Gladys del Estal, un crim de la transició que l’estat espanyol no reconeix

Aquesta setmana, el 5 de juny, era prevista una projecció, que ha estat ajornada, del documentari Ez, eskerrik asko! La ventana de Gladys a l’Ateneu Barcelonès, coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient i l’aniversari de l’assassinat de la jove activista. Al febrer es va poder veure als Cinemes Girona de Barcelona en una sessió única.

El film es va estrenar a Tudela i Pamplona i se n’han fet projeccions i debats a força centres culturals i cinemes del País Basc amb una afluència de públic notable. És dirigit per Bertha Gaztelumendi, amb idea i guió de Sabino Ormazabal, company de lluita de Gladys, un activista històric de l’ecologisme i l’antimilitarisme al País Basc. L’ha produït Tentazioa Produkzioak i, entre més institucions, hi ha col·laborat la Direcció General de Pau, Convivència i Drets Humans del govern de Navarra.

L’obra restitueix la memòria de la jove activista i del moviment ecologista i antinuclear dels anys setanta i vuitanta al País Basc Sud, en consonància amb l’expansió internacional del moviment. Uns anys i un moviment pacífic que va ser molt actiu, popular i decisiu a l’hora d’aturar la proliferació de projectes de construcció de centrals nuclears al país.

L’any 1979 a la costa basca hi havia tres centrals nuclears a punt de construir-se. També era previst d’instal·lar-ne una altra a Arguedas, Navarra, que a més estaria a prop del camp de tir aeri militar i de bombardament amb foc real de les Bardenas Reales, l’únic de què disposa l’exèrcit espanyol i el més important de l’OTAN a Europa. Un camp avui actiu on hi ha hagut força accidents, fet que encara feia més perillós de construir-hi una central nuclear.

Per protestar contra el projecte de la nuclear i demanar el desmantellament del camp de tir es va organitzar la protesta pacífica de Tudela el 3 de juny de 1979. La concentració era autoritzada i tenia un caràcter festiu i pacífic. La policia espanyola i la Guàrdia Civil s’hi van presentar i van carregar. Gladys va ser assassinada per un tret del guàrdia civil José Martínez Salas.

De llavors ençà, cada tres de juny el País Basc recorda la seva mort. La central d’Arguedas (a la merindad de Tudela) mai no es va construir.

Sabino Ormazabal: ‘L’estat espanyol ha de reconèixer el mal causat’

Per conèixer més a fons i recordar de primera mà aquesta història, parlo amb el guionista del documentari, Sabino Ormazabal, company de lluita antinuclear de Gladys del Estal i un referent, també, de la lluita antimilitarista basca. Sabino coneixia Gladys d’ençà que eren petits, eren veïns del barri donostiarra d’Egia.

—Com era Gladys, la persona i l’activista?
—Gladys del Estal Ferreño tenia vint-i-tres anys quan la van matar a Tudela en una gran festa-concentració convocada amb motiu del Dia Internacional del Medi Ambient. Ella era ecologista i antinuclear, molt activa. Va ser qui va organitzar l’autobús que va portar els antinuclears d’Egia a les planes d’El Prado, al costat del riu Ebre. Però ella no en va tornar viva. Va acabar d’estudiar Informàtica i es va matricular a Químiques. A més feia classes de ciències en una aula d’adults i també va crear un grup de medi ambient amb nenes i nens, totes dues activitats en el barri. I tot això ho compaginava amb una feina.

—Com us vau conèixer i vau començar a militar junts en el moviment antinuclear?
—En aquell temps jo vivia a Egia i vaig conèixer Gladys quan el primer grup ecologista de Sant Sebastià es va constituir al barri. Gladys no passava desapercebuda, era molt inquieta i tenia convicció. Això feia que fos una de les que feia xerrades sobre l’energia nuclear i Lemoiz allà on ens ho sol·licitaven. Als comitès antinuclears participava en la coordinadora de barris.

—Què significa el 1979 en la lluita antinuclear del País Basc? Va ser un any clau?
—Va ser un any clau a tot el món. Al març va haver-hi un accident greu en un reactor de Three Mile Island, a prop de Harrisburg (Pennsilvània, EUA). Va ser l’accident nuclear més sever i perillós fins llavors, un fet que la indústria nuclear negava que pogués passar. Després vindrien els de Txornòbil (1986) i Fukushima (2011).

