Gonzalo Boye té una carta amagada i és a punt de jugar-la

Falta una setmana perquè es constitueixi el Parlament Europeu a Estrasburg, el 2 de juliol. L’independentisme es tornarà a mobilitzar per ser-hi present, però amb una gran incògnita que encara s’ha de resoldre: aquell dia els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín s’asseuran als seus escons? És la mateixa pregunta que aquest cap de setmana passat formulàvem a Vidreres (la Selva) al seu advocat, Gonzalo Boye, en un acte de presentació del llibre …Y ahí lo dejo (Roca Editorial), organitzat per Vidreres per la Independència. ‘Nosaltres creiem que sí. Treballem sobre aquesta base’, va respondre. I anunciava, amb la mirada fixa en la justícia europea, que és a punt de presentar un escrit ‘en anglès, preparat per un equip molt potent’, per aconseguir aquest objectiu: que el Parlament Europeu, malgrat Antonio Tajani, no tingui cap més remei que obrir-los la porta i deixar-los exercir les funcions, de la mateixa manera que a la resta de 748 eurodiputats. N’hi ha un altre que no ho podrà fer, Oriol Junqueras, ‘a qui cada minut que passa a la presó li vulneren la immunitat com a parlamentari europeu’.

El Teatre Casino la Unió era ple de gom a gom, de gent de Vidreres i de municipis de la rodalia. L’expectació per veure’l i escoltar-lo és enorme allà on va. Aquest home assisteix a una presentació per dia; la setmana passada, a Esplugues, a Salou, a Reus, al Fort Pienc de Barcelona, a Blanes i a Vidreres, i encara ho compagina amb la preparació dels pròxims passos de l’estratègia jurídica a Europa. En aquests actes parla del seu llibre, d’Estrasburg, de Luxemburg, de Marchena i de Llarena... ‘Aquest treballa per a nosaltres, president?’, diu que va demanar a Puigdemont referint-se a Llarena, de tants errors estratègics que cometia. I el públic del Teatre Casino, mastegant les icòniques crispetes boyerianes, esclatava a riure. És la fórmula del seu optimisme: transmetre la convicció d’anar sempre un pas més endavant que no el rival, amb explicacions jurídiques contundents i entenedores i unes bones dosis del seu humor àcid per a esbandir el desassossec.

Boye va perfilar les grans línies argumentals de l’imminent moviment jurídic a Europa que faran Puigdemont i Comín. L’estat espanyol envia al Parlament Europeu una llista d’eurodiputats elegits a la circumscripció d’Espanya als comicis del 26 de maig en què hi ha tres vacants: les de Puigdemont, Comín i Junqueras. L’argument és que no van prestar el jurament o promesa de la constitució espanyola davant la junta electoral al congrés espanyol. Malgrat haver estat proclamats eurodiputats al BOE del 14 de juny. Aquest document és fonamental. ‘La normativa que regula la situació dels parlamentaris europeus, les normes europees, parla dels europarlamentaris proclamats’, explica Boye. ‘Quan les coses són clares es pot fer tanta comèdia com es vulgui, però van ser proclamats. I Europa parla dels proclamats, i després Espanya, fonamentant-se en una norma interna, els envia una llista dels juramentats o promesos; una llista que la llei ni tan sols preveu que es publiqui al BOE.’

El fonament de l’estratègia de Boye a l’eurocambra

Aquesta norma interna a què es refereix Boye és l’article 224 de la llei electoral general espanyola, que parla de l’obligació dels parlamentaris de jurar la constitució per a poder mantenir les prerrogatives. Però és un article que topa amb la normativa europea principal, que és el tractat de Lisboa. Segons que explica Boye, la qüestió fonamental és que aquest tractat, el Tractat de la Unió Europea que va entrar en vigor el 2007, va canviar l’essència dels eurodiputats. Anteriorment eren designats pels parlaments de cada estat; després van passar a ser elegits pels ciutadans dels estats membres de la UE, però d’ençà de Lisboa són els ciutadans de la UE que elegeixen els seus representants en vint-i-vuit circumscripcions diferents. ‘És a dir –explica Boye–, els eurodiputats no representen ni Espanya, ni el congrés dels diputats ni ningú, tan sols els ciutadans europeus que els van votar dins la circumscripció corresponent a l’estat espanyol.’ En resum: una norma europea que preval davant una norma espanyola prèvia i contradictòria. Heus ací el fonament del recurs que preparen Boye i el seu equip per als dies vinents.

