Ginestà: ‘Les bosses que tenim als ulls són d’anar de bòlit tot el dia’

El 2020 ha estat un any catastròfic per a la cultura. El confinament, primer, i les restriccions, després, han causat anul·lacions, ajornaments i reduccions de capacitat –i per tant, de recaptació– en tota mena d’espectacles, cosa que ha deixat un sistema cultural trinxat i un futur molt fosc. Malgrat tot, el 2020 ha estat el millor any per a Ginestà, el grup dels germans andreuencs Pau i Júlia Serrasolsas, que no ha parat de sonar i rebre reconeixements, com el premi Enderrock al millor disc d’autor per Ginestà, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó per ‘Estimar-te com la terra’ i la nominació al millor disc en català dels Premis de la Música Independent (MIN). Tot un fenomen musical, sempre pendent de les xarxes socials per parlar de tu a tu amb una comunitat de joves amb qui comparteixen precarietat i la incertesa pel futur. Per això no és estrany que els MIR, que han lluitat durant mesos per una cosa tan bàsica com descansar després de jornades maratonianes, s’hagin fet seus versos com ara: ‘No vius per treballar, però quan tornes ets part del sofà’. Volíem trobar-nos amb ells per parlar amb confiança fent una cervesa, però les restriccions per la covid ens fan canviar els plans i, finalment, ens citen a la plaça de les Palmeres, del seu barri de Sant Andreu de Barcelona.

—Ha estat un any molt complicat per a tot el sector de la cultura, però sembla que ha estat el vostre millor any. Hi esteu d’acord?
—Júlia Serrasolsas [J.S.]: Sí, ha coincidit amb la sortida del disc i l’hem pogut presentar. Hem fet concerts perquè el nostre format s’adapta molt més al fet d’estar asseguts. Potser altres grups que fan música de ballar no els volen programar perquè no s’asseguren que la gent no s’aixequi.
—Pau Serrasolsas [P.S.]: Sense cap mena de dubte, ha estat el nostre any. Després d’haver tret el disc, tot i el confinament, hem sonat més que mai. La gent parla de nosaltres, és molt important. No sabem com hauria estat sense un confinament pel mig. Hauria estat millor, però també millor per a la resta de grups i potser hauria volgut dir menys contractacions i premsa per a nosaltres.

—Com són els concerts covid?
—J.S.: És una mica emprenyador. L’emoció d’arribar a un concert, ser amb la gent i fer una cervesa… És tot més protocol·lari i més fred, fa que després sigui més difícil trencar el gel sobre l’escenari. És estrany, però com a mínim en podem fer.
—P.S.: Tret d’ara, que amb les noves mesures ens han suspès concerts i sembla que cauran tots els d’octubre i novembre, hem conservat pràcticament tota la gira. També ens en van suspendre un parell a l’agost perquè alguns ajuntaments van tenir por, però en principi els concerts s’han de continuar fent amb el 50% de la capacitat. Nosaltres estem disposadíssims a anar on sigui.

—És el segon disc, el primer professional. Com va ser aquest canvi a l’hora de compondre’l?
—P.S.: El primer disc [Neix, autoeditat] érem Ginestà com a banda. Sempre porto jo la idea de la cançó, però la creem conjuntament. Per al segon disc [Ginestà, Kasba Music], vam decidir que el projecte fóssim la Júlia i jo, i que la banda fos un afegit. Kasba Music ens va proposar d’enregistrar amb ells el següent disc, i tot han estat alegries.
—J.S.: El produeix La Atlántida Estudio i fem un pas cap a l’electrònica.
—P.S.: No hi ha tanta música d’autor com al primer disc. Hi ha més guitarra elèctrica, més beat i més elements que abans no podíem fer servir perquè produíem nosaltres i no en sabíem més.

—A què creieu que respon aquest esclat?
—P.S.: ‘Estimar-te com la terra’ ha estat la cançó que ens ha fet treure el cap. A partir d’aquí la gent s’ha empassat les següents.
—J.S.: Les xarxes són molt importants i sempre intentem de tenir-ne molta cura i tenir una imatge molt fina i que enganxi. Això ha fet que durant el confinament hàgim pujat. També crec que fa gràcia que siguem dos germans.

