Toni Gisbert: ‘La societat valenciana està molt atenta al tracte de l’estat espanyol a les reclamacions dels catalans’

La repressió de l’estat espanyol contra el referèndum del primer d’octubre va despertar una onada de solidaritat al País Valencià. A tot el país la gent va sortir al carrer i es van formar manifestacions espontànies contra la violència i la brutalitat policíaques. A València més de deu mil persones es van concentrar al centre de la ciutat. ‘La veu d’un poble no és il·legal’, era el clam. La manifestació va acabar amb un cant de ‘L’estaca’ que va fer vibrar la plaça de l’Ajuntament.

Per entendre quin impacte han tingut al País Valencià les escenes de repressió i violència perpetrades per la policia espanyola parlem amb el coordinador d’Acció Cultural, Toni Gisbert. L’entitat ha publicat un comunicat en què exigeix al govern espanyol que respecti el poble de Catalunya i la seva voluntat de decidir. Gisbert explica que el País Valencià es troba en un estadi polític diferent del Principat, però avisa: ‘La societat està molt atenta al tracte de l’estat espanyol a les reclamacions dels catalans, perquè hi ha reivindicacions comunes.’

—Com s’ha viscut al País Valencià la repressió contra l’1-O?
—La repressió es va viure amb molta sorpresa, dolor i indignació. Sincerament és difícil de trobar adjectius, però vam tenir la sensació de viure un episodi més propi de Turquia que no pas d’un estat democràtic de l’Europa occidental. La condemna va ser absoluta. Mai la violència no pot ser vàlida com a resposta a qualsevol proposta política. Qui la utilitza queda deslegitimat. Les escenes mostraven una violència injustificable, arbitrària i completament gratuïta. No hi ha cap més opció que la condemna absoluta.

—Creieu que la repressió pot tenir cap efecte en clau interna del País Valencià?
—El govern espanyol n’ha eixit totalment desprestigiat. El govern espanyol i el PP porten una dinàmica molt regressiva, autoritària i recentralitzadora. I poc democràtica, hi afegiria. Això al País Valencià fa temps que ho suportem. La delegació valenciana del PP fa dos anys que impulsa una campanya permanent de conflictivització de la llengua i la cultura. Amb un discurs més propi dels anys setanta que no pas del segle XXI. Sembla que no vulguen adonar-se que la societat valenciana ha madurat. El seu discurs només cerca tensió, no té cap projecte positiu.

—És possible, doncs, el diàleg amb el govern espanyol en matèria de llengua, finançament o autogovern?
—El País Valencià es troba en un procés de reclamació de més autogovern i un nou finançament. Després de l’1-O ens preguntem: ‘Aquest és el govern i l’estat amb el qual hem d’arribar a acords i esperar que ens tracte amb igualtat?’ És complicat de creure que això siga possible. Ara mateix veiem un govern i uns poders de l’estat cada vegada més a la defensiva. La violència no expressa una posició sòlida i una predisposició a negociar.

—Com pot evolucionar la situació en el conjunt dels Països Catalans?
—Hi ha molta distància entre la societat valenciana i això que proposa la societat catalana. No podem equiparar-nos, en absolut. Però la societat valenciana està molt atenta al tracte de l’estat espanyol sobre les reclamacions dels catalans, perquè hi ha moltes reivindicacions comunes. El País Valencià ha començat a prendre consciència i ha entès la necessitat de mobilitzar-se per a reivindicar els seus drets i defensar els seus interessos. És un procés que té uns ritmes determinats.

—Quin és el destí d’aquest procés?
—El procés no es pot accelerar o predeterminar-ne el destí. És clar, però, que hi ha hagut un canvi de cicle electoral i polític, i ara una majoria social defensa un projecte de societat diferent del de la transició. Una societat que no està afeixugada per la por i els cops d’estat. Estem en eixe moment. Un moment de deslegitimació total d’un espanyolisme violent i centralista.

—La repressió pot ser també una estratègia de la por o un avís contra aquells que volen prendre consciència?
—Crec que la violència i la repressió demostren que donen per perduda Catalunya. No hi ha cap estratègia de seducció. Només violència amb la voluntat de causar terror, en comptes de por. Pretenen que a la força Catalunya es quede dins l’estat espanyol. Des d’un punt de vista de realpolitik, la violència també s’ha de saber graduar. L’estat ha estat incapaç fins i tot de fer això. Un excés de violència en comptes de generar por a la víctima li origina ganes de resistir i de plantar cara. Aquesta és la situació que es viu a Catalunya. Els poders de l’estat no donen cap possibilitat de diàleg, i qui podria oferir-la –pense en algun partit alternatiu o fins i tot el PSOE– no la concreten o no volen oferir-la. En aquest punt, la monarquia espanyola també ha renunciat al paper de mitjancer i esdevé part d’un bàndol. No d’un bàndol entre catalans i espanyols: Felipe VI va fer de rei del PP en el discurs. Això ha ensorrat els ponts amb els catalans, però també els ensorra dins la societat espanyola.