11.12.2015 - 02:00
Diàleg 1: A urgències
Metge de guàrdia: A ver, siente la pequeña ahí.
Mare: Seu a la llitera, filla.
Metge: ¿Qué le pasa?
Mare: Té febre des de fa més de 48 h, i tos i bla, bla, bla.
Metge: A ver, abre la boquita.
Mare: Obre la boca, filla.
Metge: Un poco más…
Mare: Una mica més, va.
Etcètera. No, la filla (de tres anys) no diu ni piu.
Diàleg 2: A l’oto-rino
Oto-rino: A ver, repite lo que yo te diga.
Mare: Ara has de repetir el que digui el metge, filla.
Oto-rino: Perro.
Filla: Pelo.
Oto-rino: Rabo.
Filla: Labo.
Etcètera. La filla (de quatre anys) ha anat repetint les paraules que deia el metge sense entendre, en la majoria de casos, què deia.
Diàleg 3: Al logopeda
Logopeda: Per al pròxim dia haureu de portar aquest exercici fet.
(A l’exercici, hi ha una sèrie de dibuixos de conceptes amb erra simple i erra doble. I a sota de cada concepte hi ha tantes boletes com síl·labes té la paraula. L’exercici consisteix a encerclar la boleta on hi ha una erra simple o doble. Per exemple, hi ha una fleca, i a sota hi ha… cinc boles. Hi ha un titella, i a sota hi ha tres boles. Hi ha un gos, i a sota… dues boles.)
Mare: El tens en català, si us plau?
Logopeda: No, però per practicar la erra és igual en quin idioma…
Mare: És que en català ‘fleca’ té dues síl·labes i cap erra. I ‘titella’, i ‘gos’…
Logopeda: Bé, doncs que el faci en castellà. No passa res.
Mare: Sí que passa, la meva filla és catalanoparlant.
Logopeda: Però entén el castellà, no?
Mare: Sí, però ha de poder fer l’exercici en la seva llengua materna. Té un problema de pronúncia, de parla, no li compliquis més la vida. Només té cinc anys, tot just ara aprèn a llegir en català…
Logopeda: El pròxim dia ja li traduiré l’exercici, d’acord?
Mare: Més aviat l’haureu d’adaptar.
Logopeda: Treballem amb els materials que tenim, som a la pública.
Els que som pares, al diàleg 1 hi estem tan avesats que ja el representem sense manies, sobretot si hem anat a cuita-corrents a urgències amb el neguit de tenir un fill enfebrat o lesionat. Al diàleg 2 se’ns activa l’alarma, però seguim fent el que ens toca fer sempre, traduir per als nostres fills, i com a molt, si ens enxampa amb la bateria carregada (no de punyetes sinó de raons), pot ser que li diguem al senyor especialista que el nostre fill és catalanoparlant i que si pot dir-li paraules en català que portin erra, etcètera. Ara, el diàleg 3 és de jutjat de guàrdia i fa menys de sis mesos que va passar. L’he reproduït tan fidelment com la memòria m’ho ha permès, però resulta que em costa oblidar-lo, ves per on.
El diàleg 3 ja no és la clàssica situació que ens regala la sanitat (pública o privada, és igual) quan portem els fills al metge, o a l’especialista, en què per uns minuts canviem d’ofici i fem d’intèrprets per a ells. La cosa va més enllà i es torna dramàtica, sense exagerar. Un nen de cinc anys que té problemes de parla, que està aprenent a llegir, que viu en un entorn bilingüe però té per llengua materna el català, ha de poder fer les sessions de teràpia amb el logopeda en la seva llengua. Si no, imaginem com aniria.
Diàleg 4: A casa
Mare: Filla, hem de fer l’exercici del logopeda. Va, què veus en aquest dibuix?
Filla: Una papallona.
Mare: Pa-pa-llo-na. En quina síl·laba hi ha una erra?
Filla: En cap.
Mare: Molt bé, doncs no encerclis cap boleta. I aquí, què hi veus?
Filla: Un llapis.
Mare: Lla-pis. I ara, en quina?
Filla: En cap. Però sobren dues boles, mama…
Etcètera.
O potser el diàleg hauria de ser aquest altre.
Diàleg 5: A casa de qui?
Mare: Filla, hem de fer l’exercici del logopeda. Va, què veus en aquest dibuix.
Filla: Una papallona.
Mare: Molt bé. En castellà es diu ‘mariposa’. En quina síl·laba hi ha una erra?
Filla: A la segona.
Mare: Molt bé, doncs encercla la segona boleta. I aquí què veus?
Filla: Un llapis.
Mare: Molt bé. En castellà en diuen ‘lapicero’.
Filla: Doncs jo he sentit que diuen ‘lápiz’.
Mare: També, també. És que aquest exercici té molts anys. Imaginem que en diem ‘lapicero’. On és la erra?
Etcètera.
I doncs, hem de resoldre els problemes de llengua amb més problemes de llengua? De debò? És clar que això no passa amb tots els metges, i també és clar que en la majoria de casos utilitzen el castellà més per comoditat que per res. Però al diàleg 3, l’únic 100% real juntament amb el 2, el logopeda era catalanoparlant, amb nom i cognoms catalans (els dos primers, els altres sis no ho sé), i no tenia més de trenta-cinc anys, o sigui, nascut després del 20 de novembre del 1975, no sé si m’explico. I no tenia ni una engruna de mala fe, simplement no s’ho havia plantejat, s’havia adaptat al que hi havia —i un cop en vam haver parlat ens vam acabar entenent i tot va tenir un final ben cordial i amb totes les erres a lloc.
I això és el que em sembla més greu, que hàgim arribat al punt que un logopeda –i intueixo que no solament un, i potser que miri més amunt i dirigeixi el focus cap al Departament de Salut, que seria el responsable del diàleg 3– que treballa amb nens catalanoparlants i castellanoparlants amb problemes relacionats amb la parla no s’hagi plantejat que ha de tenir materials de logopèdia en els dos idiomes (encara que he de deixar dit aquí que la meva filla era l’única catalanoparlant del grup, ehem). Si hem arribat a aquest punt, potser que a banda de demanar una escola en català –que l’hem de seguir demanant, és clar–, demanem, exigim, també, la sanitat en català, perquè l’entorn on es mouen els nostres fills va més enllà de les aules i el pati, i cada dia els envia missatges ben clars dels usos de les dues llengües –no és un entorn bilingüe, és delirant.
