Com Espanya i la Comissió no van poder impedir que es gestés el GOI

Van començar guanyant el partit, o era l’efecte que feia, aquell matí del 5 d’abril de l’any passat a la gran sala del Tribunal de Luxemburg. Perquè semblava que els jutges, i especialment el president, Koen Lenaerts, anaven assentint amb cadascun dels arguments que exposava l’advocat de la Comissió Europea, l’espanyol Julio Baquero Cruz, per a sostenir que Bèlgica hauria d’haver extradit Lluís Puig. Baquero anava de bracet de l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, i dels fiscals del Suprem Fidel Cadena i Consuelo Madrigal. Els exiliats quedaven sols a la sala; les advocades belgues feien un estrany pas enrere i es negaven a defensar la decisió de la seva justícia d’haver denegat l’euroordre contra Puig. I les explicacions de Gavela i, sobretot, de Baquero semblava que convencien el tribunal: Bèlgica no podia qüestionar la competència de Pablo Llarena, i el risc de vulneració de drets fonamentals no es podia demostrar en el cas dels independentistes. La vista oral de les prejudicials feia pujada, i hi havia neguit entre els advocats dels exiliats, però tant Gonzalo Boye com Andreu Van den Eynde i Benet Salellas havien introduït una idea molt potent que acabaria convencent finalment la majoria del tribunal i que desarmaria l’estratègia de Llarena de dalt a baix: la del grup objectivament identificable de persones (GOI).

Boye i la minoria nacional

La van deixar caure al començament de la vista en les seves intervencions inicials. Boye i la seva companya Isabel Elbal duien el pes de la defensa dels exiliats, però aquell dia tenien també el suport de Van den Eynde, com a advocat de Marta Rovira, i de Salellas, com a representant d’Anna Gabriel. Les primeres intervencions les van fer ells. Primer, Boye: “Els meus representats, com els milers de catalans perseguits penalment pel fet de ser partidaris de l’autodeterminació, formen part d’un grup de persones respecte de les quals el sistema judicial espanyol presenta una deficiència advertida pel Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. La xifra de perseguits ja arriba als tres mil ciutadans catalans.” I tot seguit va afegir: “És un grup de persones d’una minoria nacional perseguida.” 

L’equip de la defensa de Lluís Puig, amb Boye, Isabel Elbal, Josep Costa i Paul i Simon Bekaert, ja havia introduït aquest concepte del grup de persones en el plec de documentació aportat prèviament. Més concretament, el d’un “determinat grup de persones” contra el qual hi ha unes deficiències en el funcionament de l’estat de dret i que han estat constatades pel Grup de Treball de l’ONU. El concepte de “minoria nacional” el va fer valer Boye davant del tribunal i, de fet, en les observacions escrites enviades prèviament al tribunal adjuntaven com a document l’informe del relator de les Nacions Unides sobre minories que el 2020 denunciava la discriminació de la minoria catalana a l’estat espanyol. Però el debat en la vista es va centrar en el concepte de grup de persones, que jurídicament el tribunal podia encaixar més en la seva jurisprudència.

Van den Eynde i aquell dia delirant

Ho va fer Van den Eynde, que en aquella mateixa sala va experimentar un dels moments més delirants de la seva carrera quan, just el dia que s’hi feia la vista oral sobre les prejudicials de Marchena per a saber si Oriol Junqueras tenia immunitat com a eurodiputat, el jutge espanyol el condemnava a tretze anys de presó i d’inhabilitació. Una demostració del risc que corrien els exiliats si eren extradits i queien en mans del Suprem. “És imprevisible què pot decidir el Suprem sobre un grup de persones a qui es vulnera el jutge del dret predeterminat per la llei la presumpció d’innocència.”

Després van parlar l’advocat de la Comissió i els representants espanyols, que van allunyar el debat d’aquest plantejament que feien Boye i Van den Eynde. Però no se’n sortien. Va arribar el moment més determinant, el de les preguntes dels jutges a les parts, i les primeres intervencions van ser inquietants per als advocats dels exiliats, perquè qüestionaven que Bèlgica ho hagués fet bé, es demanaven si no havia trencat el principi de confiança mútua entre els estats que ha de regir el funcionament de les euroordres.

