27.04.2023 - 21:40
Vaig néixer a Girona a final dels setanta, o sigui que els primers records són d’aquella ciutat “grisa i negra” on encara només s’hi anava per culpa de la burocràcia o de l’hospital: casernes abandonades, descampats a la perifèria, camions pel centre i un Barri Vell ple de xeringues i prostitució. A les eleccions municipals del 1979 va sortir escollit un jove socialista de trenta-un anys, el superbatlle Joaquim Nadal, que va engegar un projecte de transformació tan radical com reeixit. El gran objectiu va ser la reforma del nucli històric: es van pintar les cases de l’Onyar de colors llampants, els edificis més degradats van anar a terra, es va recuperar el Call i la nova universitat va omplir els carrers de joves. Per compensar els esforços al centre, Nadal va construir una xarxa de centres cívics als barris exteriors, transatlàntics de cohesió social que aplegaven esplais infantils, casals de gent gran, grups de teatre i cursos de tota mena. També hi va haver punts foscos (la construcció de la variant de Sant Daniel, sobretot), però en pocs anys l’autoestima ciutadana va créixer fins a nivells força insuportables, i va culminar en l’estrambòtica comparació amb Florència i l’eslògan definitiu d’aquella època, amb sardana afegida: Girona m’enamora.
Era la ciutat rutilant de la meva joventut. Podia visitar botigues i restaurants que ja havien freqüentat els pares, tots els serveis eren a l’abast, els companys d’universitat compartien pis per un preu assequible, i cada quatre anys el PSC vorejava el 50% dels vots. El centre històric havia millorat tant que, a diferència de la resta de ciutats catalanes, l’onada migratòria de l’era Aznar no s’hi va poder instal·lar –i d’aquí ve que gairebé tota anés a parar a Salt. El 2003 Maragall va cridar Nadal per a fer de conseller, i Anna Pagans va agafar el relleu. Durant vuit anys un tripartit amb Esquerra i Iniciativa va mantenir el model, però segurament de tan satisfets no vèiem que el món estava canviant.
El 2011, la sorpresa. Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Carles Puigdemont es va convertir en el nou batlle. Érem en plena crisi financera (Caixa Girona havia tancat l’any abans), la sacsejada entre el comerç va ser forta, i amb un atur disparat la solució dels nous gestors va ser potenciar el turisme. Es volia aprofitar l’arribada del tren de gran velocitat, la fama del Celler de Can Roca i que la ciutat acollia ciclistes internacionals des de l’època de l’ídol caigut Lance Armstrong. Potser era l’única via, però vam començar a perdre aquells espais que Nadal havia recuperat per als gironins. El 2013 l’ajuntament celebrava que el festival Temps de Flors, de deu dies de durada, havia tingut uns dos-cents mil visitants i hi havien arribat mil autocars.
Carles Puigdemont va ser nomenat president el gener del 2016, i des de llavors la inestabilitat municipal ha estat freqüent. Convergència va triar Albert Ballesta després de fer plegar els vuit membres de la llista que el precedien, però quan un pacte amb PP i Ciutadans per augmentar-se el sou va fracassar a l’últim minut, el nou batlle va dimitir al cap de només dos mesos. La substituta va ser Marta Madrenas, que ha tingut una presència pública limitada i sembla més interessada en el parlament que no en la gestió diària. El 2019 el càstig a Junts va ser important, i van perdre un regidor tot i que se n’elegien dos més per l’augment demogràfic. El pacte actual amb Esquerra no té majoria i això ha provocat situacions com ara donar un sou de catorze mil euros anuals a una regidora de Ciutadans a canvi que els votés el nou contracte de neteja i residus (que va anar a parar a Fomento de Construcciones y Contratas). El govern tampoc no ha sabut lluitar contra la burocratització que han imposat els càrrecs funcionarials espanyols, i que sovint ha paralitzat l’ajuntament.
Com passa a Barcelona, els turistes que visiten Girona encara queden enlluernats, però els residents saben la veritat. El problema més greu és l’augment estratosfèric del preu de l’habitatge, sobretot de lloguer, que expulsa molts joves als municipis del voltant. La criminalitat també s’enfila, i a barris com Can Gibert, a tocar de Salt, es calcula que nou edificis de cada deu tenen si més no un pis ocupat. El col·lapse de la Sopa, el lloc d’atenció dels sense sostre, és tan greu que ara hi ha gent que dorm a les torres de la muralla. Mentrestant, el Barri Vell sembla prendre el camí d’un parc temàtic per als ciclistes, amb edificis sencers dedicats als visitants, i bars i restaurants que només tenen la carta en anglès i castellà. De mica en mica molts espais se’ns van fent forasters, com si els gironins hi sobréssim. Potser el cop simbòlic més fort va ser el tancament de la Llibreria Geli, amb gairebé cent cinquanta anys d’història, ara convertida en una joieria. Això sí, l’any passat Temps de Flors va fer rècord de visitants, amb tres-cents cinquanta mil.
A les properes eleccions Junts presenta una nova candidata, l’ex-consellera Gemma Geis, però té el desgast de dotze anys al poder. La proposta més potent és la de Guanyem, encapçalada per Lluc Salellas, que lluny de retòriques s’ha centrat en les qüestions més fonamentals (habitatge, seguretat i neteja) i té el suport de bona part del món nadalista, inclosa l’alcaldessa Pagans; també surt amb força el PSC de la veterana Sílvia Paneque, que ha sabut refer les estructures del partit després d’anys de crisi. Esquerra té Quim Ayats de cap de llista, però veurem si li passa factura la gestió del govern de la Generalitat. De fet, és probable que l’abstenció perjudiqui tots els partits (anomenats) independentistes.
No goso dir que les eleccions municipals són les més importants que hi ha, però sens dubte són les que tenen un efecte més immediat sobre la vida quotidiana. Triar un mal batlle o un ajuntament inestable pot fer entrar la ciutat en una decadència de la qual costa sortir, i prou que ho hem vist arreu de Catalunya amb una generació de polítics incapaços de sortir del despatx i escoltar la ciutadania. Girona necessita una sacsejada forta i urgent, però amb tants interessos en joc, sobretot immobiliaris, sospito que hi haurà moviments per evitar que res no canviï. Ho sabrem d’aquí a un mes.
