Gràcia Jiménez: “Hem de tenir un pla per a fer front als intents d’aniquilació, d’extinció, d’assimilació”

En el principal míting de campanya de Junts al País Valencià va destacar, per la seua claredat i contundència, la intervenció de l’escriptora i professora ara jubilada Gràcia Jiménez Tirado. Hi va fer un relat detallat de la situació del català en l’ensenyament i en tots els àmbits de la vida al País Valencià. Va ser molt crítica amb el govern del PP i Vox i la llei que acaben d’aprovar, però també amb la tasca feta pel govern del Botànic.

En aquesta entrevista parlem dels motius que la van dur a donar suport a Junts i, per primera volta, explica amb pèls i senyals un episodi que pot semblar llunyà però que serveix per a il·lustrar com funcionen internament els partits polítics i la cruesa d’algunes decisions que es prenen. Es tracta del seu nomenament frustrat com a consellera d’Educació i Cultura del primer govern del Botànic l’any 2015. Era cosa feta, fins i tot, la premsa ho va publicar, va rebre públicament tot de felicitacions, i ningú no ho va desmentir. Ella explica que va saber que no seria la consellera quan el president Puig va llegir la llista del seu primer govern.

—Ara farà un any del canvi de govern. Quina valoració en feu, de la gestió del PP i Vox?
—És un despropòsit. He vist la intervenció del conseller Rovira a la ràdio, quan la periodista Noa de la Torre li pregunta allò que si una assignatura s’ha vehiculat en anglès l’examen ha de ser en anglès, però si una altra es vehicula en valencià es podria fer l’examen en castellà i ell diu, m’has enxampat. Això és lamentable. També veig que hi ha una mobilització de llauradors perquè diuen que no s’ha executat el pressupost d’agricultura. Zero. Per no parlar del conseller de Cultura, el senyor Barrera, que, francament, les coses que fa no tenen nom. És un despropòsit.

—Heu parlat del conseller d’Educació, José Antonio Rovira. Ací, al sud, la qüestió de l’ensenyament en català potser és més problemàtica que en unes altres comarques. Com penseu que afectarà la nova llei educativa?
—A veure, quant a això de si al sud costa més, et diré que és cert que ací hi ha un territori castellanoparlant més ample i més ric. Però, així i tot, crec que és important de destacar que al sud, entès a partir de la línia Biar-Busot, la realitat és complexa. Quan la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià començà a desplegar-se, la gent d’aquestes comarques no era tan hostil. Es van obrir moltíssimes línies en valencià, sobretot, pel programa d’immersió, perquè era pensat per a famílies castellanoparlants. I va tenir molt d’èxit. La ciutat pionera de tot el País Valencià va ser Elx i les línies es van escampar per Alacant, Sant Vicent, Santa Pola… Volia matisar la primera part de la teua pregunta.

—Gràcies per remarcar-ho, perquè en la pregunta hem caigut en el tòpic que el sud és més refractari a la llengua, disculpeu.
—És important que diguem que moltes famílies castellanoparlants, o bé perquè havien decidit deixar la llengua dels pares o dels iaios o bé perquè provenien de la immigració dels anys seixanta o setanta, també senten atracció perquè els seus fills estudien en valencià. I això anava relativament bé. Durant els anys de govern del Partit Popular no es va entrar massa contra les línies en valencià. Hi havia tolerància. Va ser la llei del plurilingüisme del Botànic, que va eliminar el sistema de línies. I de la dificultat que em parles del valencià al sud, crec que això arriba més tard, amb els canvis sociològics i econòmics amb l’arribada d’una nova onada migratòria i amb l’enfortiment del procés a Catalunya, que va fer que les posicions espanyolistes es feren molt més radicals. Hi ha l’ascens de l’extrema dreta, que al sud és molt important. I una conjunció d’elements que crec que són els culpables, entre cometes, de l’antivalencianisme.

—Per tant, la llei Rovira encara els dóna ales.
—Sí. Ells veuen que hi ha un nivell electoral molt potent en el tema del valencià i el poden utilitzar acontentant les que consideren que són les seues bases electorals. Parlen de la llibertat. Llibertat d’elecció de centre, llibertat d’elecció de llengua. Llibertat, llibertat, llibertat. De quina llibertat parlem?

—Penseu que la llei del Botànic, segons com es mire, ha facilitat la tasca del PP i Vox?
—No ho dic jo. Ho diu gent que encara està activa en el món educatiu, com ara Josep Enric Escribano, el president del Tempir. Ell parla de posar la bena abans de la ferida. És molt gràfic. Abans que cap tribunal diguera res, ací ja es va anar a un sistema de percentatges. I la primera objecció que jo faig és que no entenc per què l’anglès ha d’estar al mateix nivell que el valencià, perquè ací, l’única llengua que s’ha de protegir és el valencià, el nostre català. Tant la constitució espanyola com els nostres estatuts plantegen aquesta defensa prioritària d’una llengua que va reculant. No entenc que la posen al mateix nivell d’una que no pertany a l’estat espanyol o al nivell del castellà que és fortíssima. I això dels percentatges és una bogeria. Com pots dir, per exemple, que fas el 33,7% de l’ensenyament en valencià?

—El Botànic deia que el sistema de línies havia propiciat la creació de guetos.
—Més gueto és un centre concertat a determinades zones. El gueto per als valencians, quin era? Que no tenies cap més opció? Que si volies l’ensenyament en valencià, potser havies d’anar a l’únic centre del poble que en feia? Jo he sigut directora de centres i inspectora, i això et fa ser molt pragmàtica. Tu pots jugar dins allò que et permet la norma, perquè el País Valencià és molt diferent de Catalunya o Euskadi, ací no és generalitzat, el sistema d’immersió, sinó que era voluntari. Nosaltres jugàvem amb això, fent qualitat i treballant molt bé.

—Algunes d’aquestes coses les vàreu explicar al míting de Gandia, amb Pere Mayor per les eleccions europees. Per què vàreu decidir de donar suport a Junts?
—Primer, perquè Pere, a qui conec de fa moltíssims anys, de quan érem a la UPV, m’ho va demanar. I perquè em va semblar que totes les altres eren opcions que descafeïnaven el valencianisme. Junts no ha volgut mai fer un “Junts valencià”, sinó que sempre va respectar els espais del nacionalisme valencià. Esquerra Republicana, per exemple, sí que té Esquerra Republicana del País Valencià, que feia contrapunt a la UPV i després al Bloc. Em va semblar que era donar suport a una força que era de caràcter plenament català i, al mateix temps, pancatalà. Jo no sóc una persona de Països Catalans, perquè, com t’he dit, sóc molt pragmàtica i les coses, si han d’arribar, arribaran, i si no, hem d’anar fent. I el valencianisme ha d’anar fent. I també ho vaig fer per veure si servia com a revulsiu per a les coses que passen a Més Compromís.

—Heu tingut ressons d’aquella intervenció per part de l’òrbita de Compromís?
—No. No hi sóc, en el món de la política, ni m’interessa gaire ni m’hi relacione. Veig a les xarxes, i amb gent coneguda, amb amics, que la gent no tenia cap intenció, ni gens de ganes, ni cap il·lusió de votar Sumar. I em sap greu dir-ho, perquè pot semblar que em vaig cabrejar per no haver estat consellera. No és així, perquè em van fer un favor personal, però he de dir que Vicent Marzà és una persona molt impopular en el món de l’educació al País Valencià.

—N’heu parlat poc, d’aquells fets del juliol del 2015, quan tothom donava per fet que seríeu la consellera d’Educació i Cultura del Botànic. Vós també ho teníeu ben assumit.
—Jo ho tenia assumit perquè Enric Morera m’ho va proposar. Jo no sóc en política, la meua militància és cívica, i m’ho van demanar com a independent.

—I com va anar tot?
—Tinc entès que, en un principi, abans de començar a dir noms, la Conselleria d’Educació i Cultura l’havia d’ocupar una persona preferiblement independent, que fos una dona i que, professionalment, tingués una trajectòria. Jo complia aquests requisits perquè era independent i tenia molts anys d’experiència en l’ensenyament. He treballat en primària, en secundària, he sigut inspectora i he treballat a la universitat, i ja tenia més de cinquanta anys. Era per Sant Joan, com ara, i Morera em va dir, et passaré l’organigrama i tu comences a buscar gent per a formar l’equip. I quedem que guardem secret absolut. Jo no ho vaig dir a ningú, ni tan sols a ma mare ni a les meues filles ni, és clar, als companys de treball a l’institut de Sant Vicent.

—Però va eixir publicat a la premsa.
—Algú ho va filtrar el diari Información. Jo, al principi, ho vaig negar, però vaig cridar a Morera per preguntar-li què feia, perquè del diari em demanaven una entrevista. Ell em va dir que la fes. I en l’entrevista vaig dir que sí, que m’ho havien proposat, però que, és clar, la darrera paraula la tindria el president Ximo Puig.