—Voleu dir que el Pau de Twitter, tan actiu i tan bromista, és només un personatge?
—J.S.: Sobretot parlava d’Instagram. A Twitter, Ginestà té un to irònic.
—P.S.: El llenguatge d’Instagram va dirigit a un públic en concret i el de Twitter a un altre. L’Instagram ens el porta una tercera persona, que també ens fa el disseny i els cartells. Als nostres perfils personals fem com volem, però el de Ginestà l’intento cuidar una mica més. Hi ha filtre.
—J.S.: Al de Ginestà hi ha filtre, però al teu no. De totes maneres, al Twitter de Ginestà hi ha essència Pau.
—P.S.: L’únic límit que tinc és no ficar-me amb altres grups de música, que trobo que està molt bé.

—Què té aquesta plaça on ens heu citat per fer l’entrevista?
—P.S.: Nosaltres som molt de Sant Andreu. Vivim molt a prop de la plaça, el disc el vam presentar aquí mateix. Hem viscut tota la vida aquí, si em diguessin d’anar a un altre lloc, em costaria moltíssim. Quan els pares es van separar i el papa se’n va anar a Sant Cugat era molt estrany sortir d’aquí i no tenir la nostra xarxa. Els col·legues de l’escola, els de futbol, els de música…

—Sociològicament també hi ha força diferència entre Sant Andreu i Sant Cugat.
—P.S.: Evidentment. El moviment associatiu aquí sempre ha estat molt important. De petit no es percep, però de grans sí que ho veiem. La festa major, les calçotades populars… Mil coses que es muntaven cada setmana. Ara s’ha perdut una mica. Però no vivim en un barri on la precarietat sigui el dia a dia. Sí que ho sembla si mirem tot el districte, on hi ha barris com Baró de Viver, Bon Pastor i la Trinitat, que són més desafavorits. A Sant Andreu també hi ha desnonaments i gent que ho passa malament, però des del punt de vista socio-econòmic està millor que aquests barris que deia.

—Sou molt de Sant Andreu, i a més en Pau és molt seguidor de la Unió Esportiva Sant Andreu.
—P.S.: De sempre. Els diumenges ens ho passem molt bé. Ens posem al gol nord amb els col·legues i anem menjant pipes. Com que som a tercera, podem beure birra al camp. M’acabo de fer un tatuatge en honor al Sant Andreu. L’ha fet la meva companya de pis.

ja fa un mes que el meu cos serveix perquè persones que fa dos dies que tatuen practiquin. seguim! pic.twitter.com/UhuPDiJke0

— Pau Serrasolsas (@pauserrasolsas) October 16, 2020

—És poc habitual l’afecció pels clubs petits, tenint un monstre com el Barça.
—P.S.: A mi m’encanta. M’ho passo millor que mirant el Barça, que fa molt de temps que ha deixat de pertànyer a la gent que el segueix. De petit sí que el sentia molt a prop, però ho comparo amb el que sento quan marca el Sant Andreu i no hi ha ni punt de comparació. També perquè en marquen molt pocs. Però quan marquen, és una bogeria. Vola tot per l’aire. Ho visc d’una manera diferent. En sóc soci i quan puc, hi vaig.
—J.S.: És un orgull.
—P.S.: Abans deia que el moviment associatiu a Sant Andreu és molt fluix, però el futbol ha aconseguit ajuntar tot el jovent. Potser no és ideal que ho hagi fet el futbol, però ho ha aconseguit i m’agrada molt.

