Probablement, l’eixida –en termes taurins, en diríem fugida– de Vox del govern de la Generalitat ha obligat a la reescriptura de molts articles destinats a passar balanç del primer any de legislatura de Carlos Mazón. Aquest és un d’aquests texts reescrits després de les vint-i-quatre hores vertiginoses en què hom va passar de la incredulitat del “això és una catxa i no ho faran” a la certesa del “ho han fet”. Ho van fer. La fotografia que l’encapçala tampoc no és la prevista. Els tres consellers de Vox van abandonar a contracor el govern de Mazón just unes hores abans de la celebració del primer aniversari de la investidura. La cara de l’ex-vice-president Vicente Barrera estava absolutament desencaixada dijous al vespre, quan el van obligar a agombolar el líder suprem del seu partit en una compareixença aspra i tardana.

Barrera no volia deixar el govern de la Generalitat. Carlos Mazón diu que tampoc volia que ni ell ni Elisa Núñez ni José Luis Aguirre se n’anassen. En la compareixença d’ahir al matí, al palau, va dir que a Barrera el considerava el seu amic. Unes hores abans, hi havia hagut aquella abraçada tan fotogènica a les Corts i, entremig, uns piulets del president després d’haver signat el decret de cessament. Tot molt ràpid, per dissoldre qualsevol intent de malenconia, per fer la sensació que la situació estava controlada i no hi havia cap buit de poder. Per deixar clar que continuarà governant en minoria i que no hi haurà cap avançament electoral.

Un any de canvi

Tot i que ara el govern del PP i Vox ja sembla un record llunyà i estantís, com una galeteta salada untada amb paté barat, es mereix una repassada a fons. El matrimoni ha estat curt, però ha donat els fruits que els dos socis esperaven. Han estat dotze mesos molt profitosos per als seus interessos, i dramàtics per als interessos de la gent de la cultura, de l’ensenyament, de les entitats memorialístiques, de les que lluiten per eradicar la violència masclista… En paraules del president Mazón, aquest és el govern del canvi i amb Vox o sense vol que continue sent-ho.

De bon començament, els socis van demostrar que tenien pressa, no van saber dissimular gens l’avidesa de poder. El valencià va ser el primer cas de govern sortit de les urnes del 28 de maig de 2023 que va encarrilar-se cap al pacte ultra. Hi ha aquella reunió a les Corts que va durar poquíssims minuts i de la qual van transcendir cinc punts mal girbats. Els assistents eren quatre homes i, entre ells, hi havia un torero i un condemnat per violència de gènere. Hores més tard, el maltractador ja no tenia lloc dins el govern i el torero havia d’esdevenir vice-president i conseller de Cultura i Esports. Posteriorment, van fer pública una llista d’una cinquantena d’apartats en què es basava el pacte de govern.

El vice-president ara absent va començar el mandat dient que no hi hauria ni un euro per als pancatalanistes, i s’ha volgut fer un regal d’aniversari que haurà de veure des de la barrera, un circuit de jonegades que ha costat 300.000 euros. Aquest és el seu llegat. Així es poden emmarcar els dotze mesos de gestió. Simultàniament, el sector cultural s’exclamava perquè l’altre circuit, el de cultura, l’havia destrossat i reduït a la mínima expressió.

De bon començament, l’amic del president Mazón va proclamar la guerra cultural, la necessitat de regar amb sal qualsevol entitat que parlàs de Països Catalans o que fes olor de pancatalanisme. Tant li feia si era un còmic infantil, el nom d’un auditori, la primera editorial valenciana en xifres de vendes o Acció Cultural del País Valencià. O el centenari de Vicent Andrés Estellés. Va exercir la censura. Va fer acusacions falses contra qui era directora de l’IVAM i va aconseguir que se n’anàs. També va intentar de malmenar el nom del director del consorci de museus, que també se’n va anar…

Com a conseller de Cultura, el substituirà José Antonio Rovira, que va començar la legislatura com a responsable d’Educació i ara tindrà totes dues funcions. Seues són aquelles primeres paraules posant en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanant que el català que s’ensenyava s’assemblés més al que es parlava al carrer. El que parlen els altres, perquè ell no el parla mai perquè és d’Alacant, va dir. Rovira sí que pot celebrar amb alegria que ha canviat el llibre d’estil de la Generalitat i ha aprovat la llei d’educació. Li ha posat el nom de “llei de llibertat educativa” i ha tingut l’habilitat de fer-ho contra l’opinió de totes les universitats públiques valencianes, l’AVL, el Consell Valencià de Cultura, la federació d’AMPA, Escola Valenciana, els sindicats de l’ensenyament, els partits de l’oposició, un ample panel d’experts que van comparèixer a les Corts, el Tempir, Plataforma per la Llengua, i tot d’entitats que han vist que l’objectiu de la llei era eliminar l’ensenyament del català a tots els nivells de l’ensenyament obligatori.

