Cal crear un govern provisional de la República

Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.

La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió.

En aquests dos anys també hem constatat la pluralitat de l’independentisme. Això ha evidenciat una certa fragilitat, que en el fons també implica una solidesa important. Hi ha independentistes d’esquerra i de dreta, creients i agnòstics, neoliberals i anarquistes, ambiciosos i ingenus, raonables i passionals, identitaris i postnacionals. Això, com no pot ser de cap més manera, origina friccions explotades diàriament per la propaganda imperial i escamots de trolls que es dediquen a intoxicar les xarxes socials, aquest espai tan necessari i tan brut que sacseja una realitat paral·lela, no sempre coincident amb una normalitat acceptable als carrers. Imagino que tot això és inevitable; tanmateix, sempre he sostingut que les baralles, que n’hi ha d’haver, caldria reservar-les al procés constituent, l’endemà de la independència efectiva. Ara, en canvi, resulten un llast contraproduent i paralitzador.

En aquests dos anys, també ha quedat clar que el comportament erràtic dels principals actors requereix un canvi radical d’orientació i d’estil. No descobriré Amèrica si reivindico que cal un full de ruta republicà adaptat (i adaptable) a les circumstàncies de guerra bruta a la qual ens han abocat. I això implica una combinació de tàctiques i accions per part de molts actors i intensitat canviant. Implica les institucions, les entitats independentistes i la ciutadania políticament organitzada. Això es tradueix en la necessitat de la desobediència a nivells diversos, una desobediència civil que té poc a veure amb la idealització progressista del terme o la mitificació literària; parlo d’una agra confrontació, d’embrutar-nos en el ring de fang on la monarquia ens ha arrossegat. Una desobediència civil que pot arribar a ser antipàtica, desagradable, lletja, si bé necessària, que pugui contrarestar la guerra bruta per la qual ha optat l’estat, els seus mariatxis mediàtics i les seves clavegueres. Aquesta guerra bruta, consistent a fer accions de propaganda i guerra psicològica, ha aconseguit tacar l’ordenada i gairebé noucentista lluita per la independència, ha enlletgit el panorama viscut, tot i que no deixa de ser un bon senyal, perquè és una bona mostra de la impotència de l’estat a l’hora de reconduir un irreversible procés mental de divorci emocional entre Catalunya i Espanya.

Efectivament, l’estat ha optat per l’estratègia de la repressió, una guerra propagandística que malda per desmoralitzar els independentistes i despersonalitzar la ciutadania catalana a ulls dels espanyols, i probablement la desestabilització, xantatge o suborn d’alguns líders o figures emblemàtiques que puguin posar bastons a les rodes. Res que no hagi estat experimentat, amb èxit modest, en altres processos d’independència propers i que històricament Espanya ha fet servir en tots els territoris dels quals ha hagut de sortir en contra de la seva voluntat.

Enfront d’això, durant massa temps, l’independentisme ha abusat del llirisme o del debat estèril. A banda, la majoria de tàctiques i accions que s’han fet fins ara han estat bé, i haurien de mantenir-se: una presència pública constant, amb manifestacions, concentracions, actes davant les presons, murals, estelades o llaços grocs que deixen en evidència la dimensió del problema i la deslegitimació pública de l’estat espanyol i els seus símbols i representants. De la mateixa manera que, durant els darrers mesos de la República Democràtica Alemanya, les concentracions constants van acabar de deslegitimar la dictadura comunista, faríem bé de mantenir i intensificar l’esforç i la participació. Malgrat que el format de la Diada hauria de canviar, aquest 11 de setembre s’ha de mantenir, sigui com sigui, la potència de la mobilització anual per denunciar l’anormalitat de la dictadura espanyola i la legitimitat de l’autodeterminació, com també la del resultat del referèndum del Primer d’Octubre.

Però ara mateix tenim tres fronts de lluita (el president a l’exili i el Consell per la República, les institucions pròpies tutelades per un estat hostil i les entitats sobiranistes acompanyades de la societat civil), cadascun amb les seves responsabilitats i àmbits reals i potencials d’actuació, al qual caldria afegir-ne un altre: el govern provisional de la República.

