Gossos: ‘Anem aprenent a ser uns clàssics’

S’han convertit gairebé en omnipresents en el panorama musical català. Cada cert temps -tres anys si ens fixem en la seva discografia– tornen a aparèixer, aliens a les separacions i resistint-se a deixar morir un projecte que va començar fa vint-i-tres anys. A Gossos se’ls va incloure dins de la segona generació del Rock Català, hereus d’una corona que amb el temps s’ha anat fonent. ‘Per sort’, diu en Natxo Tarrés, vocalista de Gossos i a qui entrevistem per parlar de l’últim treball del grup, ‘Zenit’. Els qui hagin escoltat els últims dos treballs hi reconeixeran una certa continuïtat i fins i tot, detalls que poden recordar als primers discs. El resultat és un disc eclèctic, amb barreja de sons reggae i pop-rock cantat a quatre veus, un dels seus segells. Aprofitem  l’eloqüència de Natxo Tarrés per anar més enllà del disc, per parlar del passat, del futur i també de la cultura del país. No resolem res, però servidor sí que aconsegueix resoldre un trauma de petit, quan em vaig trobar l’entrevistat pel carrer i li vaig demanar un autògraf. Ho resolem al final de l’entrevista.

—Zenit. Això vol dir que esteu en el punt més àlgid de la vostra carrera?
—De fet a mi m’agrada més llegir-ho a nivell solar. El zenit és el moment que el sol està en el punt més alt. Per tant, primer hi ha una sortida del sol i després hi ha la posta. Doncs d’alguna manera, des del zenit mirem d’allà on venim i comencem a mirar la posta del sol. És una realitat, tots hem passat els quaranta anys i estem al zenit de la nostra vida.

—I us fa por la posta?
—No, la posta també és molt bonica. Estem en un moment molt guapo. Fa vint-i-tres anys que toquem junts. Tocar amb els Gossos ara és molt divertit. Hi ha una banda, una sensació que només aconsegueixes amb la veterania. Ara estem en aquest punt i estem aprenent a ser uns clàssics. La marca Gossos ja se’ns menja i ja no ens preguntem qui som, ja ho sabem. I per això ens movem en l’espai que coneixem. No hi ha hagut una voluntat de reinventar-nos i experimentar. Més aviat tot el contrari, hi ha una reafirmació. Totes les cançons les podríem trobar segurament en altres discs. Veus, acústics, el reggae de torn, punts èpics… Crec que aquest disc ens consolida on som i ara veiem que el que pugui venir, sigui el que sigui, serà diferent del que haurem viscut fins ara.

—I creieu que us desmarcareu de la línia que marcada en els últims treballs?
—Possiblement a nivell de música no s’allunyi, però sí pel que fa a l’experiència, de viure la vida. Ara ja no tens la il·lusió per fer allò que no havies fet mai. Moltes coses ja les hem fet. En tot cas és aprendre a fer-les des del lloc on ets ara. Gestionar-ho d’una altra manera. Clar, quan mirem les generacions d’ara, per això hem treballat amb gent com l’Alguer [Miquel] o la Judith [Neddermann], perquè veiem on érem nosaltres, recordem aquesta il·lusió de menjar-s’ho tot. Ho mirem amb certa distància i recordant aquella energia. La diferència és que estan molt més ben preparats, tenen més mitjans. Veus nois de vint anys que ja m’hauria agradat ser com ells i sonar com ells. A més, són grups que no vénen de l”star system‘. S’han colat a la primera línia per mèrits propis.

—Vosaltres també.
—També, a la nostra manera. Però era una altra època. Ells segurament han trobat l’oportunitat de promocionar-se per les xarxes socials sense dependre de ningú. Nosaltres encara vivíem en una indústria que generava economia per a mantenir unes estructures. Tot això ja no hi és. Nosaltres vàrem sorgir als noranta, després del gran moment del rock català. Ens van dir que érem la segona generació. Doncs semblava que després d’allò ningú arribaria a fer-la tan grossa. Doncs coi, després va venir la música indie de Barcelona, després un fenomen com els Manel i ara els mestissatges. La seva peculiaritat és que fan alguna cosa tan autòctona que poden anar a cantar en català al Japó i sonar com un grup diferent però autèntic. Jo vaig a cantar a Anglaterra a cantar cançons pop, i segur que els pot agradar, però és que en tenen moltíssim. Són els inventors d’això.

