Gonzalo Boye, en català i emocionat, presenta batalla contra Espanya

És un fet ben poc habitual que a Gonzalo Boye se li trenqui la veu, se li faci un nus a la gola i se li neguin els ulls. Si més no, públicament. I això va passar ahir al vespre a la Filmoteca de Barcelona en la pre-estrena del film Gonzalo Boye. El enemigo público (Indie Cinema), dirigit per Sebastián Arabia i que divendres, 27 de setembre, s’estrenarà a Filmin. En aquesta primera projecció hi ha assistit el seu nucli més pròxim de persones, a més d’una nodrida representació de dirigents de Junts. Però a les primeres files hi destacaven la seva parella i col·lega al despatx, Isabel Elbal, les seves filles i els seus oncles. “Avui no hi són tots: falten els exiliats, i les seves butaques avui són buides”, ha començat dient en una intervenció que ha fet íntegrament en català, encara amb dificultat i amb un esforç evident que el públic ha aplaudit.

“Agraeixo a la Isabel que sigui, avui i sempre, al meu costat”, ha continuat. I ha estat en aquest moment quan s’ha emocionat. També ha agraït a les seves filles Sandra i Cristiana que hagin vingut des d’Anglaterra, i a la seva filla Elena “que hagi vingut des d’Espanya”. “També elles han estat víctimes de la repressió.” Ha saludat els seus oncles Antonio i María Eugenia, que han vingut de Xile. Era un dia important per a ell: presentava la seva defensa pública contra la guerra que Espanya li ha declarat.

El documentari arriba tan sols dos mesos abans que comenci el macrojudici a l’Audiència espanyola pel qual la fiscalia li demana nou anys i mig de presó i la inhabilitació com a advocat, per l’acusació d’emblanquiment de diners del narcotràfic i falsedat documental. “Crec que si em condemnen passaré la resta de la meva vida a la presó”, deia en aquesta entrevista recent. Ara el judici és a tocar, i a Boye. El enemigo público l’advocat explica amb tota mena de detalls, amb enregistraments i converses telefòniques inclosos, com el van anar incriminant en una gran causa contra el narcotràfic a mesura que la defensa dels exiliats catalans a les jurisdiccions europees anava donant fruit.

El dia que el van declarar enemic

Perquè ell ho té clar: “La sortida de la presó de Carles Puigdemont a Alemanya fa veure a molta gent a Espanya que a mi m’han de retirar de circulació”, diu Boye en un moment del film. I és en aquell moment, quan entre la primavera i l’estiu del 2018 fracassa l’intent d’extradició des d’Alemanya, que la ultradreta i la jutgessa María Tardón, primer, i sobretot el fiscal Ignacio de Lucas, després, engeguen l’ofensiva judicial contra ell, que pren volada definitivament a final d’octubre del 2019, enmig de les protestes postsentència i amb la tercera euroordre contra Puigdemont acabada d’enviar.

Era la conseqüència de la declaració voluntària que l’estiu anterior havia fet un dels acusats empresonats, Manuel Puentes Saavedra, que de cop i volta va culpar Boye de voler emblanquir uns diners del narcotràfic intervinguts a l’aeroport de Madrid i pocs dies després sortia en llibertat amb el vist-i-plau del fiscal De Lucas. “Han vingut a destruir-me com a persona, sóc un ciutadà sense drets. És l’objectiu de la lawfare: aniquilar com a persona, com a advocat, com a marit i com a pare. Si no poden contra Puigdemont, ho proven contra Boye”, exclama indignat en un moment del film.

Hi ha moments que s’encén, sobretot quan parla del paper del fiscal De Lucas, a qui acusa de maniobrar i de fer mans i mànigues per ficar-lo a la presó. Quan parla mira a la càmera, als ulls de l’espectador, en tot moment. Sebastián Arabia manté el format del film Boye (2016) amb què va difondre la història sorprenent i fascinant d’un advocat xilè força desconegut aleshores però que ja havia tingut a les mans casos importants, com la representació d’una víctima de l’11-M, o la querella contra Israel pel bombardament del barri d’Al Daraj, a Gaza, el 2002, o contra els assessors del president George W. Bush per haver dissenyat una falsa estructura jurídica que emparava Guantánamo, o per haver participat en l’equip jurídic d’Edward Snowden…

En aquell primer film, Boye mirava a càmera i ens explicava qui era, com havia acabat condemnat i empresonat pel segrest de l’empresari Emiliano Revilla a càrrec d’ETA sense que ell hi tingués res a veure; i també que havia aprofitat els set anys de presó per estudiar dret i entendre com era possible que el condemnessin, i que va entendre que a l’Audiència espanyola ningú no és innocent si no es demostra el contrari, sinó a l’inrevés: els has de convèncer que no ets culpable.

Agent del CNI?

En aquest altre film, que es presenta com una continuació d’aquell, Boye també mira a càmera mentre respon a les preguntes que li fa el director. Però ara, gairebé una dècada després, els seus ulls denoten força més cansament, la mirada se li ha endurit. “Em sento molt incòmode vivint a Madrid; m’inquieta anar-hi, amb les banderes espanyoles penjant als balcons, la gent que duu les polseres amb la bandera d’Espanya, la gent que m’insulta.” La lawfare també és això: que t’acabin insultant pel carrer, que hagis de canviar la filla d’escola per l’assetjament a què es troba sotmesa perquè ets qui ets i defenses qui defenses.

I això Boye ho va tastar ben aviat, quan feia poques setmanes que s’havia fet càrrec de la defensa d’alguns dels exiliats i va saber que “una periodista va fer córrer entre ells que jo era un agent del CNI”. I van haver de parlar-ne en una reunió a Brussel·les on tots ells li van fer un vot de confiança i el van mantenir al seu costat.

Són aquests els moments més potents del film, aquells en què, després d’un llarg pròleg amb imatges d’impacte de la tardor del 2017 que ajuden l’espectador de fora del país a posar-se en situació, Boye explica com arriba, amb l’ajut de Jaume Asens, a dirigir l’estratègia judicial dels exiliats que acaba posant en evidència la justícia espanyola. Fins a tal punt que la justícia i la maquinària repressiva espanyoles es regiren contra ell i el deixen, ara com ara, a poques passes de la presó. Per això el documentari comença i acaba amb unes imatges de Gonzalo Boye caminant entre els passadissos de la vella Model, entre reixes i barrots, entre portes que no saps dir si li obren el camí de la llibertat o el tanquen en la foscor de la reclusió.

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra feina ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem alhora que siguen a l’abast de tothom i no de pocs. Tots hi eixirem guanyant.