La curiosa pregunta de De la Tour

Ho deia l’advocat general, Richard de la Tour, que curiosament fou el primer a demanar per la qüestió del grup de persones que poden sofrir un risc de violació de drets en un estat concret. I la pregunta era directa: “Que Espanya i la Comissió ens diguin si aquestes persones poden estar exposades al risc d’una vulneració, si hi pot haver un risc específic per aquest grup de persones”.

La primera a respondre, l’advocada espanyola: “Espanya considera que no són part d’un grup individualitzat, i una prova d’això és que sobre els fets vinculats a la declaració unilateral d’independència hi ha hagut una investigació i un processament d’unes quantes persones per uns delictes, però no pas de totes les persones que van participar en aquells fets. I no tots al Suprem.” Andrea Gavela provava de fer un gir que li permetés una escapada sobre allò que directament li demanava De la Tour. Perquè es començava a perfilar un argument que ha acabat essent definitiu per al TJUE a l’hora de respondre a les preguntes de Llarena; és a dir, que es pot denegar una euroordre si es pot comprovar de manera fefaent que una persona pot córrer un risc de vulneració dels drets fonamentals pel fet de pertànyer a un grup de persones sobre el qual el poder judicial de l’estat és deficient.

“El grup concret de persones”

Andrea Gavela coneixia perfectament els casos precedents jutjats pel TJUE que els advocats dels exiliats esgrimien perquè es poguessin aplicar al cas dels independentistes catalans. En un cas del 2016 que afectava un ciutadà hongarès i un altre de romanès, i en un altre del 2019 sobre un altre ciutadà romanès, el tribunal europeu ja havia sentenciat que es podien denegar euroordres si es podien comprovar “deficiències sistemàtiques” que afectessin “uns certs grups de persones o uns certs centres de reclusió” en l’estat que les emetia. Per això, en la primeríssima euroordre contra els exiliats que va emetre el novembre del 2017 la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela, hi havia un informe adjunt per a les autoritats belgues que detallava la suposada qualitat de les presons espanyoles. “Bèlgica quedarà gratament impressionada per la qualitat de les presons espanyoles”, va arribar a dir el portaveu del govern espanyol d’aleshores, Íñigo Méndez de Vigo.

Espanya i la Comissió ensumaven el perill, i es van escarrassar a portar el tribunal al mateix marc que plantejava Lamela el 2017: restringir la qüestió dels drets fonamentals a dir si les presons estaven en condicions. Com que aquests eren els precedents més immediats sobre les deficiències de l’estat contra un grup concret de persones, i eren els que esgrimien els exiliats, Gavela va voler fer entendre als jutges de Luxemburg que no es podien barrejar pomes i peres, que els precedents tenien a veure amb un dret fonamental absolut, el del dret de no rebre un tracte degradant i inhumà i, en canvi, els exiliats catalans parlaven de la vulneració d’un dret limitable en uns certs casos, el del jutge predeterminat per la llei.

Gavela ho provava: “Espanya vol posar de manifest que de la lectura de les sentències del TJUE sembla que hi ha una distinció entre la naturalesa del dret fonamental vulnerat. I sobre el jutge predeterminat per la llei i la tutela judicial efectiva, el TJUE sempre s’ha referit a les deficiències sistèmiques del sistema judicial, però no ha establert pas cap distinció sobre un grup determinat de persones“. I reblava: “I aquesta distinció no és vana, perquè la competència de l’òrgan jurisdiccional no pot vulnerar els drets de persones concretes.”

La Comissió Europea, mitjançant l’advocat Baquero, va fer costat plenament a aquesta posició del Regne d’Espanya: “Quan [les sentències precedents] parlen d’uns certs grups de persones o uns centres de detenció, es refereixen sempre a la primera etapa del doble examen. Parlen d’uns certs centres de detenció, o d’unes certes ètnies que poden ser tractades pitjor en uns centres de detenció. Com ha dit Espanya, es referien a l’article 4 [de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, sobre la prohibició de la tortura i dels tractes inhumans o degradants], que és un dret absolut. Però quan ens referim a la tutela judicial efectiva ens referim a l’estat en el seu conjunt, sense distingir si s’aplica de manera diferent sobre un cert grup de persones, sobre com es jutgen unes certes persones de manera diferent d’unes altres”. I reblava: “Sobre això encara no hi ha jurisprudència.”