L’advocat ho va continuar exposant amb detall davant una audiència absolutament concentrada en cada paraula que pronunciava: ‘Hi ha dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que diuen que, en matèria electoral, mentre no hi hagi una llei comuna, vigeix la llei nacional… però setanta-dos apartats més avall diu que sempre que no s’oposi a la norma europea. És que les sentències s’han de llegir fins al final! Les mateixes dues sentències que ells citen diuen això. L’article 224 de la llei de règim electoral general no ha estat modificat després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Per tant, és un article que en principi és derogat per aquesta norma. Aquest article [de la llei espanyola] té tres apartats. El primer diu que es proclamaran els eurodiputats electes després del recompte; l’apartat segon diu que cinc dies després d’haver estat proclamats hauran de prestar jurament i, si no, se suspendran les prerrogatives que hagin tingut fins aquell moment. L’ordre lògic d’una norma així seria que primer jures i després et proclamo; doncs no, aquí et proclamo i, si no pagues, has d’anar a la cuina a rentar plats.’

Boye anima el personal amb el seu humor a voltes corrosiu, però sobretot perquè aporta esperança de victòria en un terreny, la batalla jurídica internacional, que ja ha tingut resultats impressionants –i vergonyants per a la justícia espanyola. Continua l’explicació: ‘Aquest article 224 diu que els suspendran les prerrogatives que hagin tingut fins aquell moment [si no han jurat la constitució espanyola]. Evidentment, entre la proclamació i el jurament, aquells cinc dies, no podien cobrar ni tan sols el sou. Quina és, doncs, la prerrogativa que tenien? És la immunitat! Que és la mateixa que li van vulnerar i que vulneren cada dia al senyor Junqueras. L’única prerrogativa existent entre l’apartat primer i el segon de l’article 224 és la immunitat. I, ves per on, l’informe en què es basa Marchena per a denegar la sortida de Junqueras a prometre la constitució és un informe emès pel fiscal Javier Zaragoza, que diu que la immunitat compta a partir de la proclamació. Ostres! Doncs nosaltres tot això ho hem estudiat per a la presentació que farem… Una presentació que farem quan l’hàgim de fer i on l’hàgim de fer, i en anglès. Hi treballa un equip molt divers, i ja vam enviar a traduir, amb una traducció jurada, l’article 224 perquè s’entengui ben clarament què diu.’

S’han aferrat al relat del jurament o promesa de la constitució, i és aquest relat que fan córrer per terra, mar i aire, diu Boye. ‘I és tan clar que tenim raó que els van intentar excloure de les llistes electorals.’ O que els han convidat fins i tot a emetre una tercera euroordre, com va arribar a demanar el periodista Javier Zarzalejos. Però no ho faran pas, segons l’advocat, perquè això voldria dir que un jutge belga, o del país que fos, veuria que Puigdemont i Comín tenen immunitat com a eurodiputats. Per això no fan el pas, tot i que és ben possible que el facin tan bon punt hi hagi la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics. Una sentència que preveu que serà dura, ‘que no ens agradarà gens’, i que troba que podrà incloure vots particulars, però no pas perquè algun magistrat exposi un criteri més tou, sinó ben altrament, per demanar una condemna més dura.

El maldecap de Llarena

Llarena no gosa, ara com ara, enviar una tercera euroordre immediata. I té un maldecap que fa un any que dura i que no serà pas el darrer, segons Boye. Perquè la demanda contra ell presentada per Carles Puigdemont i els altres exiliats en un jutjat belga l’any passat continua avançant, a poc a poc, i d’ací a un any pot ser que s’hagi resolt en forma de condemna contra el jutge del Tribunal Suprem. Explica Boye: ‘Us imagineu que és condemnat a pagar un euro per la vulneració dels drets dels nostres defensats en la causa especial que se segueix al Suprem? I que això després va Estrasburg: una causa instruïda per un condemnat per haver vulnerat drets fonamentals en aquest mateix procediment. Aneu entenent per què anàvem deixant pedretes a tot arreu? Cada vegada que en deixàvem una, es reien de nosaltres, com quan deien que Bèlgica no podia pas enjudiciar aquest senyor. De moment, aquest riure ens costa a tots mig milió d’euros que s’ha gastat el govern espanyol a defensar-lo. Això té un recorregut que no és l’euro que reclamem a Llarena; és una peça que necessitem per a Estrasburg dins una estratègia general que va més enllà de reclamar una cosa aquí o una altra allà. Nosaltres qüestionem l’arrel del procediment.’

