El president Salvador Illa diu sovint que presideix “un govern de tothom”. “És el govern, també, de tots vostès!”, s’exclamava l’altre dia al parlament, com si la gent pogués oblidar-se’n, amb aquest característic èmfasi sobtat que posa en la seva cadència. Ja ho solen prometre, això, els governs: tot i ser d’un color, governaran per a tots els ciutadans. Però en aquest cas hi ha un matís important: Illa i el PSC no parlen d’un govern “per a tothom”, sinó “de tothom”. La missió d’Illa no és empatitzar amb els qui no l’han votat, sinó consolidar la idea que la meitat del país que encara participa del sistema autonòmic és “tothom”; que Catalunya no té un problema de participació política, que no hi va haver un 45% d’abstenció en les eleccions que va guanyar, que no venim d’una dècada de repressió. Illa ha de recordar que el president és ell, i que hi té dret, perquè tem que el subconscient del país pensi una altra cosa.

Congelat el debat sobre la independència, que ha monopolitzat la conversa aquests darrers dotze anys, els bàndols operatius ja no són l’independentisme i l’unionisme. Ara la divisió principal és entre els realistes i els fantasiosos de cada bàndol; entre els qui creuen que el sistema actual serà capaç d’oferir solucions duradores i els qui no; entre els qui juguen en l’ordre autonòmic i els qui l’impugnen, encara que sigui per raons oposades; entre els qui creuen en la Generalitat i els qui no; entre els tres milions que van votar el 12 de maig i els dos milions i mig que no; entre el 70% d’insatisfets amb el funcionament de la nostra democràcia i el 30% de satisfets, segons el CEO. El procés enfrontava independentistes i unionistes; el temps de diagnòstic i recomposició ha fet secundari aquest enfrontament, però no pas perquè ara s’enfrontin dos projectes nous, sinó maneres de reaccionar a la solució imposada després del 2017.

Illa s’esforça molt a demostrar que el seu govern és transversal perquè, en realitat, allò que és transversal és l’oposició: hi ha independentistes i espanyolistes, mobilitzats i abstencionistes, conservadors i progressistes. Descomptant la legislatura anterior, en què el president Pere Aragonès va batre tots els rècords de debilitat, Illa és el president que governa amb menys diputats d’ençà que es va acabar la dictadura franquista i, atenció, el president que governa amb el suport d’un percentatge més baix respecte del cens total d’ençà del 1980. Tres exemples il·lustratius. El govern de Junts pel Sí destituït per l’aplicació de l’article 155 en representava un 31%. El primer tripartit, comptant-ne tots tres socis de govern, un 34%, i el segon, un 28%. L’immobilisme d’Illa d’ençà que mana –vagues declaracions, poques mesures, poques entrevistes de consellers, cap anunci d’alt voltatge– respon a aquest problema.

Els deures més difícils d’aquest govern no són el compliment de les promeses, sinó la legitimació d’una situació molt més delicada que no sembla. A l’abstenció hi ha més d’un milió de vots que esperen de ser seduïts (un 33% dels qui no van votar es va abstenir perquè no el representava cap opció, i un 17%, per protestar contra els polítics i el sistema). La ferida és tan fonda que els socialistes necessiten gent de tots els espais polítics per a legitimar la situació actual. Hi ha un conseller que ve de Junts, Miquel Sàmper; dos més que eren alts càrrecs del govern d’ERC, Francesc Xavier Vila i Sònia Hernàndez; un altre que ve d’Unió, Ramon Espadaler; és ple de secretaris i directors generals que ja han vist passar uns quants presidents o que s’hi incorporen per l’expertesa tècnica. Ara s’hi ha afegit l’ex-president del PDECat, David Bonvehí. Els fitxatges externs –essent com és el PSC una maquinària de col·locació molt eficaç– revelen més debilitat que no pas traça.

La Catalunya autonòmica ja no l’apuntalen un grapat de projectes polítics que competeixen lliurement, sinó una xarxa de persones, grupuscles i empreses que tenen objectius finals diferents però, ara com ara, un interès compartit: una estabilitat sense democràcia real que permeti de mantenir el funcionament de les administracions i de l’activitat econòmica. En lloc d’un govern plural, el d’Illa sembla un govern de concentració, capaç d’amalgamar tots els qui voldrien fer veure que aquí no ha passat res i els qui, honestament, no tenen cap idea millor que fer tot allò que puguin des de dins. Illa pot ser-ne el pal de paller perquè els seus pretesos rivals, que fa sis anys que rehabiliten els socialistes, encara tenen menys força i han perdut la credibilitat. Ara bé: per posar en marxa un govern del PSC, aquesta xarxa ha hagut de cremar una quantitat de recursos humans extraordinària.