El govern ja fa la boca petita amb la sedició i menysté el risc contra els manifestants

El govern de la Generalitat ja rebaixa el triomfalisme amb la sedició. Ara es limita a descriure la derogació com una millora del codi penal espanyol i, així i tot, admet que “no és el codi penal que el govern voldria”, sinó un simple “pas endavant”. La portaveu Patrícia Plaja ha admès avui que el canvi pactat amb el PSOE i Podem és el mínim a què el govern aspirava: “Tot el que no fos derogar el delicte de sedició seria insuficient. Una reforma servia de poc o de res”. El balanç és escàs. El govern reconeix que la desjudicialització no s’ha acabat, que ni l’amnistia ni l’autodeterminació no són a prop d’assolir-se, i que encara no tenen “propostes concretes” del govern espanyol per a resoldre el conflicte nacional. Tot continua, de moment, a remolc de la Moncloa. 

El govern també s’ha desentès dels efectes negatius que el canvi en el codi penal pugui tenir sobre els manifestants independentistes, tal com han criticat Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i els CDR. Unes quantes entitats antirepressives alerten que, amb el nou delicte de desordres públics agreujats, s’haurien pogut fer entrar a la presó manifestants que ara no hi havien entrat. Plaja ha sortit amb el ciri trencat, recordant que hi ha hagut un canvi respecte de les acusacions particulars, i ha assegurat que la modificació és millor “perquè els supòsits amb agreujant són més restrictius”. L’afirmació és inexacta: la novetat que es pugui condemnar per intimidació, un element subjectiu, “obre un ventall molt ampli a l’arbitrarietat i a incriminar conductes que fins ara eren impunes i s’entenien com a expressions del dret a la protesta”, en paraules de l’advocat Benet Salellas a VilaWeb fa uns dies.

L’altra qüestió clau en què el govern emmudeix és que, malgrat els canvis que s’hi faran ara, el codi penal espanyol continua permetent que els fets del 2017 siguin considerats delicte. El president espanyol, Pedro Sánchez, digué abans-d’ahir que el president Carles Puigdemont tard o d’hora retria comptes per “haver comès delictes” fa cinc anys. Això, tot i que el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va dir que, en termes dels desordres públics i de l’ordre constitucional, els fets pel qual Puigdemont era reclamat no eren delictius –tal com explica ací Josep Casulleras. Sobre això, també silenci: Plaja es remet a la taula de diàleg, que ella anomena “de negociació” i que diu que “continua sent la millor de les eines”. Avui, tanmateix, ha reconegut que encara no saben ni on ni quan se’n farà la pròxima reunió.

La situació dels exiliats també fa posar la boca petita al govern, que insisteix que “del president Puigdemont en parla el propi president Puigdemont” –tot i que, de Madrid estant, Pedro Sánchez no tingui cap problema per a parlar-ne. La possible reforma del delicte de malversació sobrevola mentrestant la conversa. El govern de la Generalitat considera que s’hauria de modificar, sense més concrecions, i centrar-lo en “els qui han posat la mà a la caixa” i prou. El govern espanyol no hi treballa directament però tampoc no s’hi tomba d’esquena. El ministre de Presidència, Félix Bolaños, ha obert la porta a modificar-lo. La posició oficial de la Moncloa és que ara la feina és del congrés, on els partits podran introduir esmenes a la proposta. Una d’elles podria ser, en efecte, la reforma de la malversació. 

Si aquesta altra reforma va endavant, el paper dels socialistes seria decisiu per a la reconciliació pública d’Esquerra amb el PSC. Oriol Junqueras, que fa setmanes va descartar un pacte tècnic amb Salvador Illa, ha dit ara que per a pactar-hi el pressupost “resta veure el nivell exacte del compromís dels socialistes amb la reforma de la malversació”. Tanmateix, la diferència és substancial amb el Junqueras que renegava dels socialistes perquè aplaudien amb les mans encetades quan ell era a la presó. Avui, Plaja ha dit que el govern continua tenint el “desig” de pactar amb Junts i els comuns, però ella mateixa ha remarcat que el matís era important. El codi penal espanyol s’obre camí en la política catalana. El canvi d’era es comença a consolidar.