Gots trencats al parlament

Diuen que els violins desafinats, millor als primers compassos, si pot ser, que no pas a l’última frase. D’aquesta manera hi ha marge per rectificar o per tornar-hi. Igual que els gols en contra, en un partit de futbol. I igual que les escenes de tripijocs i de rebequeria que hem viscut al parlament (davant i darrere les càmeres), que si bé ens recorden una vegada més que la decepció periòdica és una de les millors definicions de la nostra història, també han de ser matèria gris per aprendre a domesticar les petites (o no tant) catàstrofes que implacablement continuaran arribant.

Però als que votem, això que ha succeït al parlament, ens costa d’entendre. Ens preguntem com és possible que havent aguantat les hòsties de l’1 d’octubre ara perdem quatre diputats en una partida de pòquer, per dura i sensible que sigui, discutint-ne les regles. I mentrestant, a Madrid, com escurçons embriacs de ratafia, ballen jotes i sardanes amb togues foradades.

Bon moment per recordar l’Amadeu Vidal, poeta massa desconegut i dels que, amb aquella precisió miccional que tant trobem a faltar en setmanes com aquesta, no pixen quasi mai fora de test. Musicat, per cert, amb gran encert, per Roger Mas: ‘Jo encara dic als fanals que t’estimo. Ells, la metàfora, mai no responen.’

Cert. Els fanals ens han fallat, malgrat tots nosaltres, la gent, les argelagues, que creixem impertorbables sobre l’asfalt, cada dia, peti qui peti, cercant la llum. I tot plegat dol, dol molt, sobretot per la gent que amb una dignitat incontestable és a la presó o a l’exili, jugant-se la vida sencera per una idea que crèiem (i creiem encara) compartida.
Però com que de tossuts i caparruts també en som un bon tros, no ens n’anirem. Continuarem carregant benzina a l’Esclat i comprant vins de la terra, no patiu. Això sí, sisplau, si pot ser, mireu d’afinar millor els instruments i de filar més prim, perquè nosaltres no fallarem. Si cal feu més cafè; i una enèsima arremangada de mànigues; i obriu les finestres, buideu els cendrers i que corri l’aire.

Per tant, ni oblit ni perdó, que tot plegat serveixi, sisplau, perquè n’aprenguem (sí, que n’aprenguem, aquesta vegada nosaltres), per fertilitzar l’enginy a l’hora d’esquivar les noves emboscades i per evitar els vols gallissanis, que venim d’un estiu amb massa pluges i perquè som on som perquè volíem volar ben amunt i sobirans. I perquè els trucs de màgia es van inventar per ser gaudits i no patits.

I si ja no hi ha més màniga i ens hem begut tot el cafè, aiguardent i gots trencats. I que arribi la marinada, que ja tenim ganes de respirar una mica fons.