—Us definiu com un grup eclèctic. El mestissatge ha substituït l’eclecticisme?
—El que passa és que el mestissatge també té uns límits. Beu de la rumba, del reggae, del hip-hop… És una etiqueta que neix del món urbà. Són el cicles evolutius. Suposo que la nostra arrel és el pop, però també té pop-rock, reggae-pop, electro-pop… I en aquest àmbit ens agrada tocar aquests espais per no caure en la monotonia perquè ho vaig calcular i hem superat les cent seixanta cançons. A vegades, quan estàs component una cançó, tens la sensació que ja l’has feta. O que t’estàs restant, perquè hi ha un límit i ja no en podràs fer més. De fet, en aquest disc hem tornat a l’arrel i hem fet cançons que siguin fresques, no hem volgut cercar un estil concret. Al final, aquest disc no deixa de ser una barreja de la discografia de Gossos

—Parlant de la vostra discografia, l’evolució del vostre so ha estat molt lògica perquè vàreu esgotar l’època acústica per llavors fer el salt a un so més elèctric. Però, en algun moment heu pensat que havíeu d’experimentar algun altres estil de música per arribar a més gent?
—No perquè i ha d’haver-hi un punt d’autenticitat. Mira, crec que una de les pitjors coses que li pot passar a un artista és fer una cançó que a ell no li agradi i que acabi triomfant, perquè te la menjaràs amb patates tota la teva vida. I això és una putada.

—Us ha passat?
—No. Ha pogut passar que hi ha cançons de la nostra adolescència, escrites per adolescents, que ara, tios de quaranta anys, se’n senten molt lluny. Si a mi ara em fessin cantar Baby only you seria molt postís. Quan la cantàvem ho fèiem amb tota l’actitud del món, però ara no sabria per on agafar-la. Clar, pensa que quan passo pel carrer els nens em diuen: ‘Senyor, la pilota!‘

—’Zenit’ manté una línia similar a la dels últims discs. En canvi, amb les lletres sí que us distancieu bastant respecte ‘Batecs’ i ‘Dia 1’. Heu canviat les lletres socials per altres de més emocionals. Per què aquest canvi?
—Cert, comencem a abordar el vessant social amb ‘Dia 1’, el 2009. Va ser una aposta per canviar, de renovació. Ens hem de situar l’any 2009, estem en plena crisi econòmica. Vivim una època molt dura que s’ha allargat, però llavors era la fi del somni. Per això ‘Dia 1’ i ‘Batecs’ segueixen aquesta intenció, com a grup, d’acostar-nos a un discurs social. Nosaltres, que formem cultura, volíem que les nostres cançons ajudessin a formar part de la banda sonora de moltes persones i del que van viure. Amb Zenit, no vol dir que les coses hagin canviat, però també hi ha una necessitat vital de mirar endavant. Les solucions no són fàcils, d’avui per demà. El procés mateix fa cinc anys que dura, la crisi econòmica perdura, hi ha més precarietat laboral, es desnona gent… Arriba un moment que aquesta situació mental ens contamina. El nostre compromís hi és, però hem de començar a tenir una mirada més positiva i donar les gràcies, perquè si ens comparem amb els refugiats que estan marxant de Síria llavors el drama ja és absolut. Hem de mirar el got mig ple, perquè si no, no avançarem. Hem de crear optimisme.

—El rock català ha mort?
—Sí, per sort…

—Per què?
—Perquè ja està. Igual que la Nova Cançó. Serveix per identificar un moment històric, però si tu els dius als que en van formar part, et diran que cadascú feia el seu camí i es van trobar en un moment determinat. Doncs amb el rock català igual. Era una mena de calaix en el qual es va posar tots els grups junts. Però ja em diràs que tenien a veure Sangtraït amb Sau, i Sau amb Sopa. Estilísticament no tenien res a veure, però sí que és veritat que junts van crear un fenomen, que era la necessitat de crear música en català més propera a la seva generació. Per sort ara ja no és un fenomen, és una normalitat. Això és el que hauríem d’aplaudir perquè malgrat la que ha caigut -la indústria discogràfica se n’ha anat a la merda, és molt difícil ser professional de la música, molts estudis van tancar- hem aconseguit que el 2016 es publiquin centenars de discos en català. O que simplement es facin a Catalunya, perquè per sort ara ja no tiren pedres a algú que vol cantar en castellà.

