28.07.2024 - 21:40
Bruno Jaffré (1954) és un dels analistes i historiadors més destacats de l’evolució política i social de Burkina Faso, d’ençà dels temps del poder del dirigent revolucionari Thomas Sankara (1983-1987). És autor de llibres tan importants com ara Burkina Faso: Les Années Sankara, de la Révolution à la Rectification (L’Harmattan, 1989) i Biographie de Thomas Sankara. La patrie ou la mort (L’Harmattan, 1997), entre més obres.
Amb les seves obres ha contribuït a transmetre a les noves generacions el valuós llegat ideològic i revolucionari del dirigent burkinès. És animador de la web thomassankara.net, que conté una secció en català. A més, ha publicat en català La llibertat contra el destí (Tigre de Paper, 2023), un exhaustiu recull contextualitzat dels seus discursos més significatius, un treball fonamental per a comprendre l’esperit d’aquella revolució.
—El vostre llibre permet de comparar el pensament de Sankara amb la realitat actual. Dediqueu el llibre “Als revoltats del 30 i 31 d’octubre de 2014”. Es pot parlar a la pràctica d’un ressorgiment del sankarisme a Burkina Faso?
—Hi va haver un ressorgiment del sankarisme, especialment en el període anterior a la insurrecció del 2014, sobretot per part dels activistes que crearien Le Balai Citoyen. El sankarisme ha trobat moltes dificultats a causa de les disputes entre partits. El més important, el partit encapçalat per Bénéwendé Sankara, ha mostrat d’aleshores ençà molt d’oportunisme, especialment amb la presidència de Roch Marc Christian Kaboré a partir del 2015.
—Es pot comparar la realitat actual a Burkina Faso amb el pensament de Sankara?
—Comparar la realitat actual amb el pensament de Sankara és una tasca complexa que falta assolir. Però això que passa actualment és, al meu entendre, una farsa. Tot i que els partits de dreta van ser prohibits durant la revolució, hi va haver debat i pluralisme en les organitzacions que van participar en el lideratge. Avui no n’hi ha cap. Els activistes que són perseguits són sovint els que van ser al capdavant durant la insurrecció del 2014. Sankara va practicar l’autocrítica. Per exemple, les seves intervencions a les dues conferències nacionals dels CDR van ser molt crítiques amb el comportament dels CDR. El govern actual tan sols practica l’autosatisfacció que dissimula la realitat, i es nega a difondre informació sobre la realitat de la guerra i la situació econòmica.
—Llegint el llibre, és molt clar que Sankara es va avançar al seu temps i que, fins i tot, va ser el precursor de moltes idees antiimperialistes, feministes, ecologistes i antiglobalització d’avui dia. D’on neix la força del seu pensament i la seva lucidesa?
—Sankara era una persona amb molta curiositat i molt treballadora. Es passava el temps reunint-se, discutint, llegint, estudiant. Va freqüentar activistes de les organitzacions marxistes de l’època, alguns dels quals eren amics seus. La seva força també ve del coneixement del seu país, i de la proximitat que va teixir amb la població, mirant sempre de mantenir-se en contacte directe amb la gent. Aleshores, el marxisme va atreure joves intel·lectuals africans. Sankara s’interessava per tots els temes i es dedicava a demanar als visitants estrangers que poguessin ensenyar-li coses noves i fer-li suggeriments. Un bon exemple és el seu interès per l’ecologia. Contràriament a l’autopromoció de Pierre Rabhi, que finalment el va conèixer poc, va ser sobretot René Dumont, el precursor de l’ecologia política, qui el va inspirar. El va convidar a recórrer el país, conèixer la gent i fer propostes. René Dumont va fer un informe, que vaig poder trobar, que va inspirar Thomas Sankara en el seu compromís amb l’ecologia.
—El vau conèixer personalment. Com era? Quin és el record més important que en conserveu?
—Tan sols el vaig conèixer una vegada, uns quinze dies abans no prengués el poder. Durant tres hores. Va ser emocionant. Jo era un activista comunista en aquell moment i em va rebre perquè pogués transmetre un missatge i donar a conèixer el seu projecte al Partit Comunista. Semblava preocupat i poc somrient en comparació amb les moltes imatges que hem vist d’ell després. Es preparava per prendre el poder i vivia en arrest domiciliari. Estava molt concentrat, tenia una mirada profunda i els seus ulls brillaven d’intel·ligència. Em va impressionar molt el projecte que va dissenyar, la seva ambició i una certa pedagogia de la revolució.
—Els militars avui al poder es diuen sankaristes, però no sembla que actuïn seguint les seves idees. És ignorància o una confusió intencionada?