El govern provisional de la República, que hauria de tenir un caràcter semiclandestí (una institució no oficial, tot i que amb visibilitat pública, preferentment al territori), hauria de ser constituït per un president (que podria ser el Molt Honorable Carles Puigdemont, atesa la legitimitat que li van atorgar les urnes el desembre del 2017 i a les eleccions europees) amb un conjunt de personalitats de prestigi dins l’àmbit de la seva cartera corresponent, de tots els espectres ideològics i socials, preferiblement no associats a partits. Aquest govern provisional, que és allò que potser caldria que instituís el Consell per la República, hauria d’esdevenir embrió de l’administració republicana: hauria de tenir capacitat d’expedir passaports i hauria de publicar un DORC (Diari Oficial de la República Catalana) on, a banda de la necessària declaració d’independència, es recollissin les principals mesures d’urgència que tinguessin prou càrrega política per a ser un pol d’atracció a la majoria del país. Per a posar un exemple prou clar, en un dels camps que conec, l’educació, caldria decretar d’urgència la gratuïtat de la universitat; o en el camp del treball, penalitzar la contractació temporal quan calgués; o en el camp de l’habitatge, regular-ne el preu. L’existència i presència d’aquest govern ha d’esdevenir un factor desestabilitzador de la dictadura espanyola, un desafiament obert i permanent que posi en evidència el conflicte entre una república democràtica, amb valors liberals i socials, i una monarquia obsessionada amb la repressió i l’autoritarisme. Molts votants de l’1-O no vam triar entre Espanya i Catalunya, sinó entre franquisme i democràcia. És obvi que, dins les obligacions d’aquest govern provisional, institució de referència dels republicans, caldria preparar una nova administració de justícia, un sistema de defensa i un sistema financer i bancari propi. Una estructura, en definitiva, apta per a actuar des del primer minut com a autoritat provisional fins a unes eleccions constituents.

Què poden fer les institucions? Cal entendre que la Generalitat de Catalunya és intervinguda –ja de molt abans del referèndum– i que hi ha una paràlisi profunda i una certa por entre els tècnics no polítics que hipotequen l’acció quotidiana, de resultes d’una repressió fonamentada en la reiterada desobediència a les lleis espanyoles i la constitució. Ara, tenint en compte la capacitat que uns tribunals teledirigits tenen tendència a anul·lar qualsevol norma que surti del parlament o del consell executiu, l’impacte de determinades mesures, ni que sigui d’un punt de vista més moral que no pas pràctic, pot ser molt determinant a l’hora de plantar batalla a la dictadura.

Contra la monarquia. Malgrat l’anul·lació de les declaracions institucionals de crítica respecte del monarca per part d’un Suprem massa condicionat per l’ofès, cal perseverar en aquesta mena de declaracions. Hem d’entendre que, en tant que fa un paper simbòlic, pot ser la baula feble del sistema. Declarar-lo persona non grata o exigir que no posi els peus al territori de la República han de ser pràctiques constants, que, per molts primos de Zumosol que tingui a les institucions espanyoles o als grups mediàtics, no deixarà d’accelerar-ne el desgast. Els ajuntaments de l’AMI haurien de fer declaracions d’aquesta mena, per molt que les anul·lin, que els amenacin o que els partits d’obediència imperial els muntin espectacles. Els regidors d’aquells municipis que no siguin de l’AMI també ho haurien d’impulsar per suscitar contradiccions entre aquells partits, que deixarien en evidència la seva manca de coherència política. I no hauríem de descartar d’organitzar un referèndum destituent contra la monarquia, bé en l’àmbit municipal (com les consultes), bé d’abast nacional, que esdevingués un nou acte de desobediència col·lectiva i de control del territori difícil de pair per al règim del 78. La societat civil, a més, hauria de pressionar per evitar que pogués passejar-se sense que desenes de milers de persones censuressin la seva presència. Finalment, qualsevol entitat, cambra, col·legi professional, sindicat, associació de veïns, club esportiu, hauria de tenir iniciatives en aquest sentit. Qui crida a la repressió, qui simbolitza la continuïtat del franquisme, no pot ser mai ben rebut.