Era cert que fins aquell dia no hi havia precedents, però no sabia pas que en aquell moment tenia davant el cas que fixaria aquesta jurisprudència. Si més no, ell ho mirava d’evitar. Ho feia d’una manera formalment impecable; Julio Baquero feia tota una exhibició de coneixement del dret de la Unió i d’oratòria brillant que semblava que enlluernava més d’un magistrat. Fins que la intervenció de la jutgessa italiana li va fer tremolar la veu. Perquè Lucia Serena Rossi va parlar amb contundència: “No hem dit mai que calgui una violació sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una violació sistemàtica no es pot denegar. Tenim un sistema de dret que protegeix els drets fonamentals, però és perillós dir que si no hi ha una violació sistemàtica no hi haurà mai una violació particular. El jutge té el deure d’examinar-ho.”

El considerant 12

L’advocat de la Comissió vacil·lava, perquè la jutgessa revelava que el seu argument segons el qual si no hi ha una deficiència generalitzada a tot el poder judicial no es pot impedir una extradició era fal·laç. Rossi, a més, va esmentar un altre factor cabdal: la importància que té un dels punts preliminars en la norma europea que regula l’aplicació de les euroordres. És el considerant 12, segons el qual un jutge pot rebutjar una euroordre si veu un risc de vulneracions de drets per raó de nacionalitat, llengua, raça, orientació sexual… Serena Rossi va demanar a la Comissió i a Espanya quin significat tenia per a ells aquest considerant 12. “Escolteu, si en general a l’estat que emet l’euroordre no hi ha un problema sistèmic, vosaltres dieu que no es pot fer cap control sobre les al·legacions de vulneracions de drets? Quin significat té aleshores el considerant 12 de la decisió marc [sobre les euroordres]?”, va etzibar-los. No van saber què respondre, perquè van repetir la cantarella del doble examen sobre deficiències generalitzades.

Una altra jutgessa, la letona Ineta Ziemele, també va invocar aquest considerant 12 i, poc després, en el seu torn, el jutge austríac Andreas Kumin va tornar a demanar “si no es podria justificar en un cas de context particular i d’una situació política” la denegació d’una euroordre. La temperatura pujava a la sala, amb la seguretat de ferro de l’advocat de la Comissió estovada, els fiscals espanyols perduts i el president del tribunal, Koen Lenaerts, discutint amb agror amb Gonzalo Boye sobre si a l’estat espanyol hi havia cap via de recurs efectiva per als exiliats en cas que fossin extradits.

No hi havia manera de treure’n l’aigua clara, de quin era el punt de vista majoritari dins el tribunal. Gairebé tots els magistrats hi havien dit la seva, i semblava clar que hi havia una discrepància interna important sobre com tractar aquest cas. En el darrer torn de paraula, Benet Salellas va fer el corol·lari de la posició de l’exili: “És un afer d’especial importància, que té processats un govern i un parlament, i que ha de ser tingut en compte com un cas excepcional. La qüestió del grup de persones és important, perquè és un criteri intermedi quan les vulneracions que s’invoquen no són sistèmiques o particulars, sinó d’un grup.”

I vist amb perspectiva hi ha dues constatacions innegables: la primera, que l’advocat general Richard de la Tour va comprar fil per randa els arguments de l’advocada Andrea Gavela quan li va respondre a la pregunta sobre el grup concret de persones; i la segona, que el tribunal no va acabar assumint aquesta posició, i que ni De la Tour, ni Gavela ni l’advocat de la Comissió no han pogut impedir que el TJUE hagi creat un precedent amb els independentistes catalans, i que hagi anat un pas més enllà en el concepte ja existent en la seva jurisprudència del “grup concret de persones”. El tribunal ha hagut de crear-ne un de nou, el grup objectivament identificable (GOI) de persones contra el qual un estat que aparentment funciona actua de manera discriminatòria. És el “criteri intermedi” que els demanava Salellas, i ho han subscrit. Aquells que van començar guanyant, finalment, han perdut aquest partit.