Un gol, un escàndol i un concert

L’11 d’octubre de 2022, a Hampden Park, Amber Barrett marca un gol històric al minut 72 del partit. Amb aquest gol de la número 9, que havia estudiat magisteri abans de dedicar-se a això de la pilota, la selecció irlandesa de futbol femení es classifica per primera vegada per a un Mundial. Acabat el partit, no sabem què passa al vestidor de les derrotades escoceses, però segur que hi ha cares llargues. En canvi, al vestidor irlandès hi ha alegria, com és lògic: les jugadores riuen, s’abracen, canten i ballen. Estan felices i de cap manera no poden intuir l’escàndol que vindrà.

Però l’escàndol arriba, i ho fa, una vegada més, gràcies a les xarxes socials, o per culpa seva. Com la pólvora corre un vídeo que mostra com les jugadores canten a pulmó i sense gens de recança “The Celtic Symphony”. És força coneguda, almenys en determinats ambients, la tornada que repeteix diverses vegades l’onomatopeica frase “Ooh ah up the ‘RA, say ooh ah up the ‘RA”. La cançó, del grup irlandès The Wolfe Tones, és un homenatge al Celtic de Glasgow, l’equip escocès tradicionalment catòlic i independentista, etern rival dels Rangers, protestants i unionistes. I no cal ser fiscal espanyol per deduir que “up the ‘RA” és una manera teòricament inofensiva de cantar “up the IRA”.

La conseqüència del vídeo, o de la celebració de les jugadores, “només” és una multa de 20.000 euros a l’Associació de Futbol d’Irlanda per part de la UEFA. A 1.500 quilòmetres de distància hi ha una altra conseqüència, menor en importància, significació i repercussió econòmica: per curiositat, miro a internet què se n’ha fet, dels The Wolfe Tones, un grup que segueixo perquè sempre ha donat suport a la lluita per la reunificació d’Irlanda. Convençut que estaven retirats, la sorpresa és que no només no ho estan, sinó que fan concerts de manera regular i fins i tot tenen una ronda pels Estats Units programada.

És així com un Diumenge de Pasqua, data doblement assenyalada al calendari irlandès, em planto a la bonica població de Killarney, al comtat de Kerry i al sud-oest d’Irlanda, a poc més d’una hora de Cork. Killarney té 15.000 habitants, un alcalde del Fianna Fáil que es diu Niall Kelleher, mig centenar de pubs, tres equips de futbol clàssic i tres de futbol gaèlic. Un gran parc natural i el llac Leane atrauen els turistes a milers, convertint-los en la principal font d’ingressos de la població. Van Morrison menciona el llac a la cançó “Fair Play”: “Fair play to you / Killarney’s lakes are so blue / And the architecture I’m taking in with my mind / So fine.”

Patrick Brian Warfield, cantant de The Wolfe Tones, és un any més jove que Van Morrison, que en té 77. També és ell qui ha escrit la majoria de cançons que canten d’ençà de l’any 1963 i, com a historiador, qui va proposar de batejar el grup en homenatge a Theobald Wolfe Tone, un dels líders de la revolució irlandesa de 1798. Mentre camino sota una pluja fina cap a la Gleneagle INEC Arena ja intueixo que el públic no serà precisament de la tercera edat. Un munt de jovenalla va cap al concert, ells amb samarretes de la selecció irlandesa de rugbi i elles mudades com per sortir de festa.

Aviat entenc per què. No vaig a un concert, vaig a una festa, un gran sarau en què la música serà un element central, sí, però cantar i ballar i beure cervesa i xerrar amb els amics són també elements imprescindibles. La distribució de la platea ja dóna la primera pista: hi ha tot de taules amb cadires al voltant, com si fos un casament, o un Biergarten, i la gent s’asseu d’esquena a l’escenari sense que sembli importar-los gaire. Crec que estan més preocupats per tenir una barra de bar a la vora. No he vist mai tanta gent bevent tanta cervesa en tan poc temps! A 6,50 euros la pinta de Guiness, per si us interessa la informació.

Quan encara falta una bona estona per començar, la disbauxa general puja tant d’intensitat que penso que els The Wolfe Tones ja han sortit a l’escenari i no me n’he adonat, però no. Només són 750 irlandesos que s’han posat tots d’acord per cantar “The Celtic Symphony”. Després sí que sortiran els tres integrants del grup, però la sensació és que els músics es dediquen a acompanyar la gresca que hi ha muntada i no que el públic s’hagi aplegat per escoltar passivament un grapat de cançons. Durant tot el concert la gent crida, fa voleiar banderes, va amunt i avall, riu i comenta la jugada. I beu la cervesa que no vessa entre salt i bot, és clar.

Absolutament tothom coneix les cançons, que sovint semblen himnes, com la famosa “Go on home British soldiers” o “Rifles of the IRA”. També n’hi ha moltes de dedicades a fets històrics i a patriotes i lluitadors com Joe McDonnell. N’hi ha una que es diu “The Helicopter Song”, que és la versió irlandesa del “Sarri, Sarri” de Kortatu i que explica l’evasió de tres membres de l’IRA d’una presó de Dublín. El concert acaba amb “You’ll never beat the Irish”, modèstia a banda, i un altre cop la simfonia celta que s’enganxa al cervell i a un país et costa 20.000 euros i a un altre et duria a la presó. Gran país, Irlanda.