—La inquietud musical dels germans ve dels pares?
—J.S.: No. La nostra mare va estudiar fusteria i va muntar una petita empresa de reformes, però ara és infermera. El nostre pare té una cooperativa de bicis. No tenen cap mena de formació musical, però a casa sempre s’ha escoltat música. Quan de petits teníem inquietuds ens van apuntar a la coral i a guitarra.
—P.S.: La connexió més propera amb l’art és amb el nostre avi, que és pintor i dissenyador gràfic. És el referent artístic més proper.
—J.S.: Bé, la nostra altra germana també canta.
—P.S.: Sí, és fort. Al final, som força autodidactes. Vaig anar a guitarra dos o tres anys, jo volia jugar a futbol. Fins als divuit anys la guitarra no em va fer gens de gràcia.
—J.S.: I jo que vaig cantar en una coral eclesiàstica…
—P.S.: En aquelles edats hi vas més o menys obligat. Ho feia pel meu pare, que segurament li hauria agradat aprendre música i va decidir que jo en faria. Però m’escapava i anava a jugar amb els amics al parc, fins que em van enxampar.

—I a banda de la música, a què us dediqueu?
—P.S.: Jo sóc treballador social, treballo en un pis d’acollida de persones que eren al carrer i amb temes de drogues.
—J.S.: Jo sóc educadora infantil, però ara he de treballar de monitora en un menjador i d’extraescolars. Per sort, ja hem acabat la carrera.
—P.S.: Si tot això ens hagués enganxat estudiant i treballant, perquè amb la música no en tenim prou per a viure, hauria estat molt complicat.

—Hi ha un subtext a les vostres cançons que sempre parla de la precarietat i les dificultats que tenen els joves. Veig que és una cosa molt quotidiana en les vostres vides i que, sense fer cap al·legat polític explícit, ho reflectiu.
—J.S.: Els nostres pares no han parlat mai gaire de política, però sempre ens ha interessat. Això a nosaltres ens interpel·la. No hem pogut estudiar sense treballar. Els nostres pares no tenien diners i ens ho hem hagut de pagar nosaltres.
—P.S.: Les bosses que tenim als ulls són d’anar de bòlit tot el dia. Intentem que la música surti tan bé com és possible, perquè ens agradaria dedicar-nos-hi al 100%, però anem de bòlit perquè s’ha de pagar un lloguer. Jo treballo mitja jornada i la Júlia els migdies. Intentem arribar a tot i també tenir una vida social, que és molt saludable. Fer esport, tenir parella… Moltes obligacions, algunes de les quals vitals per a nosaltres, i la voluntat d’arribar a tot arreu, que és el que el capitalisme ens imposa.

—I hi arribeu amb vida?
—P.S.: No. Ara ho passo una mica malament. Em costa arribar a tot arreu, però fins ara sí.
—J.S.: Ahir vam treballar, vam fer l’actuació i avui al matí tornàvem a treballar. És el que hi ha i arribem amb bona cara a la feina.
—P.S.: Jo no he arribat mai amb bona cara a la feina! A més, ens han tancat els bars…

—Tinc entès que com a estudiants aquestes reivindicacions us van portar a militar al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
—J.S.: Jo vaig ser del SEPC a l’institut, però a la universitat no hi vaig militar. Vaig ser a l’assemblea de facultat.
—P.S.: Jo no he militat mai al SEPC ni a l’esquerra independentista, tot i que molta gent s’ho pensa perquè he estat molt proper a gent del SEPC durant la meva etapa d’universitari a Girona.
—J.S.: No hem militat a les organitzacions, però sí que hem participat en campanyes polítiques, que és una certa militància. Amb la CUP, amb la Forja, amb Arran, amb el SEPC…

—Quins plans teniu a curt termini per a Ginestà?
—J.S.: Treballar per al nou disc.
—P.S.: No podem dir-ne gaire cosa, però ara treballem per fer més cançons i preparem coses. S’ha de fer bé i a poc a poc. Volem fer un disc que ens agradi tant com l’anterior o més. Hi volem treballar molt a poc a poc i posant-hi molt d’amor.

—Us atreviu a organitzar noves rondes sense saber si tornarem a confinar-nos?
—P.S.: Costa més. Ens volíem tirar a la piscina i fer concerts a Mallorca, Menorca, València, Madrid… Planificar-ho fa una mica de por, però una cosa bona que ha tingut el coronavirus és que els concerts que no hem pogut fer ara ens els han canviat per a la primavera o més endavant, així que ho anirem veient.

—Podeu dir una data d’aquest disc?
—J.S.: No, encara no.