Villalonga i l’autèntica torre de Babel

“Ningú no podia ja parlar sinó en una llengua única […] El símil de la torre de Babel resultava exacte. Les llengües, en tractar d’unificar-se, era justament quan ens confonien. […] El ràpid avanç de les tècniques i de les ciències especialitzades contribuïa, anc que semblàs paradoxal, al mateix resultat. Tots érem cada dia més incultes.”
Andrea Víctrix, Llorenç Villalonga, 1974

De novel·les distòpiques, en català, n’hi ha ben poques. I que parlin de llengües i llenguatge, encara menys. Andrea Víctrix, l’única novel·la de ciència-ficció de Llorenç Villalonga i de les poques que ocorren a Mallorca, ens presenta una distopia lingüística ben interessant.

A la novel·la de Villalonga, hi trobem crítiques al turisme, a la societat de masses, a la societat de consum o al socialisme, però també l’esdevenir de la llengua i el llenguatge, cosa estranya en les novel·les de ciència-ficció. Potser el cas més clar és el de 1984, en què Orwell descriu una societat totalitària en què el poder controla els ciutadans a través del llenguatge, esdevingut un artefacte perversament planificat.

Malgrat que les experimentacions lingüístiques serien tant adequades com justificades per a aquesta mena de novel·les, rarament les hi trobem. A 1984 no hi ha gaires exemples de “novaparla”. A Andrea Víctrix sí que hi ha força frases en italià, francès i anglès, però res que no s’acosti a la neollengua de què ens parla Villalonga. Aquesta neollengua és imaginada com una barreja de les principals llengües estatals europees, està farcida de conceptes superespecialitzats i buits de significat, pateix molta censura i no té gènere gramatical –els europeus són hermafrodites i creats en laboratoris, la gestació està prohibida.

Més que aquesta neollengua tan criticada pel narrador de la novel·la, però, per a mi el fet més interessant de les reflexions lingüístiques és l’actualització del mite de Babel, que serveix per a explicar la confusió i la manca d’intercomprensió dels habitants del 2050 als Estats Units d’Europa. La història del mite serveix a Villalonga per a connectar, intel·ligentment, dues tendències que l’autor mallorquí observa ja el 1974 i que avui dia són més evidents que mai: l’homogeneïtzació lingüística i la superespecialització del coneixement.

De l’homogeneïtzació lingüística, se n’ha parlat i n’hem parlat abundosament. Des de l’arribada dels europeus a Amèrica i el desenvolupament dels estats moderns, el nombre de llengües s’ha reduït d’un 50%. Quina relació guarda la reducció de la diversitat lingüística, però, amb la crítica villalonguiana a la superespecialització del coneixement?

La reacció del progressisme acadèmic a l’anglicització i a la superespecialització del coneixement és clara: el multilingüisme i la interdisciplinarietat, respectivament. Aquesta tendència es fa palesa en el globish o “anglès internacional mal parlat”, que podem equiparar al “pidgin de llengües europees” que descriu Villalonga.

L’anglicització del coneixement a Europa després de la Segona Guerra Mundial ha anat a la velocitat de la llum. La genuflexió a l’Imperi Anglo, amb la connivència de tota la societat europea, va de pares que reclamen més anglès a les escoles –que fan veure que ensenyen anglès millor que ningú–, polítics que anuncien bajanades per a augmentar el nivell d’anglès de la població, a universitats que obliguen professors monolingües a fer classes en anglès amb l’excusa de l’Erasmus –programa que va néixer per a la integració europea en la diversitat i que ara treballa per a la integració europea a l’Imperi Anglo.

De l’acadèmia, n’han sortit veus en contra, com la Iniciativa de Hèlsinki per a recuperar el multilingüisme. Només cal veure, però, com l’acadèmia mateixa l’ha pervertida de la mateixa manera com s’ha pervertit el programa Erasmus. I és que a França, l’aplicació d’aquesta iniciativa comportarà impulsar traduccions d’obra científica del francès a l’anglès i al castellà i de l’anglès al francès tot fomentant la traducció automàtica, “pour des raisons de disponibilité de ressources linguistiques et d’audience mondiale importantes” [“per raons de disponibilitat i de recursos lingüístics i d’audiència mundial importants”]. I tot plegat envernissat amb la nova moda, la ciència oberta, que arriba quan internet ja és sota control dels lobbies imperials.

Sobre la interdisciplinarietat, és cert que cada disciplina científica funciona de manera diferent. En les ciències humanes, les que conec, em basta de posar un sol exemple: recordo que un amic m’explicava que un projecte de tesi doctoral va ser rebutjat a la Universitat de Cambridge perquè “no és ni història ni filosofia, és una barreja entre totes dues”. A més, no debades existeix l’expressió “intel·lectual de butaca” o als lingüistes de camp se’ns sol anomenar “llops solitaris”.

Algú em dirà que la interdisciplinarietat en les ciències naturals és imprescindible i fa segles que funciona. Potser sí, però la meva sensació és que els projectes interdisciplinaris i innovadors sovint vénen d’iniciatives privades i han de lluitar contra el raquitisme institucional. És ben clar que per a fer un coet o treballar en un sincrotró s’ha de treballar en equip, però la interdisciplinarietat va més enllà: es tracta de conèixer tu mateix unes altres disciplines o ser com a mínim capaç d’entendre-les, tal com explica Marina Garcés a Nova il·lustració radical.

Dir que el treball en equip és interdisciplinarietat és com dir que usar traductors automàtics és fomentar el multilingüisme mentre els acadèmics no parlen segones llengües fora de l’anglès. Al cap i a la fi, la situació de la interdisciplinarietat a l’acadèmia és com el que hem vist sobre multilingüisme: tothom hi està d’acord, tothom en parla, però ningú no fa res i el rei va despullat.

La convergència d’aquestes dues tendències formulades preclarament per Villalonga es fa finalment evident: allà on no hi ha intercanvi –entès com a intercanvi d’igual a igual, no jeràrquic–, no hi ha progrés, ni avenç, ni creativitat, ni diversitat. Només hi ha la recepció unidireccional de les consignes de l’Imperi sense la capacitat de filtrar-les o de defensar-se’n. Mentre continuem agenollats davant l’hegemonia de l’anglès, l’intercanvi no serà possible. Aquesta és l’autèntica torre de Babel que malauradament construïm entre tots.

Albert Badosa és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).