—A Sopa de Cabra els van tirar pedres en un concert a Cardedeu. A vosaltres també?
—Nosaltres ens vàrem menjar algun moc i d’alguna manera, per molta gent i mitjans vàrem deixar d’existir. Com a Gossos, en aquell moment, necessitàvem aire perquè havíem passat una època molt bona, érem adolescents i volíem veure món. A Catalunya, un cop dónes tres voltes, ja ho has vist tot i sembla que et repeteixis. En aquell moment hi havia la vocació de fer un viatge. El vàrem fer, bé, però vàrem tornar a casa perquè aquí s’està molt bé, és casa nostra.

—Vàreu publicar ‘De viaje‘, que va ser un viatge poc agraït des del punt de vista que molta gent no ho va encaixar bé.
—Per la situació.

—Però ara hi ha grups com poden ser Txarango o la Sílvia Pérez Cruz que poden intercalar català i castellà i no se’ls discuteix la seva catalanitat. En canvi, estem en un moment polític molt més tens que els que es va viure els anys noranta. Per què creieu que hi ha hagut aquest canvi?
—Perquè segurament els grups d’ara reflecteixen molt més la realitat que no pas abans. Fins i tot els partits polítics han avançat molt mentalment i saben que si hem d’arribar a la independència, tant hi cap el que parla en castellà com el que parla en català. Això s’ha esponjat. Va haver-hi una època en què si no eres de la ceba… Jo crec que hem madurat molt i no hi ha cap problema en veure el Rufián defensant els interessos catalans. Coi, que és la realitat de Catalunya!

—Us hauria agradat gravar més d’un disc en castellà?
—Jo crec que vàrem complir. Tampoc vàrem veure que fos un món en el qual hi volguéssim dir gaires coses més. D’alguna manera ens va ajudar a valorar el que teníem i adonar-nos que a Manresa s’hi està molt bé. Nosaltres anem a tocar a qualsevol lloc de Catalunya i dormim a casa. Això no té preu. Un cop has girat una mica i has vist el món, a casa s’hi està molt bé. La gent es pensa que anar de gira és molt maco però estàs tot el dia fent carretera i menjant bocates. Tot té una època.

—Si només visquéssiu del projecte Gossos, podríeu sobreviure?
—No. Per això em toquen molt els collons els músics que surten a les revistes amb els seus iots perquè és quelcom que s’ha projectat als músics de casa nostra, i t’asseguro que en conec molt pocs de músics professionals. Molt pocs. No que tinguin un iot, sinó que puguin viure només de fer música. I és molt dur que t’ho hagis d’empassar i que et posin al costat d’altres divinitats de la música. No fotem, jo sóc un artesà com ho és el paleta o el que treballa al camp.

—Entenc que l’IVA cultural no és l’únic problema.
—És una part del problema. Quanta gent compra discs? Quanta gent compra entrades? Molts pensen que poden viure dels concerts, i no. A Catalunya hi ha molta tradició de veure concerts gratuïts. Llavors, com puc competir jo amb un ajuntament que organitza un concert gratuïtament, i jo el mes vinent n’he de fer un en una sala que haig de contractar? Clar, la gent espera a veure’ns quan hi anem gratis. Això provoca que, o fas molts concerts -n’havíem arribat a fer vuitanta els primers anys-, o no és gens rendible. Però clar, si aquest any faig vuitanta concerts, què faré l’any vinent? Si en fem trenta o quaranta ens podem sentir molt satisfets, però llavors els números no surten.

—Si ara hi hagués el conseller Santi Vila aquí amb nosaltres, què li diríeu?
—Doncs li preguntaria per què les operadores d’internet no paguen un cànon, per exemple. Està clar que avui dia els serveis culturals que donen les plataformes digitals és l’oci de molta gent. Cada cop més. L’ADSL no hauria triomfat si la gent no ho hagués triomfat si la gent no ho hagués fet servir per descarregar. Durant una època aquestes empreses es van forrar gràcies al fet que els continguts no els generaven ells. Ells permetien una autopista on es descarregaven continguts. I ells no han pagat cap impost. Oi que a les autopistes pagues un peatge? Doncs si vols un ADSL de 500 gigues per segon seria bo que part de la quota que pagues, es destini a un fons reservat per la cultura.

—Per acabar, em vull treure una espina. Quan era molt petit, durant un Sant Jordi, caminava amb un amic pel centre de Manresa i et vaig trobar. Tu anaves amb una noia.
—I te’n recordes?

—Jo sí.
—Ai, ai. Què et vaig fer?

—Et vàrem demanar un autògraf i ens vas respondre: ‘No, que avui estic de Sant Jordi’. I te’n vas anar. Han passat vint anys i encara me’n recordo.
—Òstia, doncs, ara et trec l’espina. Llàstima que no sigui Sant Jordi.

—Gràcies