Gibraltar, una identitat fronterera

‘Primer calia agafar un ferri de Gibraltar fins a Tànger, fer-hi escala unes quantes hores, tornar a agafar un ferri d’allà fins a Algesires, i finalment esperar l’autobús fins a la Línea de la Concepción. Un trajecte per a anar a veure amics o familiars just a l’altra banda de la frontera, que a peu es podria haver resolt en pocs minuts, es convertia en dotze hores.’ Són paraules de l’investigador i escriptor gibraltarenc Mark G. Sanchez pronunciades en una conferència a la Universitat de Barcelona l’octubre passat, però de fet és un dels records més compartits pels gibraltarencs que van veure i sentir, ara fa cinquanta anys, com el règim de Francisco Franco decretava el tancament absolut de la frontera. Moltes famílies i amistats van ser incomunicades: ‘S’explicaven històries de vida de rere de la tanca que les separava, a crits, que arribaven a les orelles dels destinataris a l’altra banda, millor o pitjor, segons si el vent bufava de ponent o de llevant’, confessava Sanchez a una vintena d’estudiants de la Facultat de Filologia. Són dos exemples recurrents a Gibraltar a l’hora d’evocar els llargs anys d’incomunicació terrestre, naval, aèria i telefònica entre dues poblacions que, ja des del segle XIX, havien estat endogàmiques.

El tancament permanent de la frontera ordenat pel règim franquista es va eternitzar del 8 de juny de 1969 fins al 14 de desembre de 1982, molt després de la mort del dictador i ja amb el socialista Felipe González al capdavant del govern espanyol. El trànsit de vehicles, amb tot, no es va autoritzar fins al 5 de febrer de 1985, per exigència de Brussel·les durant la negociació de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. I la resta de prohibicions imposades per Madrid el 1969 no es van resoldre fins fa a penes una dècada: el 2006 es van reprendre els enllaços aeris entre Espanya i Gibraltar, el 2007 es van aixecar les restriccions en les telecomunicacions, i la connexió per transbordador entre Algesires i el Penyal no es va restablir fins al desembre del 2009.

L’acció més hostil d’Espanya sobre Gibraltar després de l’últim intent de la corona hispànica per a prendre el Penyal per les armes –el Gran Setge de 1779 a 1783– clavava les arrels en el franquisme, però es va ramificar i allargar durant la transició i molt més enllà de la dictadura. Això, sens dubte, va canviar de soca-rel la disputa política entre Madrid i Londres per la sobirania dels poc més de sis quilòmetres quadrats de territori al sud de la Península. I, encara més, la mentalitat de la seva gent: el tancament va ser el detonant de l’actual identitat llanita, una cultura del tot marcada per una frontera que, val a dir, durant el segle XIX va ser gairebé inexistent i que només va començar a delimitar-se, amb una simple tanca, a partir de 1909 per mirar d’impedir el tradicional contraban entre la plaça britànica i la comarca del Camp de Gibraltar. La porositat era alta i els contactes a banda i banda, constants. ‘La Línea de la Concepción era poc menys que un barri de Gibraltar, amb la qual es compartien idioma, costums, gustos musicals i fins i tot parentesc’, destaca l’estudi antropològic Bordering on Britishness, codirigit pels professors Jennifer Ballantine Morera i Andrew Canessa. Un exemple de caràcter polític il·lustra a la perfecció aquestes relacions a la comarca: de poc després del tractat d’Utrecht signat el 1713 –pel qual Felip V de Borbó cedia ‘per sempre’ Gibraltar a la reina Anna d’Anglaterra– fins al final de la guerra del 36-39, a la plaça hi va haver ininterrompudament consolat espanyol… i per duplicat de 1936 a 1938: un de republicà i un de franquista.

