14.12.2022 - 21:40
El govern espanyol ha aprofitat la reforma del codi penal, que deroga la sedició i modifica la malversació, per desfer el blocatge que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el govern dels jutges, fa en el nomenament de magistrats del Tribunal Constitucional espanyol (TC). L’executiu de Pedro Sánchez vol desencallar la situació tot vinculant el CGPJ encara més a les majories polítiques i rebaixar la majoria necessària dins l’òrgan judicial per a renovar el TC de tres cinquenes parts a una majoria simple.
La configuració del govern dels jutges espanyols és una anomalia a Europa. Té un funcionament totalment polititzat, de manera que tots els membres són elegits pel poder legislatiu: la meitat, per tres cinquenes parts del congrés, i l’altra meitat, per la mateixa majoria qualificada en el senat. Fa dos anys, el govern espanyol va provar d’impulsar una reforma que encara hauria polititzat més l’òrgan, perquè pretenia que tan sols calgués el vot de la majoria absoluta per a renovar el CGPJ. Finalment, hi va intervenir la Comissió Europea i la reforma va ser retirada.
L’objectiu era evitar el blocatge que s’ha creat per la manca d’acord entre partits polítics, o més ben dit, per la negativa del PP a facilitar una renovació que faria perdre l’actual majoria conservadora. Això fa que els membres del CGPJ tinguin el mandat caducat d’ençà de fa més de quatre anys i que hi hagi blocats més de setanta nomenaments en altres instàncies judicials, entre els quals, disset membres del Tribunal Suprem espanyol i uns quants llocs dins els Tribunals Superiors de Justícia de Catalunya i del País Valencià.
Les autoritats europees han demanat unes quantes vegades que es despolititzi el poder judicial i que, com a mínim, la meitat dels membres siguin triats pels mateixos jutges, fet que trauria Espanya d’aquesta anomalia democràtica i l’equipararia als estats europeus més democràtics.
El Consell Superior de la Magistratura italià
Un dels exemples més citats d’òrgans judicials independents és el Consell Superior de la Magistratura italià. Si en el cas espanyol tots els jutges són triats pel senat o el congrés, en el cas d’Itàlia hi ha molta menys influència dels polítics en la designació dels membres dels òrgans judicials.
Dels vint-i-set membres que té aquest consell, n’hi ha tres que són membres nats: el president de la República, el president del Tribunal Suprem i el fiscal general. Respecte dels vint-i-quatre restants, només vuit són elegits pel poder legislatiu, en una sessió conjunta del senat i la cambra de diputats, i la gran majoria, setze, són elegits pels jutges. Això permet de garantir la independència i l’autonomia respecte de la resta de poders de l’estat i fa que sovint hi hagi xocs entre la justícia i la política.
Portugal s’emmiralla en el model italià i, de fet, l’òrgan té el mateix nom: Consell Superior de la Magistratura. Després de la Revolució dels Clavells, tots els membres de l’òrgan eren triats pels jutges, amb l’objectiu de garantir l’autogovern judicial, però avui en dia trobem que hi ha una composició mixta. Hi ha un membre nat, que és el president del Tribunal Suprem, n’hi ha dos d’elegits pel president de la República, set per l’assemblea legislativa i set més, entre els quals el vice-president de l’òrgan, pels jutges mateixos.
El model francès d’independència judicial
El Consell Superior de la Magistratura francès és compost per dues sales, una que s’encarrega dels jutges i una altra que s’encarrega dels fiscals. La sala competent sobre els jutges és formada per cinc jutges, elegits per jutges i tribunals, un fiscal, un membre del Consell d’Estat i tres vocals designats pel president de la República, pel president de l’Assemblea francesa i pel president del senat. L’estructura de la sala competent dels fiscals té exactament la mateixa composició que la dels jutges, amb la diferència que és formada per cinc fiscals i solament un jutge.
La majoria de membres són designats pels mateixos jutges i fiscals, i els pocs càrrecs triats per polítics no donen gaire marge a pactes o equilibris entre partits polítics, cosa que facilita que hi hagi una independència i autogovern de les autoritats judicials.
En el cas del Regne Unit, no existeix un govern del poder judicial com a tal, sinó que hi ha una comissió independent, la Comissió de Nomenaments Judicials, que selecciona per mèrits els candidats per als tribunals anglesos i gal·lesos. És format per quinze membres, dotze dels quals, incloent-hi el president, es nomenen mitjançant un concurs obert entre jutges, advocats i altres càrrecs vinculats als tribunals. Dels altres tres, dos són membres del Consell de Jutges i un del Consell de Jutges del Tribunal.
La finalitat de la comissió és, d’acord amb la llei de reforma constitucional del 2005, de mantenir i reforçar la independència judicial, assumint la responsabilitat de seleccionar candidats en un procés clar i responsable. L’autoritat competent dels nomenaments, ja sigui el lord canceller, el lord jutge en cap o el president superior de la judicatura, pot acceptar o refusar la proposta o sol·licitar una reconsideració si en justifica adequadament els motius.
Polònia s’emmiralla en Espanya
El cas més similar a l’espanyol, amb una intervenció directa dels polítics sobre l’òrgan de govern dels jutges, és el Consell de la Judicatura polonès. Fins fa pocs anys, quinze membres dels vint-i-cinc eren elegits pels mateixos jutges, però una reforma molt polèmica del 2020 va fer que aquests quinze nomenaments fossin fets directament pel parlament polonès d’una llista de candidats que havien de tenir el suport de dos mil ciutadans o vint-i-cinc jutges. Els altres deu són: un representant del president de Polònia, el ministre de Justícia, sis membres del parlament, el president del Tribunal Suprem i el president del Tribunal Suprem Administratiu.
La reforma ha originat un conflicte amb la Unió Europea perquè implica una gran intervenció política i també per haver creat una cambra disciplinària en el Tribunal Suprem polonès amb poders per a sancionar i destituir jutges que qüestionessin públicament les reformes. Per obtenir fons europeus, les autoritats poloneses es van veure forçades a modificar la cambra disciplinària i crear-ne una altra amb poders equivalents, però la politització en els nomenaments es manté.
Sobre les similituds entre Polònia i l’estat espanyol, el vice-president del Partit Popular Europeu, Esteban González Pons, va dir el mes passat que en el següent informe anual de l’estat de dret a la Unió Europea, de la Comissió Europea, es podrien equiparar els sistemes judicials de Polònia i Espanya.
El comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, en la visita que va fer a l’estat espanyol al setembre, va demanar de renovar el CGPJ i de modificar, immediatament després, el sistema de tria dels membres de l’òrgan judicial perquè deixés d’intervenir-hi el parlament. L’informe d’enguany ja retreia a l’estat espanyol que la renovació del CGPJ continués blocada després de quatre anys i que es transmetés la percepció que el poder judicial era “vulnerable a la politització”, i sembla que ara anirà un pas més enllà.