—Crec que hi ha una mica de totes dues coses. Quan va prendre el poder, Ibrahim Traoré va declarar que no volia gestionar-lo sinó tornar a la guerra. Tan sols li van caldre uns quants banys de masses perquè canviés d’opinió. Certament, no té gaire formació política. Va triar un primer ministre que va escriure un dels llibres més importants sobre Sankara i la revolució, procedent de Burkina, on prova de fer-ne un balanç. Però els seus oponents difonen imatges en què les seves declaracions entren en una contradicció total amb el seu compromís revolucionari d’avui. Sovint era convidat als platós de televisió abans del cop d’estat d’Ibrahim Traoré. El vèiem en un programa de televisió de fa tres anys, per exemple, lloant el president Macron! Vaig investigar als arxius diplomàtics. Això sí, en públic, Thomas Sankara feia declaracions denunciant l’imperialisme i el neocolonialisme, però va practicar la diplomàcia i no va deixar de demanar ajuda a França per als seus projectes de desenvolupament.
—Quin és l’aspecte més preocupant de la situació actual?
—El més preocupant és que el poder actual persegueix tots aquells que expressen diferències respecte de la seva manera de dirigir el país. Les crítiques ciutadanes, com més va més escasses, tan sols demanen un consens més ampli per a unificar el país. La gent és segrestada i desapareix, uns altres són enviats per la força al front. Els diaris estan amenaçats. Quatre periodistes van ser segrestats en l’últim període. La gent té por, el debat no existeix, el pensament col·lectiu s’empobreix. I, a més, es depura l’exèrcit, mitjançant la detenció d’oficials superiors, un dels quals es va morir mentre era detingut, fet que debilita l’exèrcit. Tot això sembla perillós per al futur.
El segrest del militant antiimperialista Rasmané Zinaba
La setmana passada parlàvem del segrest del jove activista burkinès Rasmané Zinaba i de la repressió de la junta militar contra activistes, dissidents pacífics i periodistes crítics.
—Vós coneixeu Zinaba. Ens el podríeu definir com a persona i activista, per al públic català que no el coneix?
—Zinaba és un activista veterà. El vaig conèixer durant els meus viatges a Burkina. Sempre ha estat molt compromès, antiimperialista, honest, carismàtic, amb una gran cultura política, especialment sobre la revolució burkinesa, és un apassionat de les discussions i un líder de masses buscat. Va encapçalar sobretot la caravana de moviments socials, a tota l’Àfrica occidental, amb activistes del CADTM per anar al fòrum social de Dakar el 2011.
—És militant de Le Balai Citoyen. Quina és la història d’aquest moviment?
—Le Balai Citoyen reivindica ser un moviment ciutadà adreçat a la joventut. Es va formar al voltant d’activistes, que deien ser seguidors de Thomas Sankara, a qui van donar a conèixer més bé. Van lluitar plegats contra el poder de Blaise Compaoré, que havia organitzat l’assassinat de Thomas Sankara per substituir-lo al poder. Va forjar una dictadura, però el país es va liberalitzar, a poc a poc, gràcies a la lluita permanent del poble burkinès per la seva llibertat. Sobretot, després de l’assassinat del periodista Norbert Zongo el desembre del 1998. Els activistes de Le Balai Citoyen van tenir un paper important en la preparació de la insurrecció que va derrocar Blaise Compaoré el 2014.
—Per què els militars han segrestat Zinaba? Per què el temen?
—Els soldats que van prendre el poder, encapçalats pel capità Ibrahim Traoré, el 30 de setembre de 1982, no poden tolerar ni les crítiques constructives. Eviten qualsevol debat polític al país, amb el pretext de la guerra, i impedeixen que la població estigui informada, sobretot de la realitat de la guerra. Ibrahim Traoré havia promès de reduir el terrorisme en tres mesos, però dos anys després, una part important del país continua insegur. A més dels periodistes, va atacar activistes que van ser al capdavant de la insurrecció que va derrocar Blaise Compaoré l’octubre del 2014. Ibrahim Traoré presumeix de no respectar les decisions judicials tot i que va jurar respectar la constitució. Està afeblit per divisions dins l’exèrcit i sembla preocupat especialment per defensar el seu poder. Per això, molts crítics són segrestats i sovint desapareixen. Uns altres són enviats al front com a càstig “educatiu”, “per ensenyar-los les realitats de la guerra”. Aquest país s’ha tornat irreconeixible. La gent té por d’expressar-se. El poder actual diu ser com Thomas Sankara. En el seu temps hi va haver detencions, sí, però el debat entre les diferents sensibilitats revolucionàries va ser permanent.
—Fa poc va aparèixer a la Televisió Nacional de Burkina un vídeo de Rasmané Zinaba. És viu. Els seus camarades saben on és? Sembla que és a primera línia en la lluita contra els gihadistes…
—A primera línia no ho sé, però al front, sí, on cauen molts soldats en combat. Sens dubte, el vídeo va ser filmat sota coacció i un dels seus amics pròxims em va confiar la seva immensa tristesa d’haver-lo vist així.
—Què pot significar aquesta aparició a la televisió? I el seu missatge?
