17.11.2022 - 21:40
L’any 2012, el cineasta Albert Serra va ser convidat al certamen documenta de Kassel. Serra, que llavors ja havia rodat Crespià, the film not the village, Honor de cavalleria i El cant dels ocells, va proposar-se un envit que molts considerarien impossible: un film que fos rodat, muntat i projectat in situ durant els cent dies de durada del certamen. Va partir de tres llibres de tres figures –per bé o per mal– totèmiques de la cultura alemanya: l’escriptor romàntic Johann Wolfgang von Goethe, el führer Adolf Hitler i el director de cinema Rainer Werner Fassbinder, per a aconseguir un film de 101 hores de durada que va batejar amb el nom d’Els tres porquets, com el clàssic conte infantil.
“Per a mi continua sent l’obra magna d’Albert Serra”, explica Joana Hurtado Matheu, directora de la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona i impulsora de la subtitulació al català i la projecció dels Tres porquets a la ciutat. Des que el va veure fa deu anys al cinema Gloria de Kassel, on s’exhibia diàriament el muntatge dels dies previs i on se’n va acabar projectant la versió íntegra i ininterrompuda, Hurtado tenia clar que aquell film no es podia quedar allà. “Vaig esperar que algú el subtitulés i el portés a Catalunya i, com que no ho feia ningú, quan vaig arribar a la Fabra i Coats vaig pensar que si no ho fèiem nosaltres no ho faria ningú.” Un procés que no ha estat gens fàcil, no tan sols pel vessant tècnic, sinó també pel cost de l’operació. “Ha estat una empresa titànica que ha durat nou mesos, amb un equip de vuit o nou traductors i l’ajut d’una correctora de català, que ha comptat, a més del pressupost de la Fabra i Coats, amb el suport del Goethe Institut, mitjançant el consolat alemany i la Generalitat de Catalunya.” Hi havia “l’amenaça” que s’estrenés abans subtitulada al castellà al Reina Sofía de Madrid, però Hurtado està satisfeta que les administracions s’hagin pogut posar d’acord i avui sigui possible veure Els tres porquets a Barcelona.
Per primera vegada fora d’Alemanya
Des d’aquest dissabte fins al 12 de febrer de l’any vinent, qui vagi a la Fabra i Coats trobarà una sala amb tres grans pantalles disposades en forma de triangle que projecten alhora el centenar d’hores d’aquest film inabastable, on es passa sense solució de continuïtat del segle XVIII al XX. És la segona vegada que es projecta en format d’instal·lació. La primera fou l’any passat al Kunstverein d’Hamburg. I abans, només s’havia pogut veure al Volksbühne de Berlín –l’any 2018, en format cinematogràfic, com s’havia vist a Kassel. És, doncs, la primera vegada que es pot veure fora d’Alemanya.
“Irracionalment llarg, el film és una nova aliança entre la visió i l’equívoc. La projecció ininterrompuda de Serra és una barreja d’una passió intransigent per la imatge, la veu, el ‘llavors’ de la història i l’’ara’, els actors, el temps a Kassel i la realització del film mateix, que presideix i és testimoni dels darrers dies de la documenta”, es va escriure en el programa del certamen sobre aquest obra, que Serra ja tenia al cap feia anys. Era l’adaptació “literal i completa”, per una banda, de les Converses amb Goethe que l’escriptor Johann Peter Eckermann va recollir els darrers anys de vida de l’autor de Werther; per una altra banda, les Converses privades d’Adolf Hitler, compilades i transcrites pel cercle íntim del dictador nazi; i, en tercer lloc, el recull d’entrevistes i articles de l’autor del Matrimoni de Maria Braun, aplegats i editats per Robert Fischer a Fassbinder per Fassbinder. Les entrevistes completes.
Serra explicava llavors: “Com que no hi ha cap mena de dramatització de cap dels dos primers textos, l’estructura com a dietaris, les cronologies i tots els diàlegs s’escenificaran meticulosament. En el cas de Goethe, les descripcions i les situacions serviran d’ajuda per a la posada en escena, que serà precisa i fidel al text; alguns diàlegs en tercera persona s’hauran de reescriure en primera persona. En el cas de Les converses privades de Hitler, els diàlegs romandran inalterats, l’escenificació es desenvoluparà directament a partir del text i es completarà amb una investigació d’estudis històrics. El personatge de Fassbinder i algunes de les seves opinions […] s’inseriran a l’atzar i segons la pròpia llibertat, a més de la meva per utilitzar-lo com m’agradi. Servirà de contrapunt al rigor conceptual i expressió de les dues primeres parts.”
Entre el somni i la història
Per a dur-ho a terme, Serra va comptar, com ha estat habitual en bona part de la seva filmografia, amb actors no professionals. En aquest cas, treballadors de la documenta de Kassel. Com que no podien estar sempre disponibles, va haver de recórrer a actors per a les sessions diàries de rodatge. Els escenaris també els va trobar a la ciutat alemanya: l’Auepark per a les parts de Goethe, la sala de reunions de Salzmannfabrik per a la de Hitler, l’Ekstase Bar per a la de Fassbinder i la sala de ball de la Henrich-Schütz-Schulle per a tots tres. Castells romàntics, espais públics on els nazis havien fet mítings i bars sòrdids dels anys seixanta i setanta.
“Fa un efecte curiós, i tots els elements se sumen a aquesta inestabilitat (que és la riquesa de tot allò que és visual): l’ambientació dels espais és suggeridora, fantasiosa i apropiada, però els actors –subtilment inadequats– es perden en detalls absurds, gairebé sempre provocats per l’accelerat ritme de treball (vint pàgines el dia que arribaran a ser quaranta). I és per això mateix que el muntatge és imperfecte… i impotent. I ni així el relat no deixa de ser creïble i probable”, escrivia Serra –que se n’hagué d’anar de la conferència de premsa amb pressa, perquè havia d’agafar un avió per a la ronda de promoció de Pacifiction– a les cròniques d’aquells dies publicades durant la documenta al Cultura/s de La Vanguardia.
Entre el somni i la història, va descriure ell mateix la vivència de creació d’aquella “obra megalòmana”, d’acord amb la megalomania dels tres personatges i de l’empresa inicial, que reflexiona sobre la “farsa de la història”, les utopies i les destruccions que relliguen Goethe, Hitler i Fassbinder. Una reflexió proposada per algú que no és alemany, però que arriba a un nivell de profunditat sobre el país ben dolorós. Perquè fins a quin punt la mala interpretació de l’idealisme romàntic goethià no va acabar nodrint un nazisme que va marcar, alhora, la cinematografia de postguerra alemanya? No oblidem que, enmig del camp de Buchenwald, prop de Weimar, on van ser internats escriptors com Benjamin Crémieux o Jorge Semprún, s’alçava el roure de Goethe.