Llei de reparació de les víctimes del règim del 78. El miler llarg de ferits per l’1-O, els agredits pels paramilitars feixistes, els centenars de processats, jutjats i sentenciats per uns tribunals interessats i massa dependents de l’estat, els assenyalats per la ultradreta, com ara els docents denunciats falsament, els manifestants detinguts i multats –també per uns Mossos que actuen com a corretja de transmissió de determinats jutjats–, mentre no puguin anul·lar-se els seus processos, han de ser reconeguts per la Generalitat com a víctimes, i han de ser compensats amb diners públics, afavorits administrativament i condecorats públicament. És de justícia elemental. És una prova que les institucions catalanes, i molt especialment el parlament, hauria de passar. I, malgrat que previsiblement els poders foscos de l’estat faran tant com podran per evitar-ho, inventant-se normes, procediments o sentències, el fet que passi ja és posar en evidència un règim que ha incomplert els seus drets i que ha actuat com un estat turc. O és més aviat Ankara qui s’inspira en Madrid? El parlament actual ha d’impulsar una llei d’aquestes característiques, el govern provisional decretar l’anul·lació de tots els actes administratius que hi facin referència i la societat civil organitzada ha d’assenyalar amb el dit els repressors mitjançant la mobilització constant.

Des de la perspectiva del braç civil, cal impulsar i aprofundir algunes mesures interessants que ja s’han emprès. La proposta de l’ANC de crear un registre d’empreses que no es deixen intimidar per les pressions de Madrid és interessant, però no suficient. Caldria crear, amb aportacions voluntàries de la ciutadania republicana, una mena de hòlding republicà –si pogués ser, en col·laboració amb algun grup econòmic d’algun estat que tingui comptes pendents amb Espanya– que permetés de generar un espai financer per a afavorir el creixement i l’expansió d’aquestes empreses i cooperatives, i poder crear o expandir empreses en àmbits estratègics, com ara el transport, la seguretat, l’energia, la comunicació o els mitjans. Això, és evident, ha d’anar acompanyat d’un boicot obert a les empreses que no compleixin, per exemple, els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Això ja es va fent; tanmateix, cal aprofundir-ho. Les comunitats catalanes a l’estranger han de pressionar per desacreditar l’estat espanyol a fi d’afeblir-ne encara més l’estatus internacional. Això implica reforçar la identificació catalana com a nacionals de la República (també amb documents expedits per la república provisional, que si bé en un principi no seran reconeguts com a vàlids, sí que posseeixen un paper simbòlic transcendent) i en la seva acció quotidiana. No és cap secret que presentar-se com a català al món ja no causa cares d’estranyesa ni preguntes incòmodes. La pedagogia a Espanya no serveix, encara que per al món, explicant el conflicte amb Espanya com una confrontació entre una cultura política democràtica i republicana i un règim monàrquic, repressor i autoritari, ha de ser una prioritat. Cal recordar els fils que lliguen la monarquia a la dictadura i a les forces obscures globals. Cal fer evident que la ultradreta va lligada al nacionalisme espanyol més o menys dissimulat. Cal recordar que el projecte espanyol consisteix a liquidar les minories nacionals amb la mateixa vocació que es van eliminar les minories religioses amb un esperit inquisitorial. Cal recordar que la lluita per la independència és la lluita per la democràcia. Una democràcia que, a diferència dels estranys conceptes d’obediència a lleis d’antic règim que regeixen a Espanya, és la capacitat de poder construir una convivència basada en l’acord, el consens i el respecte a la diversitat i la dissidència. Que la independència té més a veure amb un projecte de futur que amb el fet de recordar els nombrosos greuges passats i presents.

La independència i la República és un camí, llarg, complex i difícil. Tanmateix, i tot parafrasejant (amb perdó) Margaret Thatcher, ‘no hi ha alternativa’.