09.12.2016 - 22:00
Què se n’ha fet, de la lectura lenta? En temps de Google, de Facebook, Twitter, diaris digitals, en l’era tecnològica voraginosa, per arribar a fer-nos alguna idea comprensiva dels fets rellevants de la vida comuna? Una entrevista recent a l’eminent historiador italià Carlo Ginzburg (Torí, 1939), que es revela un tecnològic actiu, apunta: Google és un geni idiota. Ho sabem, però el creador de la microhistòria ho explica de primera.
Un geni idiota: quan el consultem, les seves respostes immediates i abundoses són les més suades, les webs que tenen el favor de la consulta sistemàtica, encara que no sempre les dades hi siguin verídiques ni contrastades amb rigor. La Wikipedia és el primer que et surt gairebé sempre quan busques un nom de persona o de lloc o de nom coneguts, tant si és cubisme, com Ángeles Santos o València. Si vols saber-ne més, has de fer preguntes concretes. Cert, aquest geni idiota que sempre va a l’engròs admet tota mena de preguntes. Com més específiques, millor. I aquí, diu l’historiador, rau la seva grandesa: et torna preguntes imprevistes i inesperades.
Google no ens donarà sempre respostes, avisa, sinó una cosa millor: més preguntes. Noves preguntes, que no han estat filtrades per ningú. Preguntes-llum sovint, que sorgeixen del geni idiota, eludint la censura prèvia que representa la gestió políticament correcta, diguem-ne, dels continguts a la xarxa: allò que tothom dirà i escriurà d’això i d’allò.
I tot plegat gràcies, diu Ginzburg, a la lectura lenta. Combinada amb la lectura ràpida. Les preguntes sense clixés al geni idiota surten de llegir a poc a poc després de llegir de pressa. «La tendència és a anar de pressa, a tota velocitat, i accedir immediatament a evidències secundàries [es refereix a les fonts informatives], evitant la confrontació directa amb les primeres. Es tracta d’una temptació que, és clar, també s’esqueia en el passat. Però la velocitat actual de la tecnologia atreu molt. I en això hi veig avantatges i perills. Estic estretament a favor de la lectura lenta. Acostumo a citar la definició de filologia de Nietzsche, quan encara era filòleg: ‘La filologia és l’art de la lectura lenta.’ És a dir, llegir un cop i un altre buscant-hi el detall i la relació amb el text com un tot.»
L’investigador de bruixes i creences populars esmenta també un altre filòleg, l’austríac Leo Spitzer, que va anomenar ‘clic’ la mateixa tècnica de lectura: ‘El moment que un lector de sobte copsa el significat d’un text que ha llegit moltes voltes. Crec possible educar els estudiants en la lectura lenta, ensenyar-los el plaer que hi ha, com una manera de contrarestar la lectura ràpida, que, he de dir-ho, també m’agrada. Intento usar les dues velocitats. Obtenir molta informació en uns segons, i després començar a pensar en els detalls.’
L’entrevista, publicada al diari argentí Clarín, considera moltes altres coses, com ara el triomf de Trump i el significat de la paraula ‘feixisme’ avui, i es pot llegir ací. A mi m’ha fet rumiar sobretot en els detalls de la informació que tenim, del que creiem que sabem i no sabem que ignorem, de tantes opinions i criteris expressats sense arguments ni fets.
O potser m’ha cridat l’atenció i us la reporto perquè, en aquesta setmana rara, tinc una certa possibilitat de pensar lentament. Alhora que atens de pressa de pressa els fets davant dels ulls. El nou despatx de la vice-presidenta del govern central a Catalunya, posem-hi, entre tants fets d’aquesta setmana i, avui que escric, del tal dia internacional contra la corrupció. En aquest país de filòlegs, que cada ciutadà té criteris propis sobre com parlar o dir i escriure, em sumo al criteri de Nietzsche citat per Ginzburg: ‘La filologia és l’art de la lectura lenta.’ L’art dels detalls que fan clic.
