La sal que va donar nom a un poble

Gairebé a tres hores de ruta en cotxe des de la mar, una veta d’aigua salada sota les muntanyes del Pallars ens recorda que milers d’anys enrere, abans que el Pirineu es configurés, la mar, allà, també hi era. Entre la Pobla de Segur i Sort, aigua amb clorur de sodi (sal) brolla per una petita font sota la carretera que travessa el poble de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). Al costat de la font, fent una terrassa amb vistes al riu Noguera Pallaresa, hi trobem les salines. Són divisions quadriculades fetes amb pedra. En diuen eres i arcabotes i, a la vista, són pràcticament iguals, esplanades empedrades en què es dipositava l’aigua de la font salada. Però tenen una funció diferent: les arcabotes són les primeres a rebre l’aigua, i allí viu el primer alliberament de pòsits que arrossega del seu camí sota terra. De l’arcabota, després d’aixecar un dels taulons de fusta que n’emmarquen el perímetre, l’aigua ja més filtrada d’impureses passa a una era, on cristal·litza i és recollida.

Als documents de la fundació del monestir benedictí de Santa Maria de Gerri, de l’any 807, ja es referenciava, entre les propietats de la comunitat de monjos, una era salinera. Aquell bé de Déu que era la sal, condiment, però sobretot conservant en temps en què no hi havia neveres ni congeladors, va representar durant molts anys el valor més preuat de l’economia dels habitants d’aquest poble medieval, i rodalia.

Al segle XVIII, el poble va aixecar un magatzem enorme per guardar aquell or blanc, un edifici de planta quadrada de 660 metres quadrats, amb tres pisos i sotateulada. L’Alfolí de la Sal és l’edifici civil més gran del Pallars i és on avui ens expliquen la història i procés de consecució d’aquest compost de clor i sodi que modifica el sabor dels aliments i ajuda a dissoldre el gel, la neu i la calç de l’aigua.

A l’antic salí o Casa de la Sal hi ha el Museu de Gerri de la Sal, un recorregut per diferents espais de parets salades que ens donen a conèixer els estris i la manera de produir sal. La font d’aigua salada va regalar aquesta activitat al poble, i el poble hi ha dedicat un museu. Hi veurem reproduccions de les salines amb saliners en miniatura recollint la sal, plafons explicatius amb la descripció de l’existència i funció de cadascun dels protagonistes: propietaris, masovers, saliners, escampadors, jornalers, fabricants… Veurem petits munts de sal, paquets que en contenen i, en un espai que simula l’antic cafè del poble, veurem i escoltarem el testimoni verídic de la història més recent de la producció de sal. Els records en viu dels últims saliners de Gerri els sentim en un audiovisual en què expliquen anècdotes i curiositats.

Un gran al·licient de la visita a aquest museu és fer-la acompanyats de la teatralització del personatge de l’Esperanceta de Casa Gassia (l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu). L’Esperanceta es desplaça fins a Gerri per parlar-nos de la vida a l’època, a principi del segle passat. Ho explica de manera divertida, per copsar l’atenció de grans i petits, i sempre a partir de fets verídics que arranja segons l’audiència. Dilluns, 26 d’agost, per exemple, en farà una, però l’Esperanceta ja és una ànima habitual al museu de Gerri, tan sols hem de consultar abans d’anar-hi els dies i horaris de la visita teatralitzada. Una visita que es pot acabar a la botiga del museu, on podem adquirir la nostra dosi de sal i més productes autòctons del Pallars, com ara les galetes de nous de la Noguera Pallaresa, fetes per un pastisser de Sort.

El Museu de Gerri de la Sal és adscrit al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) i precisament els dies 11 i 12 de setembre, el MNACTEC Bus serà al Raval dels Rosers de Gerri. Aquest autobús és l’espai itinerant i interactiu que presenta el passat, el present el i futur de la nostra societat mitjançant l’evolució de la tecnologia.

Les festes majors dels pobles del municipi, com ara Bretui, el 24 i 25 d’agost, i Montcortès i Bresca, el quart i el darrer cap de setmana de setembre, afegeixen encara més al·licients a la visita a la gran Casa de la Sal, la matèria que va obrir rutes i camins i va esdevenir una moneda de canvi tan valorada que ens va deixar el mot salari.