Pedretes al camí: de la qüestió pre-judicial a com i quan recórrer a Estrasburg

I una altra pedreta, segons que explica, va ser la presentació, quan es va acabar el judici, d’una qüestió pre-judicial perquè el Suprem consultés el Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg. Una qüestió sobre la incompatibilitat d’una possible condemna al Suprem amb la resolució del Tribunal de Slesvig-Holstein dient que els fets jutjats no poden ser constitutius de rebel·lió. Boye escriu al seu llibre que era important que les defenses dels presos ho fessin en les conclusions finals, que era el moment per a poder posar Marchena i el Suprem contra les cordes.

Però no ho van fer. Què en pensa? ‘Jo crec que ha estat un error. Un error tècnic. Després de la signatura del Tractat de Lisboa nosaltres vivim en un espai comú europeu, de circulació lliure de persones i mercaderies, on hi ha d’haver una seguretat jurídica. En un lloc van dir que els fets jutjats no eren delictius, tal com són descrits en la interlocutòria de processament, que són els mateixos de l’escrit d’acusació i que són gairebé els mateixos que vindran en els fets provats de la sentència. Van dir que no eren delictius i que tota societat democràtica els havia de tolerar. Doncs si ara en un altre lloc diuen que aquests mateixos fets són constitutius de delictes tan greus que poden arribar a implicar penes de vint-i-cinc anys, la pregunta és si això afecta l’article 2 del Tractat de Lisboa, la lliure circulació de persones. És compatible en un espai de seguretat jurídica que uns fets siguin interpretats d’una manera tan diametralment oposada? A un estat el vinculen les resolucions d’un altre estat dins aquest espai comú quan li has demanat ajuda? Són preguntes molt senzilles la resposta de les quals no hauria agradat.’

I el Tractat de Funcionament de la UE, diu Boye, indica que, a l’última instància judicial (és a dir, el Suprem), si alguna de les parts del procés judicial li proposa que elevi una qüestió pre-judicial, el jutge o tribunal hi estarà obligat. ‘Si se suggeria, Marchena i companyia estaven obligats a enviar la qüestió a Luxemburg, i el resultat no els hauria pas agradat. Sí, podeu dir que aquesta gent fa com vol. Perfecte. Però si no ho feien, teníem el recurs a Estrasburg servit en safata, per haver vulnerat una norma essencial del procediment europeu. Presentar la qüestió pre-judicial era una posició guanyadora en tots sentits, tant si l’acceptaven com si no. I crec que això no es va entendre, no es va voler veure.’

Insisteix en la necessitat d’anar deixant aquestes pedres pel camí. I que ningú no es pensi que un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans és qualsevol cosa, que ‘no és pas el jutjat de la cantonada, no és un procediment per a experimentar’, afegeix, amb relació als recursos no admesos pel Tribunal d’Estrasburg recentment, un sobre la suspensió per part del TC del ple del parlament de la DUI que s’havia de fer el 9 d’octubre de 2017, i l’altre sobre la presó preventiva de Carme Forcadell. ‘Estrasburg ha resolt això tal com resol moltíssimes coses: de cada 100 casos gairebé 99 acaben així. Nosaltres ens hem d’assegurar de ser aquest cas de cada cent, i això vol dir que les coses s’han de fer molt bé i que no són d’avui per demà. En aquest any i mig hem fet moltes coses per preparar aquest gran cas; algunes han estat públiques i algunes altres ni les hem fetes públiques. Si nosaltres anem posant una pedreta aquí, una altra allà, una altra més enllà… quan arribarà el moment tindrem l’edifici construït. Però no podem aixecar una paret enmig del no-res. S’ha de parar, mirar què tenim, on tenim força i anar a Estrasburg quan toqui.’

Boye, acompanyat de la seva companya de despatx i parella, Isabel Elbal, de la gent de l’editorial i els responsables –’culpables’, diu ell– d’haver escrit aquest llibre, rep a la sortida una mostra d’afecte i agraïment inacabable. Se sent sincerament afalagat. Però també diu que aquesta admiració i simpatia és un símptoma d’anormalitat, que no pot ser que els advocats hagin acabat essent la referència d’un conflicte polític. ‘No hi ha una professió més odiada en el món que la d’advocat, excepte a Catalunya!’

Vegeu ací l’acte íntegre amb Gonzalo Boye a Vidreres: