Gonzalo Boye: ‘Em van torturar durant els cinc primers dies de la detenció’

Gonzalo Boye (1965, Valparaíso, Xile) és l’advocat de Carles Puigdemont i els consellers exiliats, però també un dels grans estrategs en les línies de defensa. Boye ha participat en les defenses de l’11-M i d’Edward Snowden, però en aquesta entrevista no hem volgut parlar dels clients de Boye, sinó de Boye. Basant-nos en el documentari Boye (2016), dirigit per Sebastián Arabia, que explica la intensíssima vida d’aquest advocat, parlem dels seus orígens catalans a Xile i del seu pas per la presó. Gairebé vuit anys tancat a Carabanchel acusat de col·laborar amb ETA. Boye sempre va clamar la seva innocència, i va ser dins la presó que va estudiar dret per entendre com hi havia anat a raure. En aquesta entrevista, traça paral·lelismes entre el seu cas personal i el dels presos polítics. No para de mirar el telèfon, consultar el correu i llançar a Twitter el ja famós ‘Ahí lo dejo’ mentre respon sense problemes al periodista. Som al seu despatx madrileny. I l’entrevista té una sorpresa final: un toc d’atenció seriosíssim a algunes línies de defensa que al senyor Boye no li agraden gens. I n’explica el perquè. Però abans, ens parla de la seva intensa vida.

—He vist que la vostra mare es deia Angelica Tuset. Catalana?
—Sí. Era nascuda a Xile, però filla d’un català del barri de Gràcia. Pel meu avi, Gràcia no era un barri, era una vila independent. El meu avi sempre va presumir de ser català. I la meva tia que viu a Guayaquil, l’Equador, presideix el Casal Català. Gent molt activa. El meu avi parlava el català i per això jo l’entenc, tot i que no el parlo. Pel que fa a la meva mare, va estudiar dret, i deu ser l’última pinochetista que queda a Xile. Ella té una ideologia, contrària a la del meu pare i a la dels seus tres fills. No hi parlo cada dia, jo, i fa més de trenta anys que sóc fora del país, però sí que us dic una cosa: sempre han presumit de catalans. A Xile, els catalans, com els bascs, han sabut distingir-se en la qüestió comercial, cultural. I deixen clar que eren catalans.

—Els Tuset com hi arriben, a Xile?
—És el meu besavi Tomàs Tuset que, abans de la guerra, va arribar a Xile. Era un home vidu i es va emportar els sis o set fills que tenia. Quan el fill gran havia d’enllistar-se a l’exèrcit, se’ls va emportar tots.

—Fill de família benestant de Valparaíso, quan feu els 18 anys us n’aneu a estudiar a Alemanya.
—M’agradava la ciència política, i a Alemanya aquella època havies d’estudiar dues branques. La principal i la secundària. Tinc nacionalitat alemanya perquè el meu pare hi tenia els orígens. Allà vaig estudiar polítiques de principal, i econòmiques de secundària, dels divuit anys als vint-i-dos.

—I cap a Espanya.
—Exacte. L’any 1987, Espanya era un país d’oportunitats.

—Hi fèieu d’assessor d’empreses. Teníeu 27 anys. I un dia, pam, us detenen. Som l’any 1992 i us acusen de col·laborar amb ETA. I expliqueu que el vostre pare, empresari i periodista xilè, amic d’Allende, bohemi, molt sociable, sempre va entendre què passava. I que a la vostra mare li va costar més.
—Així és. El meu pare sempre hi ha estat, per a mi. I ella ho veia més un problema que no pas una injustícia. Era una qüestió estètica: un fill vinculat als grups d’esquerra, a la presó. No s’ho esperava viure, això. Recentment, però, ha fet un canvi. L’edat ens canvia a tots. I ara veu que jo he sabut tirar endavant. I al final la vida fa moltes voltes. I el meu cas no és únic. No crec que sigui l’única persona condemnada per col·laborar amb ETA sense haver-ho fet. Aquella època em recorda l’actual, en el sentit que les coses són blanques o negres, i el dret es fa servir per a anul·lar el contrari.

—Us acusen de col·laborar amb ETA pel segrest d’Emiliano Revilla. El senyor Revilla i els segrestadors d’ETA ho neguen. Doncs, a la presó igualment. Sorprèn que al documentari Boye no surti el nom de l’advocat que us va defensar.
—No surt el nom, no. Sempre l’he protegit en aquest sentit. Crec que les coses no es van fer bé. I vaig tardar molt a adonar-me on hi havia hagut els errors tècnics perquè jo acabés a presó. I n’hi havia de molts importants. A la presó vaig començar a estudiar dret amb la sensació de ‘aquí va passar alguna cosa i vull saber què és’. Aquells anys eren molt dolents per al dret. Molt dolents. L’Audiència espanyola estava transformada en una màquina de triturar carn humana.

