Els primers gests del govern aparquen la independència almenys fins el 2030

Fins ara, la presentació de l’era Aragonès ha tingut tres etapes. La primera va ser la declaració d’intencions. El president va maldar d’ençà del primer dia per marcar distància amb els anys anteriors. “Comença a caminar una nova Generalitat”, va dir, amb el diàleg com a eix vertebrador. Una nova etapa volia dir superar l’anterior i, per tant, deixar enrere el procés tal com l’havíem entès fins aleshores. Esborrar la pissarra. El govern espanyol ho va escoltar i va estendre l’esborrador. I així va començar la segona fase. Amb l’argument públic de fer cau i net, Pedro Sánchez va indultar els presos polítics. “L’única cosa que manca és recomençar”, va dir al Gran Teatre del Liceu. Per a escenificar-ho, quatre seqüències de simpatia mútua. Un acte a Foment del Treball, dos discursos al Cercle d’Economia, el sopar al Mobile World Congress, amb bateig reial inclòs, i la reunió a la Moncloa, amb un únic acord: la taula de diàleg, després de la Diada.

En la tercera etapa del canvi, on som ara, el govern espanyol i el català han trobat un guix i han dibuixat dos projectes enormes, que afecten l’estructura del model país: l’ampliació de l’aeroport del Prat, que Sánchez feliçment va batejar ara fa dos anys com a Josep Tarradellas, i la presentació d’una candidatura entre Barcelona i el Pirineu per als jocs olímpics d’hivern del 2030. Amb l’aval efusiu a tots dos projectes, el govern espanyol situa el debat sobre el desenvolupament industrial i econòmic de Catalunya al centre de l’actualitat i ha aconseguit que els partits independentistes, tant si ho volen com si no, es posin a debatre’l al marge de la independència, amb el pretext de la urgència. Una urgència que, en el cas de l’aeroport, diversos experts ja han avisat que no és necessària, perquè en casos d’uns altres grans aeroports el debat sobre les ampliacions han durat lustres, i que en el cas dels jocs olímpics és un mer tràmit de presentació de candidatura.

Però l’atiament del debat intern no és l’únic tall que el govern espanyol s’endú al sarró. Tant l’ampliació com els jocs són dos projectes que requereixen no tan sols el suport de l’estat espanyol, sinó treballar-hi colze a colze. Per a la candidatura cal la implicació del govern espanyol en els plans de l’organització hipotètica dels jocs, que després s’han de presentar i de publicitar davant el Comitè Olímpic Internacional. Per a l’ampliació, no cal tan sols una inversió multimilionària del govern espanyol, que de moment ha xifrat en 1.700 milions d’euros, sinó que tots dos governs hauran de treballar conjuntament en els tràmits perquè la Comissió Europea en validi els plans. A més, és clar, per a ampliar el Prat sense independència, cal vehicular-ho a través del DORA, el pla director d’Aena, l’empresa pública espanyola encarregada dels aeroports.

De moment, el govern català havia tingut una posició més aviat prudent en totes dues qüestions. Però aquesta setmana ha pujat al vaixell de manera inequívoca i pública. La reivindicació que ara fan Esquerra i Junts de tots dos projectes fa inevitable un clima de col·laboració amb l’estat espanyol, pel cap baix fins que no hagin culminat. I tant els jocs com l’ampliació coincideixen en una data, tan precisa com llunyana: el 2030. En el primer cas, perquè és la data de celebració olímpica. En el segon, perquè de moment hi ha un preacord per a pactar la forma concreta de l’ampliació. Resta pendent de trobar-la, de fer-ne els plans, d’elaborar tots els estudis i els informes sobre l’impacte ambiental, d’esperar el vistiplau de la Comissió Europea i de fer les obres. Entre una cosa i una altra, la ministra de Transports espanyola, la socialista catalana Raquel Sánchez, ja ha deixat anar que calculen que tot plegat no serà llest fins d’ací a nou anys.

L’ampliació del terreny de joc per al govern espanyol no s’acaba ací. En el ple que va investir Pere Aragonès, el cap dels socialistes, Salvador Illa, li va fer un discurs amable i va demanar que Esquerra aixequés el veto al PSC. “No m’ha semblat mai que vostè sigui un home de confrontació, em crec més el seu paper d’home dialogant”, li va dir. La millora de les relacions entre ERC i PSC ja s’havia anat consolidant al congrés espanyol. Fins fa poc, la llosa principal perquè no fluís més la relació era sobretot Junts, que brandava un discurs molt dur contra els socialistes, malgrat el pacte a la Diputació de Barcelona. Les coses ja van canviar amb els dos anys de marge a la taula de diàleg que va assumir Junts, i ara han canviat més amb la implicació personal del vice-president, Jordi Puigneró, en l’ampliació de l’aeroport, i de la consellera Victòria Alsina en la promoció de la candidatura als jocs. L’obertura d’un temps de cooperació i bon clima escurçarà fàcilment la distància retòrica entre tots tres partits. Més encara si es consuma el distanciament amb la CUP, que ara ha dit al govern que l’ampliació era una línia vermella.

Mentrestant, dessota els moviments, el govern català i l’espanyol han engegat les infrastructures del diàleg, que suposadament han de concretar-se en una negociació amb beneficis concrets. I de moment, res. El mateix dia que hi havia pacte amb Madrid per a l’aeroport, Puigneró i la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, van lamentar que la primera reunió en tres anys de la comissió bilateral entre l’estat espanyol i la Generalitat no havia donat cap fruit. “No hem aconseguit l’objectiu”, van dir. Quant a l’altre espai de diàleg, la taula, de moment és una altra pissarra buida. El govern d’Aragonès ha dit que hi anirà amb l’exigència de l’autodeterminació i l’amnistia. Però la posició del govern espanyol és una roca, aquí. L’endemà mateix dels indults dels presos polítics, Sánchez va tancar la porta a tant a l’amnistia, que els socialistes consideren inconstitucional, com a un hipotètic referèndum. “Ara és l’hora d’unir i no de fracturar”, va dir.