Govern fort, país feble

La gran coalició, el pacte dels dos grans partits espanyols, PP-PSOE, que fa unes dècades semblava impossible, comença d’ensenyar les orelles. El darrer exemple de la bona sintonia entre aquests dos partits, tot i les aparences, ha estat la llei de l’audiovisual a Madrid, que PSOE i PP han votat plegats. Abans hi havia hagut el vot conjunt contra la comissió d’investigació del Pegasus, o exemples tan sonats com l’article 155, votat al Senat entre tots dos el 2017, cosa que va permetre l’anul·lació de l’autonomia catalana. Però tots aquests exemples no són un pacte de coalició. Són votacions al Congrés o al Senat. La gran coalició seria un govern PP-PSOE. Ministres blaus i ministres vermells, sota el president Sánchez o Feijóo.

Aquest pacte, que cada vegada sembla menys estrany, donaria una aparent estabilitat política espanyola, perquè evitaria que el PP hagués de governar amb VOX (cosa molt mal vista a segons quina Europa, i que podria original tensions); també evitaria que el PSOE pactés, com ara, amb els independentistes catalans i bascos (cosa molt mal vista a segons quina Espanya). I, per tant, s’assegurarien una aparent estabilitat. Fora tensions.

Però l’estabilitat seria aparent. L’estabilitat, en el fons, s’aconsegueix quan el partit del govern i el partit de l’oposició van d’acord en les coses bàsiques, fonamentals, de l’estat. I per tant, guanyi qui guanyi, els fonaments no es toquen. Que guanya el PP? Bé. Que guanya el PSOE? També. Com ha passat durant dècades a l’estat espanyol: PP i PSOE eren tots dos partidaris de la monarquia espanyola, del centralisme espanyol, de les autonomies de cartró pedra, de la justícia espanyola (i filla de Franco), del bilingüisme que premia el castellà o de la banca espanyola. Guanyés qui guanyés, el rei, els bancs, el castellà, Madrid, les autonomies o la justícia eren bàsicament els mateixos. L’estabilitat restava garantida. I l’alternança entre partits, tan necessària a la democràcia, també. Que el govern cau? No és cap entrebanc, el país és fort. El nou govern serà bàsicament el mateix.

En canvi, un cop els poses tots dos al govern, si PP i PSOE manen plegats, aleshores els partits de l’oposició o bé són independentistes (catalans, bascos, etc.), o bé d’extrema dreta (VOX). El perill de la gran coalició és de deixar el micròfon de l’oposició a partits que es volen carregar les autonomies (VOX) o el centralisme (independentistes). I aleshores vius en un estat on no és permesa l’alternança amb l’excusa de l’estabilitat. Si PP i PSOE han de sortir, qui entrarà que sigui tan estable com ells? La millor cosa que pot passar a VOX per a arribar al poder (no crec que els independentistes hi arribin a Madrid…) és que PP i PSOE li cedeixin el micro de l’oposició i de l’alternança. La gran coalició és estabilitat espanyola avui, i tensió demà.

Els nacionalistes espanyols llestos preferiran mil vegades la situació actual. Sota l’aparença d’alternança, res fonamental no es toca (ni tan sols, com ara, quan necessiten vots puntuals d’independentistes o d’alguns altres partits). Voldran fugir d’un govern fort, senyal de país feble.