—On era Gonzalo Boye el dia que van segrestar Revilla el 1988?
—Jo era a Xile, a les noces de plata dels meus pares. No vaig tornar fins tres setmanes després del segrest.

—Què diu la víctima, Emiliano Revilla, sobre vós?
—Revilla, el dia del judici es va girar, a instàncies de la fiscalia, i va dir: ‘No, no el conec de res.’

—I Urrusolo Sistiaga?
—Sistiaga és l’autor material del segrest, reconegut per ell mateix, la justícia, i Revilla. També va dir que no em coneixia de res.

—‘No m’importa gens què pensi la gent d’aquest cas. La cosa important és què en penso jo.‘
—Sí. Aquesta frase és meva. Els anys que vaig ser allà dins em demanava què pensaria la gent de mi i la meva presó. I després em vaig adonar que l’únic que havia de viure tranquil era jo, i amb mi mateix. I a partir d’aquell moment tant m’era. Jo tenia la consciència tranquil·la. I això també m’ha ajudat tots aquests anys de llibertat. Alguna cosa deu haver fet, pensa a vegades la gent. I aquest ‘alguna cosa deu haver fet’ ens porta a dir, per exemple en el cas català, ‘home és que van atemptar contra la constitució’. Ja. Però és que això no és cap delicte. Alguna cosa deu haver fet Boye? Sí. Jo vaig deixar el cotxe a un amic. Però això no és participar en cap segrest. Passa que quan l’estat et cau al damunt, et cau al damunt. Diria que els polítics catalans se n’adonen, que l’estat pot ser terriblement pervers i esclatant.

—Us detenen, i també a membres del grup revolucionari MIR. Alguns són socis i amics vostres.
—René Valenzuela havia tingut un paper molt important a l’Amèrica Llatina en el seu moment, amb grups armats llatinoamericans d’esquerres, perquè era molt proper a Barbaroja Piñero, dirigent del departament Amèrica del Partit Comunista Cubà. René era una persona a neutralitzar. I això van fer. Neutralitzar-lo. Al film ho explico. Per a extirpar Valenzuela, se’m van emportar a mi també. Perquè els estats no operen quirúrgicament. Simplement eradiquen el problema.

—Contra vós hi ha la declaració única de Ramiro Silva, un amic vostre, que va dir que havíeu aportat un cotxe i els havíeu ajudat en el pis del segrest, i que n’estàveu al cas. I el senyor Silva, testimoni únic, va i no es presenta el dia del judici.
—Aquella era l’Audiència espanyola. I avui no és tan diferent. A mi sempre m’ha preocupat quan es critica la justícia espanyola. No crec que es pugui generalitzar. A Espanya, en termes generals, es fa bona justícia, però les altes instàncies judicials, per raons diverses, no són exemple de res.

—I per què us va inculpar a tots, el senyor Silva?
—No ho sabem. Sí que sabem que ell ens ho va reconèixer. I que després va tenir una vida molt dura. Perquè viure amb aquesta càrrega no és senzill.

—Quina càrrega? Acusar falsament?
—Exacte. A mi, la instrucció, la investigació d’aquests fets que va fer el jutge Bueren, em recorda molt la que fa Llarena. Una única versió, unilateralitat absoluta i no entrar mai a acceptar proves de la defensa ni a practicar diligències de descàrrec. Ells ja tenien una tesi.

—Us van torturar?
—Sí. Durant els cinc primers dies de la detenció. I no sóc cap excepció. La gent de Terra Lliure que van detenir poc després, també. O els d’ETA. Per mi, aquest va ser un altre error de la defensa. Crec que s’haurien d’haver denunciat en el seu moment, les tortures, i haver arribat fins al final. Una defensa proactiva ho hauria fet.

—La nit que us van detenir, la vostra filla gran tenia un any. ‘Només sortiràs de la presó quan la teva filla es casi.‘
—Això m’ho va dir un dels policies dins el cotxe que em portava a l’altura del pont dels francesos. La primera pujada que hi ha després de la casa on vivia aleshores, en aquella primera rampa. Jo anava tombat a terra i no ho veia. Però la vaig notar, aquella pujada.

—Recordeu la frase. El policia de la frase, també?
—I tant. Jo li he pres declaració, al policia. I ens hem vist en altres situacions.