El moviment antinuclear mundial es va reunir a Basilea –nosaltres hi vam estar presents‒ i es va decidir de convocar una jornada antinuclear a tants llocs com fos possible. Al País Basc ja havíem fet manifestacions i marxes multitudinàries el 1976 (Plentzia-Gorliz), 1977 (Bilbao) i 1978 (Troka i Itziar). Com que a prop de Tudela es projectava una altra central nuclear, els comitès i ADMAR (Assemblea per a la Defensa del Medi Ambient de la Ribera) ens vam posar d’acord per a portar la crida internacional a la ribera navarresa, ajuntant-ho a més amb la petició de desmantellar el polígon de tir de les Bardenas, que era molt a prop d’on es projectava la nuclear d’Arguedas-Tudela.

—La central de Tudela no es va construir. Quins altres projectes vau aconseguir de fer parar?
—A més de la de Tudela (Soto de Vergara, Navarra), al llarg de la costa basca hi havia programades tres centrals nuclears més: a Deba, a Ea-Ispaster i a Lemoiz (en construcció des del 1972). A quaranta quilòmetres de Baiona (País Basc nord) es projectava una altra nuclear a Pèira Horada, a la banda de les Landes. I per si no fos prou, a aquesta mateixa distància respecte de la capital alabesa havien construït a Burgos la central de Santa María de Garoña. Era una bogeria. Només aquesta darrera, Garoña, va arribar a posar-se en funcionament una vegada Francisco Franco la va inaugurar el 1970. Finalment, l’any 2017 es va aconseguir de paralitzar-la i es calcula que la demolició durarà entre vuit anys i deu. Ara, s’ignora què faran amb els residus radioactius i com se’n finançarà el desmantellament.

—En aquells dies encara hi havia poca informació per a la societat en general sobre el perill de les centrals nuclears. Com encaràveu les accions de protesta per ser efectius i popularitzar la lluita?
—Cal tenir en compte que quan es va anunciar el boom nuclear encara eren anys de dictadura. No era fàcil d’organitzar-se i lluitar. En cadascun dels projectes l’oposició es va organitzar amb estratègies diferents. En alguns llocs van posar més l’accent en la densitat de població que vivia al voltant de la central programada i la manera com danyaria el medi ambient i l’economia local. I en uns altres, sense passar per alt l’anterior, s’emprava un discurs més antinuclear.

Quant a la manca d’informació, es van crear diverses iniciatives. Els de Deba es van recórrer mitja Europa parlant amb tota mena de grups acadèmics i científics. Els de Tudela i Lemoiz van comptar amb pioners de la lluita antinuclear i ecologista que havien estudiat als EUA, el Regne Unit i França, com ara José Allende, i ens van transmetre els debats i la controvèrsia que hi havia allí sobre la nuclearització. A la vegada, amb una part dels diners que es treia de vendre xapes i adhesius del sol somrient antinuclear, es finançaven publicacions amb informació internacional, com el Wise, que el traduïen de l’anglès els antinuclears catalans.

—Com era la relació entre els moviments antinuclears basc i català?
—Els activistes antinuclears catalans venien a les manifestacions del País Basc i antinuclears bascs hem participat en marxes i actes realitzats a Catalunya contra Ascó o Vandellós. També coincidíem en les coordinadores de la Cean (Coordinadora Estatal Antinuclear) amb Jordi Bigues, Jaume Morrón, Jaume Serrasolses… Fins i tot Santi Vilanova va fer un documental sobre Lemoiz.

—Tornant a Tudela, vós hi éreu. Sembla que tot era perfecte fins que va arribar la policia. Hi havia cap motiu perquè s’hi presentessin?
—Es tractava d’un acte pacífic i que tenia les autoritzacions pertinents. No va haver-hi cap motiu per a la irrupció policial en el recinte festiu, on hi havia famílies, amb criatures petites, intervencions de música, teatre i sobre la temàtica que ens hi havia portat. El sociòleg Mario Gaviria ho va considerar una provocació.

—Com s’entén el desplegament violent de la policia?
—El moviment antinuclear basc havia demostrat una gran capacitat de mobilització i érem en un moment clau per a la construcció de Lemoiz, després de l’accident de Harrisburg. Aquell dia es va pretendre de tallar aquesta puixança amb una provocació? Es va voler impedir una marxa cap al polígon de tir programada per a la tarda?… És evident que no va ser casualitat. Ja a primera hora, els controls de la Guàrdia Civil van desviar tots els autobusos cap a l’altre costat del riu Ebre i es va obstaculitzar l’accés. El desplegament policial va ser desproporcionat. A cap de les mobilitzacions citades anteriorment no va haver-hi violència. Van entrar amb els seus vehicles on es feia l’acte, després del dinar, i de seguida van començar els trets. Organitzadors i càrrecs institucionals van tractar de parlamentar-hi, però no va haver-hi manera.