L’ex-consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez, també ha ocasionat algun maldecap aparent a Carlos Mazón, com ara, quan es va negar a dir que Franco era un dictador i el considerava un personatge històric. O quan va intentar de canviar el concepte de violència masclista pel de “violència intrafamiliar”, que és el que agrada a Vox, en un curs de policies locals. En el mateix curs, va pretendre que en una assignatura s’equiparàs la immigració amb violència, per exemple. El govern de Mazón ho va pair amb facilitat. Va fer sortir una consellera del PP per corregir Núñez i tothom va tornar a somriure.

I això ha anat passant enguany. La incomoditat aparent de Mazón ha estat molt superficial. A Mazón ja li ha anat molt bé encolomar als seus socis les polítiques més ultres que, en el fons, no el molesten i amb les quals se sent còmode. La sensació que queda de tot plegat és que, tot i que només han governat plegats una quarta part de la legislatura, Vox plega satisfet d’haver fet tot allò que havia planificat i que a Carlos Mazón no li ha recat gens ni mica. Ell és, en darrera instància, el responsable del govern.

Un míssil legislatiu després de falles

A Carlos Mazón li agrada de dir que aquest és el govern del canvi i, després d’uns primers mesos de remenar pels calaixos a veure si trobaven irregularitats en la gestió del Botànic, i després de totes aquestes polítiques de titular fàcil, va fer presentar un paquet amb cinc lleis que sí que representaven el canvi respecte de l’anterior govern. Eren girar l’arquitectura botànica com un mitjó. I no ho va fer pas amb decrets llei, que tenen una tramitació llarga a les Corts, sinó que van ser els grups parlamentaris del PP i de Vox que el 21 de març van presentar el lot sencer en forma de proposició de llei. Això escurçava el termini i en retallava la participació. Tenien pressa perquè ho volien resoldre abans del final del període de sessions, que s’acaba dilluns.

Com una premonició, com si sabessen que la presència de Vox al govern seria curta, dijous mateix, unes poques hores abans de la catarsi, es va aprovar la darrera llei, que és l’anomenada “llei de concòrdia” que deroga la de memòria històrica. Una altra és la llei de segregació lingüística, anomenada “de llibertat educativa”. La tercera és la llei d’À Punt; la quarta, la modificació de la llei de transparència; i la cinquena, la reforma de l’Agència Valenciana Antifrau. En aquest cas, també s’han afanyat i dilluns, en el darrer ple abans de les vacances, es triarà el nou director de l’agència.

Tant la llei d’À Punt com la de l’agència que lluita contra el frau canvien i simplifiquen la manera com s’ha d’elegir el consell d’administració, en un cas, i el director, en un altre. Ara ja no caldrà la majoria qualificada de les tres cinquenes parts, cosa que obligava a pactar amb l’oposició. Si en una primera votació no s’assoleix, en la segona n’hi haurà prou amb la majoria absoluta.

Quan el PP i Vox eren socis de govern, tenien assegurada l’elecció de persones del seu gust. Ara sembla que també. Ahir mateix, José María Llanos, síndic de Vox a les Corts, va dir que facilitarien l’elecció del candidat del PP a l’agència antifrau perquè era un pacte entre cavallers.

Quant a À Punt, caldrà veure si el PP fa un gest als seus socis encara preferents i els deixa elegir un membre del consell d’administració o bé si decideix de fer el gest cap a l’altra banda i pactar-ne els membres amb els partits de l’oposició.

El president s’ha vantat aquestes darreres quaranta-vuit hores d’haver aprimat l’administració, d’haver retallat imposts, d’haver retornat la llibertat als centres escolars i a les famílies, etcètera, i això ho ha fet amb Vox. Ara espera continuar tenint-los com a socis preferents. Espera, va dir ahir, que si es fan propostes positives per al País Valencià, els seus amics de Vox les votaran.

Aquesta no era la festa d’aniversari que Carlos Mazón s’esperava per al seu primer any, que havia de ser triomfal. Avui fa un any que es va sotmetre al debat d’investidura i la sensació és que la festa s’ha acabat abans de començar, que hi ha restes de sandvitxos que ningú no s’ha menjat i que pels racons hi ha tot de globus que esclaten sols.