—De fet, expliqueu que us vau fer amic de la fiscal que us va acusar. Amic?!
—Crec que hem de saber contextualitzar les coses. La veritat ajuda a reconciliar. I s’ha de saber viure de cara al futur. Què vull dir? Si no saps on està enterrat el teu pare, és bastant difícil que et reconciliïs amb el futur. Però si et donen l’oportunitat de saber on és, d’enterrar-lo com cal, és un primer pas de reconciliació de cara al futur. Amb la fiscal no ens veiem cada dia, però sí, tenim una gran relació. La tenim. Neix sobretot durant el judici de l’11-M, i amb posterioritat. A mi em van educar i explicar clarament com funcionaven els estats. I cadascú té el seu paper, el seu rol.

—Passeu sis anys a la presó i…
—Set anys, onze mesos, i vint-i-nou dies. Jo hi ingresso l’any 1992, i surto en llibertat sota fiança el 1993. I el maig del 1996, l’últim dia del judici, torno a ingressar-hi. El setembre vaig decidir que alguna cosa havia de fer. I em vaig posar estudiar dret.

—L’altra decisió és no veure les filles. Res de visites a la presó.
—L’any 1992 només tenia una filla. I no la vaig veure, aquell any de presó. Vaig tornar a entrar el 1996 i en tenia dues, de filles. I a la segona visita, quan la filla va intentar tocar-me a través del vidre i gesticulava impotent perquè no em podia tocar, vaig dir que mai més. Mai més. I no vaig deixar que vinguessin més, no. Els evites contradiccions. És veritat que els generes una angoixa, però els evites humiliacions. Estic content de la decisió. I crec que elles també ho agraeixen. Estudiar i córrer, això feia aquells anys dins la presó.

—I amistats?
—Només en vaig fer entre presoners polítics. A la presó hi ha una barrera cultural molt forta. Molt. Érem pocs els qui llegíem llibres i la premsa. Aquests, vaig conèixer. Per això vaig conèixer els catalans del 1992: David Martínez i Sala, Jordi Bardina, Esteve Comellas. I alguns bascs, també.

—Expliqueu que dins la presó van oferir-vos un pacte. Mentir per embrutar el membre d’ETA Josu Ternera. A canvi, llibertat.
—El 27 de novembre de 1996 em van dir que si jo deia que Ternera estava involucrat en el segrest d’Emiliano Revilla, seria a casa per Nadal. Van ser el jutge i el fiscal qui m’ho van dir, sí. El jutge era Carlos Bueren.

—Ara sou advocat d’independentistes. L’estat també se us apropa per darrere?
—Ara no. I us ho diria. Però ara no m’han fet cap oferta, no. Crec que l’estat, entès com l’anterior govern, no entenia què passava. I l’estat entès com el govern actual necessita el seu temps.

—Que a ningú li passi mai el que em va passar a mi. És això que us mou a estudiar dret i en la vostra carrera?
—De venjança, no n’hi ha. Això no. Protegir els meus defensats, sí. Això sí. I també crec que hi ha casos que van més enllà dels defensats. Puc estar d’acord o no amb les exposicions dels meus defensats. Jo, per definició, sóc internacionalista, i aquí defenso separatistes. I això no em causa cap problema ideològic. Per una senzilla raó: perquè en el fons defenso el seu dret de decidir, expressar-se, d’autodeterminació i de llibertats civils fonamentals. Per a ells i per a tothom. Això vull dir. Hi ha casos que van més enllà dels defensats.

—Com arribeu a defensar els polítics catalans? Per mitjà de Jaume Asens, com explica el conseller Toni Comín?
—Sí. En Jaume Asens em va trucar el dia 28 d’octubre. Ell i jo som molt amics des del 2006. Pel judici del 4-F, el de Ciutat Morta. Jo defensava Rodrigo Lanza. El seu advocat no era pas en Jaume Asens, com alguns diuen, ell hi era com a observador. I ara som molt amics, amb en Jaume Asens.

—Punts febles de l’estat espanyol?
—Les garanties democràtiques. Si l’estat vol arribar fins al final, rebentarà el sistema de justícia europeu. I acabarà rebentant el sistema d’euroordres. I acabarem com Polònia. L’estat ha de saber quant d’aire posarà a la pilota per poder jugar. Si en posa poc, malament. Si en posa massa, també. Però aquesta pilota, la de les euroordres, del sistema de judicis comuns, és una pilota que pertany a molts països. No únicament a l’estat espanyol. I no tinc clar que acceptin que Espanya rebenti la pilota del partit per una concepció molt poc democràtica de les coses.