—Què va passar llavors i com va morir Gladys?
—Als qui no eren de Tudela els van obligar a dirigir-se als autobusos i els van impedir d’entrar al nucli urbà. Els policies en va barrar l’entrada. Com a protesta per allò que es percebia com una injustícia, perquè no hi havia cap motiu per a aquest comportament violent, un grup va pensar a fer una asseguda al costat del pont de l’Ebre. Entre aquesta gent es trobava Gladys. És llavors quan entren en escena els guàrdies civils. Uns quants es van disposar a carregar per a desallotjar-lo. Es va sentir que van treure els fiadors de les armes. Mentre Gladys provava d’aixecar-se, un li va pegar amb l’arma al clatell i va sonar un tret. La bala li va sortir per sota de l’ull, prop del nas. El cos de Gladys va caure estès a la calçada, però els agents no van deixar acostar-s’hi a ningú mentre es dessagnava.

—Vau témer que disparessin contra més persones? Com vau reaccionar?
—Qualsevol podia haver rebut el tret. No tenien armament d’antiavalots. L’empipament dels presents es va tornar fúria i molta gent es va encarar a policies i guàrdies civils. Va haver-hi xocs, manifestacions i protestes, primer a Tudela mateix i després a força localitats. Tot seguit hi va haver dos dies de vaga general. Llavors vaig aconseguir d’entrar a Tudela, i amb dos amics més vam vetllar el cos de Gladys fins que no van arribar els seus pares, Eugenia i Enrique. Algú va baixar un vestit de la seva filla per a a Gladys, que estava totalment xopa de la seva sang. Mentrestant, a l’ajuntament es va convocar un ple d’urgència, en el qual es van aprovar mocions de gran importància, que l’endemà es van tornar a ratificar: es va exigir la dimissió del ministre de l’Interior, del governador civil i comandaments policíacs responsables; la retirada de la policia; la recuperació de les terres del polígon de tir de les Bardenas i que es paralitzessin totes les centrals i plans nuclears. Més de seixanta ajuntaments s’hi van adherir.

—Va haver-hi un judici en què el guàrdia civil responsable de la mort va tenir una sentència molt menor malgrat que els fets eren molt greus i evidents.
—No és fàcil d’arribar a judici en aquesta mena de casos, però es va aconseguir d’arribar al judici oral. Encara que l’acusació va sol·licitar que els fets fossin considerats com a assassinat, l’agent que va matar a Gladys, José Martínez Salas, va ser condemnat a divuit mesos de presó per ‘un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort’. Si més no es va aconseguir alguna cosa: que la sentència refutés la versió oficial que Gladys havia provat d’arrabassar-li l’arma. Aquest guàrdia civil després ha estat condecorat dues vegades, amb l’Orde del Mèrit del Cos de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc i amb la Creu amb distintiu blanc de l’Orde del Mèrit Militar.

—Gladys del Estal és una víctima que l’estat espanyol encara no ha reconegut. Per què? Es podrà mai aconseguir el reconeixement per a ella i les altres víctimes de la transició?
—A Gladys del Estal li vam posar un monòlit en un parc que hi ha al barri. Ben aviat hi van posar una bomba, que va ser reivindicada pel Batallón Vasco Español. Però vam reconstruir-lo i s’ha mantingut dempeus fins ara. L’ajuntament va posar el nom de Gladys del Estal a una passarel·la que uneix el parc amb un barri de Sant Sebastià i li va concedir la Memòria d’Or de la ciutat el 2003.

L’Ajuntament de Tudela va sol·licitar al congrés espanyol que fos reconeguda com a víctima de la violència policíaca, però mai no n’ha rebut resposta. L’any passat, el govern de Navarra li va organitzar un acte de memòria i reconeixement, però la llei de víctimes que havia aprovat el 2015 va ser revocada pel Tribunal Constitucional espanyol. A la comunitat autònoma del País Basc, la Llei 12/2016 de Reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de drets humans en el context de la violència de motivació política també va ser pledejada i rebaixada, però encara pot complir la seva funció.

Gladys no ha de ser una víctima de segona categoria. No pot haver-hi discriminació entre les víctimes, totes tenen els mateixos drets; és per això que les màximes autoritats de l’estat espanyol han de reconèixer el mal causat.