—Què va fallar?
—Quan faltaven pocs dies per al nomenament de Puig, em van dir que anara a València a fer acte de presència i que em començaren a veure. I eixe dia, al matí, em cridà Enric Morera per dir-me que les coses anaven malament. Jo ja havia parlat amb gent del PSPV i no tenien cap problema amb mi; també havia parlat amb Podem, que en aquell moment tenia prou poder, amb els rectors de les universitats i, excepte el de la Miguel Hernández, em donaven el seu suport. Però no havia parlat amb Compromís i vaig començar a veure que passaven coses molt rares. Jo desconeixia els temes interns. Jo desconeixia que hi havia uns joves de Compromís contra els vells. Marzà contra Morera. Jo no en sabia res! Amb tot això, igualment me’n vaig anar a València, i no vaig rebre cap informació. Jo ja tenia gent pensada i parlada per a direccions territorials, premsa, la secretaria, els advocats. Però jo ja veia que allò no anava bé.

—La direcció de Compromís va arribar a dir-vos res?
—Com a direcció, no.

—I com us va arribar el no?
—No m’arribà. El dissabte al vespre vaig parlar amb Manolo Alcaraz, a qui conec, i que després va ser conseller de Transparència, i vaig donar per entès que era un home de Mónica Oltra i que sabia què passava. Em va dir que a Oltra li molestaren les formes. Això ara em fa molta gràcia. L’home no sabia per on eixir i va i em va dir: “Tu no et conformaries amb una direcció general?” I jo em vaig quedar parada. “Deixem-ho estar, per favor”, li vaig dir. L’endemà no vaig a palau i em vaig quedar en casa d’una filla a València per veure per internet la compareixença de Ximo Puig. I en aquell moment va sonar el telèfon. Era Morera per preguntar-me si tenia el currículum preparat. Vaig pensar que ho havien arreglat. Però en el moment que va eixir Ximo Puig a dir els nomenaments va dir: “La consellera d’Educació…” i rectificà: “Perdó, el conseller d’Educació serà Vicent Marzà”. Així ho vaig saber.

—Com us vau quedar?
—El que em va molestar no va ser pas el fet de no ser consellera. La gent em preguntava com estava i tot això. I home, una dona de més de cinquanta anys amb la meua trajectòria no cau ni es deprimeix per aquestes coses. Però sí que em va semblar que no se’m va tractar bé.

—Us van donar cap explicació?
—No. Tot el que en sé és per gent que hi era i per periodistes, però no ho puc dir perquè jo no hi era. Conten l’anècdota, que no sé si és veritat o no, que Mónica Oltra parà a Ximo Puig i li va dir, eixa no, i li donà un paperet amb el nom de Vicent Marzà.

—Amb Ximo Puig, hi vàreu arribar a parlar?
—Passat un temps, anava amb un amic per davant del teatre Rialto. Ximo Puig era allí amb un grup de gent i li vaig demanar al meu amic que me’l presentara. I em va fer gràcia perquè Puig em va dir: “No va ser cosa meua, eh?, Vull que ho tingues clar, va ser cosa dels altres, i bé, a la vida no se sap mai, potser ens tornem a trobar en unes altres coses.” He de dir que Enric Morera em va telefonar i em va oferir de treballar a Cultura i jo ho vaig declinar.

—Hi ha qui diu que si Gràcia Jiménez hagués estat consellera d’Educació, ara el PP no hauria tingut tanta facilitat per a desmuntar el sistema.
—A veure, quan pensava que jo seria la consellera, ja tenia molt clar que aquesta lluita de l’esquerra contra la concertada no tenia sentit, i que el diàleg era l’únic instrument possible. Dialogar amb tot el món, perquè quan un és al govern, governa per a tot el món. Jo ho crec sincerament, que això no passa. Crec que en el tema de la llei, en termes lingüístics, hauria sigut més prudent. No hauria tingut tanta pressa, perquè, com ja t’he dit, tal com estaven les coses, no ens anava tan malament. Era molt millorable, és clar, però les millores havien de ser de gran importància i consensuades per una part important de la societat. No era cosa dels polítics. Era de més profunditat. I fer molta pedagogia. Anar molt al sud o a les zones on hi havia una posició més hostil cap al valencià.

—Voleu afegir res?
—Crec que és molt important que no ens fraccionen en el món cultural. Que no ens fraccionen en res. Ara, per exemple, Baldoví va dir que si Catalunya tenia un pacte per a millorar el finançament, nosaltres també. I jo pense, posats a fer, per què no com els bascos? Hem d’estar més units perquè, pel que veig, els problemes dels valencians s’assemblen massa als de la gent de les Illes, i a Catalunya comencen a assemblar-se un poquet. La descomposició i la fragmentació és comuna a tots. Hem de tenir un pla per a fer front als intents d’aniquilació, d’extinció i d’assimilació.