Amb la victòria feixista a Espanya, tot això va canviar per sempre. A partir de la guerra, per primera vegada, hi comença a haver problemes per a passar la frontera i reconèixer els passaports locals, comenta Sanchez: ‘Fins aleshores era una barrera, més que no una frontera.’ I a la dura postguerra, Franco i el seu gabinet van veure la possibilitat, al crit de ‘Gibraltar, español’, de convertir l’afer del Penyal en una eina de propaganda per a distreure de les penúries diàries. La progressiva impermeabilitat de la frontera, l’evacuació de la població civil de Gibraltar durant la Segona Guerra Mundial (cap a Anglaterra, el nord d’Irlanda, Madeira, el Marroc i Jamaica), la polèmica visita de la jove reina Elisabet II el 10 de maig de 1954 i el posterior trasllat de la disputa diplomàtica hispano-britànica a les Nacions Unides van començar a sembrar mines a la interculturalitat del Camp de Gibraltar, que van esclatar definitivament amb el primer referèndum d’autodeterminació del 10 de setembre de 1967 (12.138 gibraltarencs van votar a favor de ‘conservar el vincle amb el Regne Unit, amb institucions locals democràtiques’, i 44 per ‘passar sota sobirania espanyola’) i amb la resposta irada de Franco: l’aïllament total de la colònia per terra, mar i aire.

Distanciament entre veïns

Les conseqüències immediates del tancament, materialitzat el 8 de juny de 1969, van ser sobretot econòmiques i socials: gairebé cinc mil andalusos de la Línea de la Concepción que diàriament anaven a treballar al Penyal van perdre la feina de la nit al dia i es van veure obligats a emigrar (la gran majoria, paradoxalment, cap a Londres, on es va crear una important colònia linense); i milers de famílies van acabar dividides en una comarca partida en dos. ‘Abans dels anys cinquanta, un terç dels matrimonis era entre gibraltarencs i espanyoles. Amb la frontera tancada, el passat d’aquelles dones es va perdre deliberadament i es van fer molt gibraltarenques, en resposta al dolor de veure’s separades de la seva família a Espanya’, conclou l’estudi Bordering on Britishness: ‘Els gibraltarencs es van començar a imaginar a si mateixos “més britànics que els mateixos britànics”, per acabar forjant una identitat pròpia oposada a l’espanyola, però també diferent de la britànica.’ ‘També em pregunto si la necessitat de repondre al Libro rojo sobre Gibraltar, escrit el 1965 pel ministre franquista Fernando María Castiella, és a l’arrel de la reafirmació constant de la identitat de Gibraltar’, confessa Jennifer Ballantine: ‘Cal recordar que Castiella es va dedicar a deslegitimar la població gibraltarenca afirmant que era una construcció i no un poble amb una identitat única i pròpia. La meva teoria és que la seva posició va impulsar encara més, en resposta, una identitat local.’

El segellament de la frontera, a més d’obrir escletxes entre dues poblacions fins aleshores germanes, va acabar castigant amb més duresa el cantó andalús que no pas el Penyal, que es va veure obligat a recórrer a mà d’obra marroquina per suplir l’espanyola i, amb l’ajut permanent de Londres, es va acabar reinventant turísticament i financerament. Poques veus van criticar i denunciar, durant el franquisme i la transició, el cruel intent d’ofegar el Penyal i els gibraltarencs, però n’hi va haver una que va ressonar amb potència. El jurista Gonzalo Arias Bonet, nascut el 1926 a Valladolid, el 1973 va decidir de portar la seva família i els seus ideals pacifistes i no violents a la comarca, on va protagonitzar alguns salts de la tanca (malgrat les multes i detencions) i unes quantes visites a Gibraltar, en què va rebre el suport incondicional de l’activista local Henry Pinna. El 15 de desembre de 1982, quan finalment es va obrir la frontera al pas de vianants, Arias no va desaparèixer del mapa i va continuar denunciant aquella obertura ‘parcial i insuficient’.

El 1984, per exemple, va promoure l’operació Ocellet de Paper, amb la intenció de portar llibres de literatura espanyola a les escoles del Penyal, on pràcticament havien desaparegut. Però aquella vegada, com recordava l’escriptor i periodista algesirenc Juan José Téllez en un homenatge a Arias del 2009, amb qui va topar va ser amb les autoritats gibraltarenques, que van interpretar la iniciativa com ‘una conspiració de l’imperialisme espanyol per aconseguir l’osmosi cultural del Penyal’. L’anècdota defineix molt bé el canvi de mentalitat a Gibraltar després de gairebé quinze anys d’estricte blocatge fronterer. L’aïllament forçat havia accentuat una identitat ara sustentada en la consciència llanita i un profund sentiment britànic. Els recels i el ressentiment respecte de l’altra banda de la frontera eren aleshores a flor de pell, i en certa manera s’han continuat arrossegant: lingüísticament, el bilingüisme i el parlar llanito van caient en desús generació a generació, en benefici de l’anglès, en un territori cada vegada més autosuficient financerament. I, identitàriament, d’aleshores ençà s’ha anat reafirmant un sentiment britànic local molt específic amb una diada pròpia (10 de setembre) i himne i bandera nacionals, entre més símbols.