—El missatge diu que ha vist la realitat de la guerra, però abans de ser detingut sempre havia expressat un suport indestructible a l’exèrcit. Si al principi va afirmar el seu suport després del cop d’estat d’Ibrahim Traoré, després, davant els excessos del règim, va començar a criticar-lo.
—Pot ser que s’acosti la fi del segrest?
—No t’ho puc dir. El doctor Alouna Louré, un altre activista de la societat civil, va ser reclutat per la força per anar al front i va ser alliberat tres mesos més tard. Poc després d’haver tornat, va continuar fent crítiques constructives, per exemple, demanant l’organització de consultes inclusives. Va tornar a ser segrestat. No sabem on és. Hi ha molts segrests i solament sentim parlar dels de gent coneguda. Aquest mes tres periodistes, dels millors professionals del país, han estat segrestats, i no se’n sap res. Més gent coneguda ha preferit anar-se’n del país. L’advocat Guy Hervé Kam, antic portaveu de Le Balai Citoyen, que, d’aleshores ençà, ha creat el moviment SENS (que vol dir “Servir i no servir-se’n”), advocat d’unes quantes famílies de víctimes durant el judici de l’assassinat de Thomas Sankara i els seus companys, havia estat segrestat fa uns quants mesos. Acaba de tornar a casa, però continua sota una vigilància molt estricta i li han prohibit cap activitat política. Aquesta victòria es deu sobretot al fet que és advocat i que la mobilització de l’ofici va ser molt important i tenaç.
—El vídeo de Zinaba podria ser una condició per a alliberar-lo?
—No ho sé. En tot cas, ja fa un mes i continua al front. El temps ens ho dirà. Per mi és, sobretot, un instrument de propaganda i una amenaça per als qui critiquen el règim.
—Les autoritats franceses han intervingut sobre el seu cas i uns altres davant la junta militar burkinesa?
—No ho sé, però no ho crec.
—Quins objectius socials i econòmics defensa, la junta militar?
—Hi ha un canvi d’orientació molt clar en l’àmbit internacional, una ruptura amb França, i, en grau més baix, amb els Estats Units. Els discursos antiimperialistes són recurrents. És un canvi clar d’aliança, amb un acostament a Rússia sobretot. Putin sembla que és un model per a Ibrahim Traoré. I una recerca de nous socis, els BRICS, Turquia, l’Iran, Veneçuela, etc. Les autoritats declaren que volen millorar la vida de la població, i que volen prendre mesures per aconseguir-ho. Però la pobresa no ha estat mai tan significativa, perquè en realitat el país pateix de manca de recursos, i hi ha molts desplaçats interns. El nepotisme s’ha instal·lat, amb uns quants ministres o assessors de la família d’Ibrahim Traoré, i comencen a circular rumors de corrupció.
—Com resisteix el país, econòmicament?
—Burkina Faso és potencialment ric per les nombroses mines d’or i més riqueses del subsol no explotades fins ara, però gairebé la meitat de les mines s’han aturat a causa de la guerra. El govern acaba d’anunciar que retirarà els drets d’explotació a les multinacionals estrangeres. Tanmateix, també ha anunciat que la participació de l’estat passava del 10% al 15%. A més, anuncia la creació de fàbriques per a processar productes agrícoles o del subsol in situ. Els opositors es mostren molt escèptics sobre la realitat d’aquestes decisions i els partidaris dediquen a Traoré un autèntic culte irracional a la personalitat; de vegades fins i tot el presenten com un enviat de Déu. Thomas Sankara sempre s’hi va negar rotundament. El futur ens dirà què passarà.
—Com són les relacions amb els països veïns?
—Ibrahim Traoré es comença a crear enemistats amb provocacions verbals entre els països veïns, sobretot la Costa de Vori i Benín, que també acullen refugiats. Va acusar Benín d’acollir una base estrangera per desestabilitzar el seu país. El ministre Bassolma Bazié va publicar imatges de prova. El periodista francès Thomas Dietrich, conegut pels seus informes contra la Françafrique, va denunciar la manipulació i va dir que aquelles imatges havien estat filmades al Níger l’any 2023, quan hi va haver el cop d’estat militar. Níger, Mali i Burkina Faso s’han retirat de la CEDEAO (Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental) per crear una confederació. És difícil predir què passarà.
—Quins plans de futur ha manifestat?
—Es va concedir a si mateix cinc anys de poder addicional en una assemblea d’incondicionals. Siguin quines siguin les declaracions dels dirigents, la història ens ha ensenyat que no es pot fer una revolució sense lideratge col·legial i certes formes democràtiques i debats, però, efectivament, no en el marc d’una dictadura militar. El país, sota el lideratge d’Ibrahim Traoré, és en procés d’adquirir quantitats molt grans d’armes de tota mena. Se’n poden veure fotografies als mitjans de comunicació burkinesos. En un discurs recent, Traoré ha declarat el seu objectiu de convertir l’exèrcit burkinès en l’exèrcit més poderós de la regió. Això no és gaire tranquil·litzador.