—Punts febles dels independentistes?
—Pensar que tot anirà de pressa. Això són processos amb alts i baixos i els seus tempos. I el principi de realitat, a vegades penso. Per exemple, la gent no pot exigir al govern de la Generalitat que obri la porta als presos i els deixi anar a casa. No pot. Si jo obro la porta als presos, l’endemà me l’obren a mi, però per ficar-m’hi dins. La gent ha de comprendre que el govern Torra i els seus consellers fan tant com poden. I amb tot el dolor. Però han de donar-los temps. Aquí, l’únic responsable que estiguin presos és el senyor Llarena.

—Com a advocat, porteu els exiliats. Els presos, els heu vist?
—Tret de les dones, i per raons d’agenda.

—L’advocat Kalek. Per què és tan important?
—Segurament és un dels meus millors amics. I una de les persones que més consulto quan tinc dubtes jurídics. Té una gran visió. Tenim el sa costum de posar-ho tot en dubte i discutir-ho. I ell em va ensenyar la importància del litigi estratègic. I aquest ho és.

—Què és el litigi estratègic?
—No pots canviar la realitat defensant tot Déu. Però la pots canviar defensant un sol cas que et permeti qüestionar tot Déu. No donaríem l’abast per a defensar cinc-cents casos de llibertat d’expressió. Però només defensant els polítics catalans és suficient per a establir un nou precedent sobre la llibertat d’expressió i els drets polítics dels ciutadans.

—Com veieu els judicis dels presos?
—Si podem fer el que hem de fer, això es reconduirà a termes racionals. Termes racionals vol dir que no hi ha hagut ni rebel·lió ni sedició ni malversació. No n’hi ha hagut. Aquests delictes no s’han comès.

—La víctima, Revilla, va dir que no éreu cap dels segrestadors. ETA, igual. I mireu. Us esteu anys a la presó per l’única versió d’un home que ni es presenta al judici. Per què ara és diferent?
—Ara el sistema jurídic espanyol està més immers en una realitat, l’europea. I no resisteix el pes. Part fonamental de l’estratègia de defensa consisteix a fer un control europeu en temps real. I ara la maquinària no és tot el conjunt de l’estat. Tot, no. De fet, el que fa el Suprem és una cosa que ja va començar a fer sentir incòmode el govern de Rajoy. I estic convençut que ara és incòmode per al govern de Sánchez. Per al govern de Merkel. Per al govern belga, per al govern escocès, i per a la Unió Europea. Són persones que s’han posat a fer política sense veure que potser ni els polítics no volen aquest nivell de tensió.

—Veig Puigdemont i els exiliats lliures. Però Junqueras i la resta, també?
—Haurien de quedar lliures, sí, Si les coses es poden fer tal com les tenim previstes, i si l’estat recupera la racionalitat, no hi haurà cap problema.

—Diuen que sou l’advocat que posa més la qüestió jurídica al servei de la política.
—Ho diu Toni Comín. Jo crec que el dret és un instrument per a aconseguir coses. I una d’aquestes coses és la política. Us poso un exemple actual. Ara es parla de les conformitats. Arribar a acords amb la fiscalia per a rebaixar la pena. Això és fatal. I us diré per què: una conformitat significa que pactes amb la fiscalia i assumeixes que determinats fets són delictius. I després ja li donarem un encaix jurídic perquè en comptes de vint anys te’n caiguin cinc. Però el problema que alguna gent no entén és que si els acusats accepten que els fets pels quals els acusen són sedició, o rebel·lió, vol dir que consideren que votar com l’1-O és rebel·lió. I també que els fets del 20 de setembre –un exemple clar de dret de manifestació– són sedició.

—I què voldria dir?
—Que els condemnarien a una pena menor. Però també voldria dir que qualsevol altre podria ser condemnat en el futur, en tot el territori català, o espanyol, i qui sap si de la UE, per fets que avui no són delictius. Arribar a un acord amb fiscalia significa renunciar definitivament, per sempre, a la independència de Catalunya. O, millor, al dret de votar sobre la independència de Catalunya. Que no és igual. Es renunciaria al dret de manifestar-se, i expressar-se, com el 20 de setembre i el primer d’octubre. Som conscients d’això que defensem? Perquè és a partir d’aquesta consciència que un pot aportar una línia de defensa o una altra.

—I a veure, ara això per què m’ho expliqueu de sobte? Que alguns advocats volen pactar amb la fiscalia?
—Jo ho explico perquè veig que surt als mitjans que hi ha contactes amb la fiscalia.

—Seria un error?
—No seria un error, és un error. Perquè tu no tens dret d’hipotecar el futur d’una societat. Una societat que va dir majoritàriament una cosa el primer d’octubre. I que es va ratificar el 21 de desembre.