Govern parapetat o govern en moviment

M’hauria agradat que la nova república hagués canviat avui mateix l’horari nazi de cada dia. Ho hauria trobat deliciós, superar aquesta trista història: l’any 1940 el dictador alemany Adolf Hitler va voler que tots els països ocupats pel feixisme marquessin la mateixa hora, l’hora de Berlín. Espanya va obeir. I a tot Espanya les dues van ser les tres. Doncs encara hi som, tu. Vuitanta anys després, encara hi som. Quina vergonya. Ni això, no ha pogut canviar el règim del 1978. La puta hora de Franco i Hitler. En fi. Hauria estat meravellós que avui, diumenge 29 d’octubre de 2017, hagués aparegut el primer decret de la república catalana, un decret que posés l’hora bé, que revoqués el BOE franquista del 7 de març de 1940, que té uns efectes que encara són vigents. A partir d’avui, diria el decret, el sol marca l’hora, i ni Franco ni Hitler ens diran l’hora que és. Per tant, a les dues, són la una. Signat: KRLS.

Però també entenc, respectadíssim president, estimadíssim Carles Puigdemont, que deixem l’horari per més endavant i ens centrem en el fet més important. I el fet més important, no ens enganyem, és que tard o d’hora Madrid us voldrà retenir. Això és així. Veurem si podran. Però si continueu governant aniran a cercar-vos. Aniran a cercar-vos físicament, vull dir. Per jutjar-vos, empresonar-vos, interrogar-vos o treure-us del despatx. No sé quin serà el nivell de l’agressió. Però que no us volen deixar fer de president, si cal per força, diria que no és cap secret. N’han fet una llei. I que vós ho continueu fent, i essent,  tampoc no és cap secret.

Jo, president, humilment, he comptat les opcions del govern, i me’n surten dues. I totes dues poden ser bones. La primera és que podem tenir un govern parapetat pels Mossos i la gent al Palau de la Generalitat, ‘i si ens detenen, que ens detinguin’. Dies de lluita cos a cos a la plaça de Sant Jaume. Ghandi contra Piolín. Que guanyem? Perfecte. Que perdem el cos a cos? Puigdemont a la presó i condemna internacional. Rebuig a la violència. Aquesta via és bona, amb una condició: necessites un president i un govern B. Uns substituts immediats. Necessitem control del territori, reconeixement internacional i un govern funcional. Sense govern funcional no hi ha república. Game over.

El president Puigdemont i el seu govern, però, també se’n poden anar a un amagatall i evitar el xoc dels Mossos i la gent contra la policia espanyola a la plaça de Sant Jaume. Res de lluita cos a cos. El govern es trasllada a un amagatall. A l’exili o a Montserrat. I, des d’allà, que signi decrets, llegeixi discursos televisats, faci trobades amb dignataris internacionals i reuneixi el consell de ministres. Un govern en marxa, però amagat. Missatges constants a la població. Un punt de sentit de l’humor i tot. Un ‘on són les paperetes, les paperetes on són’, però ara amb el president. Seria la segona via.  Abandonar el Palau per arribar a la república.

Al final, això també és una guerra psicològica. I el govern, espero, també ho deu tenir apamat: què anima més la població, veure un president que aguanta fins al final, i si el detenen que el detinguin, o veure un president que no es deixa tocar un pèl i que, si cal, sap escapar, mantenint la llibertat? Al final, això també és una guerra de fets comprovables. On funciona més i millor un govern, a la presó, a l’exili, a l’amagatall? Doncs que hi vagi.

Podem dubtar de moltes coses. Però si Rajoy imposa el seu govern monàrquic, hem perdut. Si es manté el nostre govern republicà, hem guanyat. Ara falta saber com pot aguantar millor, el govern: parapetat o en moviment. I comprovar si podem fer-ho tot plegat, com deia Nelson Mandela, prenent decisions que siguin el reflex de les nostres esperances i no de les nostres pors.