Onze segles fent sal

A Gerri han fet sal del segle IX fins al darrer quart del segle XX, però ara, al segle XXI, en voldrien tornar a fer. Amb aquesta intenció, el consistori va presentar l’any passat un projecte de recuperació d’una vintena de salines de manera que fos possible tornar-hi a produir sal, lligat a la sol·licitud de l’ajut del 2% de l’obra pública que el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol destina a Cultura per a projectes de patrimoni històric. “Els mesos vinents sabrem si ens el concedeixen, però, si no, explorarem unes altres vies, perquè el nostre objectiu és que al poble es torni a fer sal”, confirma Marta Farré, regidora de Cultura, Turisme i Joventut de l’Ajuntament de Baix Pallars, el municipi que engloba vint-i-vuit nuclis de població, encapçalats per Gerri de la Sal.

El consistori ja té l’acord de cessió per part de les famílies propietàries –unes sis– de més de vint salines per a restaurar-les i poder-les posar en funcionament durant cinquanta anys. Són les més ben conservades, que es poden veure de la carretera estant, al costat del riu, de l’aparcament fins a la sortida del poble, en direcció a Sort. Els aiguats de l’any 1982 que va treure el riu de llera en va destrossar moltes més.

La regidora explica que ja van demanar informes sobre la salinitat de l’aigua per saber si encara hi havia un bon cabal i sobre el grau de salinitat: “Han estat positius, el que ens falta és el finançament.” Tornar a fer sal seria un revulsiu per al poble i la manera idònia per al manteniment de les salines. I, tal com diu Farré, “museu i salines, l’un sense l’altre no tenen sentit”.

A principi del segle XX, els propietaris de les salines van constituir la Comunitat de Fabricants de la Sal, una mena de cooperativa que regulava la producció, emmagatzematge i venda de la sal. La comunitat gestionava el magatzem, es feia càrrec del manteniment del brollador d’aigua salada i del reguer principal, però, tal com s’explica en un dels plafons del museu, la majoria dels propietaris no feia la feina de saliner. Ho explica bé el professor d’antropologia de la Universitat de Barcelona Oriol Beltran, que ha estudiat el procés de producció de la sal a Gerri, que va motivar la seva tesina: “Pocs propietaris de salines s’ajupien a treballar-hi. La major part vivia fora de Gerri i es limitava a cobrar la ‘lliurança’, que era l’ingrés de la venda de la sal, amb una part del qual pagaven als masovers i escampadors. Tots eren jornalers, molt sovint dels pobles del voltant.” Al salí tan sols es molia la sal destinada al consum humà. “Per conservar el menjar i per donar al bestiar com a complement de la seva dieta, era la sal que deixaven tal qual, ben gruixuda. […] Al magatzem hi treballava una persona fixa més tres dones que omplien els paquets de sal. Hi havia un punt de comerç i la gent de ben lluny venia a comprar-ne”, explica Beltran. Però quan es van fer les carreteres la venda va començar a davallar, perquè ja podien arribar camions de sal de la costa. No obstant això, Gerri va continuar abastint tots els pobles del Pallars de la sal emprada per conservar aliments, desfer la neu a les carreteres i donar al bestiar a la muntanya.

Tal com detalla Beltran, “fer sal és una activitat molt econòmica. Només cal aire i sol, i això no es paga, només la feina de recollir-la”. Però també sap que, en realitat, l’aigua de la font de Gerri no té gaire concentració salina, per això passaven molts dies fins a poder-ne fer prou. A més, “els mesos d’estiu, que eren els únics en què se’n podia fer, per les hores de sol i la calor que feia, al Pallars no es garantien mai gaire més de dos o tres dies sense tempesta”. Això feia imprescindible anar portant la sal, a mesura que era a punt a les salines, a l’aixopluc d’una caseta al costat de les eres.

També considera que seria un gran què tornar a fer sal a Gerri: “Produir una mica de sal gurmet permetria de mantenir com cal les salines i veure’n l’ús.” Les salines de Gerri, a més, són part del paisatge d’aquest poble que, de la sal, n’ha fet un motiu de visita.