02.05.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.05.2019 - 09:51
Una piulada fora de lloc de l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert ha desfermat una onada d’indignació entre alguns partits polítics, especialment entre els nacionalistes espanyols de Ciutadans. Que tenen raó per a criticar el contingut de la piulada no es pot discutir. Però alhora aquesta raó és molt matisada pel cinisme que implica indignar-se quan algú es comporta amb ells de la manera que ells es comporten amb tothom, de fa anys.
El dia de les eleccions la candidata de Ciutadans es va trobar que una de les integrants de la mesa on li tocava de votar li va negar la salutació. I la senyora Arrimadas ho va convertir en un escàndol. Sense tenir en compte que aquella persona molt probablement fa mesos o anys que se sent insultada per les contínues agressions verbals de la dirigent de Ciutadans. Com ens sentim moltíssimes persones d’aquest país. Ciutadans practica d’una manera sostinguda una política d’agressió personal contra els seus contraris ideològics i només amb un cinisme extrem es pot pensar que això no tindrà resposta. De vegades la resposta no és adequada però de vegades és elegant, excel·lent i modèlica, com la d’aquella dona de la mesa electoral. Elegant, digna i sincera.
És evident que el criticisme, els atacs i les campanyes negatives contra els adversaris polítics són, tant si ens agrada com si no, elements habituals en qualsevol campanya electoral, més o menys a tot el món. Però els insults, l’aplicació d’allò que s’anomena política de l’insult ja és una altra cosa. I en aquest país, vejam qui gosa discutir que Ciutadans n’ha estat el gran introductor.
La política de l’insult consisteix en l’ús conscient, sistemàtic i planificat d’atacs personals de caràcter despectiu contra un individu o un grup. Preferiblement, sense ni tan sols entrar en política, ni criticar ni discutir les seues posicions polítiques concretes, perquè d’aquesta manera es nega el debat. I d’això Ciutadans ja fa anys que n’ha fet bandera. No ens enganyem: trencar la correcció, la bona educació si ho voleu dir així, és una estratègia política. Ells saben que els seus contendents no es rebaixaran a respondre’ls de la mateixa manera i per tant amb la seua agressivitat els intimiden, els assetgen. I si mai els afectats els responen, aleshores activen el victimisme més teatral, com ha passat ara. Sense vergonya.
Sense ni la mínima vergonya, perquè si compareu, per exemple, aquestes dues piulades no és gens difícil de constatar que allò que De Gispert insinua Cañas ho diu.
