Gosseres, segona oportunitat o patiment?

En un moment de canvi social en el que sembla que les polítiques de respecte a la natura van a l’alça encara trobem casos de males pràctiques cap als animals. És cert que esdeveniments recents com la prohibició de l’empaitada d’ànecs a Roses i la regulació dels correbous a tot el territori català juguen a favor de la sensibilització però encara hi ha molt camí per recórrer.

Gandhi deia: ‘Un país, una civilització, es pot jutjar per la manera com tracta als seus animals’. Cada any s’abandonen, segons la Fundació per a l’Adopció, l’Apadrinament i Defensa dels Animals (FAADA) 30.000 animals de companyia. És a dir, una mitjana de quatre animals cada hora. Si es compara amb les dades de l’estat espanyol, 140.000 animals abandonats entre gats i gossos, les xifres a Catalunya representen prop d’un 22%.

El fenomen ha augmentat a causa de la crisi econòmica que també ha repercutit en el funcionament de les gosseres municipals i els refugis. El Principat té una xarxa de més de 100 punts de recollida d’animals que tenen com a objectiu donar una segona oportunitat als animals que són abandonats, principalment gats i gossos.  Això no obstant, moltes d’aquestes instal·lacions estan desbordades a causa de el gran nombre d’animals que arriben.

Les gosseres públiques depenen de cada municipi o del consell comarcal corresponent. Això fa que cada institució rebi un pressupost diferent i no es pugui fer una estimació a nivell general dels diners que es destinen al benestar d’aquests animals. Per exemple, el municipi de Banyoles té una gossera amb capacitat per 25 animals i percep del consell comarcal del Pla de l’Estany 20.000 euros anuals.

Marina Vall-Llosada, advocada i vocal de la Comissió de Drets dels Animals de Col·legi d’Advocats de Girona assegura que hi ha una diferència bastant gran en quant a gosseres municipals o públiques. Ara bé, també afirma: ‘Tot i ser una qüestió de diners, de diners n’hi ha. El problema ve de la gestió, no dels recursos’. Molt sovint els supervisors d’aquests centres són càrrecs de confiança del govern municipal i el confort dels animals no està a la primera línia de les seves prioritats.

El cas de les protectores privades, no es fa distinció en la seva manera d’actuar, tot i que no es deguin a l’administració i el pressupost no vingui d’institucions públiques. Les bones pràctiques i les males es poden donar a qualsevol institució.  Tot i això, i encara que pugui semblar que la situació a casa nostra és una mica tèrbola, cal tenir en compte que Catalunya és pionera en el redactat de lleis en matèria de protecció animal i preservació de gosseres, segons Vall-Llosada. 

D’una llar a la gàbia

L’educador de gossos Albert Vilardell parla de les gosseres públiques de les comarques gironines com a ‘petits Guantánamos’. Segons l’educador, ‘són instal·lacions que inviten al maltractament animal provocant patiment, el principal problema d’aquests centres’. Les condicions en les quals es troben aquests equipaments no són òptimes per la vida d’un gos o un gat però aquesta mancança es compensa amb un teixit humà important que col·labora en la tasca i que, en la majoria dels casos, no cobra per la feina que fa.

Misericòrdia Bel, voluntària del Refugi Baix Camp, explica que va entrar al programa de voluntariat per donar una segona oportunitat a aquells animals que ja han patit l’abandonament o el maltractament.

Tot i que el principal objectiu d’una gossera és que l’animal adoptat no hi torni mai més després d’haver trobat una família que el cuidi, moltes vegades grups de gossos com ara els mestissos tenen tendència a reincidir. Així doncs, cal que la seva estada es desenvolupi de la millor manera possible, sigui quin sigui el període de temps.

Això no obstant, aquest recorregut, en moltes d’aquestes gosseres genera controvèrsia entre els especialistes i els mateixos voluntaris del sector. Així ho explica Carmen Xarles, voluntària de l’associació Dracs Peluts: ‘Si vaig entrar a Dracs Peluts és per la ràbia de fer-nos callar, allà no hi havia res clar. La impotència i la indignació de saber que fins ara no han fet les coses bé és el que em fa continuar lluitant’.  

Font: Tina Gómez Trujillo (Membre de Drac Peluts)

La font del problema

L’etòleg Tomàs Camps explica que els problemes entre els gossos i les persones es deuen a que hi ha una mala pràctica per part de l’humà. L’especialista assegura que els cans poden tenir una relació molt estreta on hi pot haver una forta dependència cap a la persona. Afegeix que si aquesta relació es trenca l’animal ho pot arribar a passar molt malament.

Per evitar-los aquest patiment cal un canvi en la base social. Ja hi ha sobre la taula propostes com les del Partit Animalista (PACMA) que aposten per unes polítiques de sacrifici zero i acabar amb la compra-venda. Un dels seus membres, David Martínez, comenta que l’abandonament hauria de ser una pràctica més penada, no sols una multa. Així com controlar més el xip en gossos i els gats. Coincideix amb Tomàs Camps en dir que a través de l’educació als més petits, la qüestió anirà revertint progressivament.

Camps assegura que no se solucionaran els problemes fins que no es faci formació. ‘Cal entendre què li passa a l’animal, com se l’ha de tractar i solucionar qualsevol problema’. En aquesta línia, programes europeus com el Blue Dog Project, han creat una col•lecció de llibres per afavorir l’educació en aquests valors. El projecte està pensat per a les aules i les llars tot ensenyant a través de diverses proves com aprendre a tractar un gos de forma correcta. La iniciativa encara no està implantada a l’Estat espanyol per falta de finançament per part de l’administració pública diferenciant-se de països com Dinamarca, Bèlgica o la República Txeca on la  activitat està en funcionament des de l’any 2003.