiva, que de facto han perdut percentatge d’ús. Només direm que la llei del plurilingüisme és i era del PP, i el mateix PP l’ha atacada i recorreguda.
—Durant aquests anys, l’escola, la música, han normalitzat l’ús de la llengua al carrer. Tot això ho poden esborrar?
—Espere que no, que tanta feina no haja estat debades. El carrer, la gent, fa el que li deixen fer. Si les lleis no emparen els nostres drets, ho tenim malament. Tu pots racionalitzar, però ve un desinformat i et diu la barbaritat més gran del món, per exemple: “El valencià es parlava ací abans que el català” –sense haver-se plantejat mai de la vida si els valencians també parlàvem “el castellà” ací (a Xest o Sogorb…) abans de la vinguda dels conquistadors del nord; els valencians seríem grans creadors d’idiomes, en boca dels irracionals.
—Quan parleu de llengua citeu l’infrafinançament. Doneu xifres molt clares. Darrere les polèmiques de la llengua s’amaga el problema d’un País Valencià maltractat per l’estat espanyol.
—És clar que sí. Eixe és el problema real. Perquè l’Espanya oficial funcione, es requereix que algú pague; és a dir, perquè algunes comunitats autònomes completen els seus pressupostos, unes altres han d’aportar més que reben, i dins d’eixes poques que aporten més, hi som nosaltres, els valencians, els “paganos”.
