07.07.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.07.2020 - 07:15
Hi ha gent que considera que l’etapa més dura i difícil –sobretot perquè era inesperada– de la pandèmia s’ha superat. Possiblement s’ha superat la més inesperada, hi estic d’acord, però el perill no l’hem deixat enrere, ni de bon tros. Els brots, com veiem cada hora que passa, constitueixen una amenaça molt important per a la salut pública. I lamentablement és indiscutible que van creixent. No és tan sols la greu situació a la Franja i sobretot al Segrià que ha obligat fins i tot a fer el tancament perimetral d’aquesta comarca. Ahir es va declarar un brot a Alcanar, a les Terres de l’Ebre, i un altre a Burjassot, en plena àrea metropolitana de València, on ja hi havia el focus de Rafelbunyol; i ja n’hi ha també de declarats a Castelló, a Inca i Palma, a Eivissa, a la Vall d’Aran, a la Garrotxa i al Bages.
És evident que bona part de la població no ha entès, o no ha volgut entendre, fins ara la gravetat dels fets. I també ho és que a aquest problema s’hi enfronta el món sencer i que no té res de senzill ni de fàcil. Ahir, per exemple, vam saber el cas, molt cridaner, que el president del Brasil, precisament un dels polítics més tancats a la realitat, havia agafat la malaltia. I a Austràlia es va veure que el nou brot podia arribar a ser tan dur que obligà a ordenar el confinament total de Melbourne, durant sis setmanes, novament.
Però hi ha hipòtesis més preocupants encara. El debat científic sobre si hi ha transmissió de la malaltia per l’aire o no, de gotes més petites de cinc micrometres, és molt important i ha crescut aquestes darreres hores. En una carta oberta, 239 investigadors han acusat l’OMS de negar una evidència que ells consideren provada. I l’OMS s’ha compromès a estudiar-ho.
És important de mesurar bé la informació i no crear alarmisme, però si això es confirma és evident que s’hauran de tornar a prendre mesures molt ràpides i molt contundents de confinament de tota la població –i en aquest article us expliquem el debat suscitat per aquests científics i les implicacions que tindria, amb la màxima prudència però també amb tota claredat.
El panorama, no ens hem d’enganyar, és molt preocupant. I en veient tot això que passa en alguns països, tots ens hauríem de preparar per a gestionar bé la situació. La societat, la sanitat pública i els governs, vivim amb una gran tensió aquesta possibilitat, perquè encara no hem pogut descansar de les greus implicacions de la primera fase de la malaltia. Fins a un cert punt és natural que vulguem apartar la mirada una estona i descansar. Però aquest gest, tal com tenim les coses, és molt perillós.
Per això és especialment important que els nostres governs prenguen consciència del risc, que no es deixen dur per la sensació que la part pitjor ja ha passat i sobretot que prevegen quina reacció cal tenir per evitar que es repetesca tot allò que vam viure al març i a l’abril.
En aquell moment la confusió i la manca de previsió de tothom, accelerada per la gestió nefasta del govern espanyol, van originar uns problemes afegits a la dificultat, ja prou gran per si mateixa, de la pandèmia, que hauríem pogut evitar. Ara, podríem dir-ho així, tornem a ser on érem al gener, però sense l’excusa de no saber què ens arriba ni què podem esperar. I els governs han de prendre decisions contundents i sense por. No pot ser que la Generalitat de Catalunya no tinga director general de Salut, per exemple. No és convenient que els governs actuen dividits, mirant de treure rèdit partidista. I sobretot cal fer molt més cas de les recomanacions dels experts, com aquestes que formula Àlex Arenas. I que deixen d’improvisar, per favor, que deixen de dir un dia blanc i a un altre negre…