‘La identitat gibraltarenca no ha parat d’evolucionar des de 1713, quan passa a mans britàniques. Si bé a mitjan segle XIX ja hi comença a haver un pòsit identitari entre la població civil local, no és fins al segle XX, amb la geopolítica (la reivindicació territorial d’Espanya) i les accions empreses pel règim de Franco (restriccions, embargaments econòmics, tancament de frontera), que es configura clarament una identitat pròpia i, alhora, fermament britànica’, conclou Ballantine. ‘En el caràcter britànic sí que no hi ha pragmatisme; i no sols per les accions d’Espanya contra Gibraltar, sinó pel simple fet que els gibraltarencs som britànics. No em podria imaginar despertar-me un matí i que em diguessin que no sóc britànica, perquè és com sóc, és on tinc tots els meus punts de referència.’

Mentalitat assetjada

Sí que és cert que l’obertura al trànsit de persones, vehicles i mercaderies per la frontera, ja sota el paraigua de la Unió Europea, va tornar a convertir la turística plaça financera en un nou imant d’atracció laboral per a milers de treballadors del Camp de Gibraltar. I fins i tot ha permès d’arribar a alguns espais d’entesa interessants, aquestes últimes dècades, per mirar de mitigar possibles hostilitats mútues del passat. Va ser el cas de l’anomenat Fòrum de Diàleg Tripartit, impulsat durant els dos governs socialistes de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) amb Londres i Gibraltar com a interlocutors, i en què es va aparcar la qüestió de la sobirania per poder avançar en moltes altres d’àmbit comarcal: l’ús conjunt de l’aeroport, la cooperació transfronterera en termes ambientals, hospitalaris, universitaris… Un diàleg, amb tot, que no va prosperar durant les hostils etapes de majoria del PP a Madrid: ni abans del Fòrum Tripartit, en què les converses entre Aznar i Blair sobre una possible sobirania compartida de Gibraltar van empènyer el govern de Peter Caruana a convocar un nou referèndum d’autodeterminació el 2002 (17.900 vots en contra de la cosobirania i 187 a favor); ni després de la caiguda de Zapatero i l’arribada al poder de Mariano Rajoy, el 2011, que va implicar la congelació immediata i sine die de les negociacions a tres bandes i la represa de la reivindicació explícita de la sobirania del Penyal.

En tots aquests períodes, la frontera ha actuat sempre com a termòmetre de les relacions al Camp de Gibraltar: menys controls en moments de distensió i més cues en etapes de tensió. No és estrany, doncs, que una de les pàgines més consultades de Gibraltar sigui Frontier Queue Live Cameras, que permet de comprovar en tot moment quanta cua de vehicles hi ha a la frontera. Unes cues que, en moments puntuals, han arribat a set hores d’espera i deu quilòmetres de llargada, distància suficient per a col·lapsar una bona part del sistema viari d’aquest minúscul territori britànic. ‘La frontera com a arma política’, defineix ben gràficament Sanchez, que a vint-i-sis anys va decidir d’anar-se’n a viure al Regne Unit tip de la constant ‘mentalitat d’assetjat’ amb què han de conviure els gibraltarencs.

Amb la tornada al poder recent del PSOE a Madrid, just el cinquantè aniversari del tancament de la frontera, les cues han deixat de ser la màxima preocupació dels gibraltarencs i els seus veïns de la Línea de la Concepción, que també commemoren l’efemèride amb el lema ‘50 y que no es repeteixi‘. Allò que causa més malsons i maldecaps a banda i banda, ara mateix, és el vent del Brexit que bufa de Londres, una separació de la Unió Europea plena d’incerteses, especialment per a Gibraltar: no en va, en el referèndum sobre la UE del 23 de juny de 2016, la circumscripció del Penyal va ser la més favorable al remain, amb el 95,91% dels vots. I és que la CEE va ajudar a obrir la frontera i ara la UE la pot tornar a tancar.