Germinal Tomàs: “Per violacions o assassinats demanen força menys anys de presó que no pas a mi”

Fa quatre anys que la vida de Germinal Tomàs Aubeso va fer un tomb: amb l’operació Judes va ser detingut, traslladat a Madrid i empresonat preventivament. Com la resta dels membres dels CDR encausats, ara espera el judici a l’Audiència espanyola, amb la incògnita dels efectes que podrà tenir la futura llei d’amnistia. De tot això, en parlem en aquesta entrevista feta a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), la ciutat on va néixer i es va forjar com a activista dels moviments socials, i on ha tornat a viure fa poc. Es va assabentar pels mitjans de comunicació de la petició de penes de la fiscalia, abans no ho sabés el seu advocat, cosa que considera un episodi més de filtració prèvia habitual als mitjans afins. La fiscalia li demana vint-i-set anys de presó pels presumptes delictes de pertinença a organització terrorista (vuit anys), tinença i fabricació d’explosius (onze) i estralls de caràcter terrorista en grau de temptativa (vuit). En la conversa, no entra en els detalls de l’acusació perquè considera que és un muntatge i no vol perjudicar la defensa: espera defensar-se durant el judici. Insisteix que és un procés judicial totalment polític que pretén de criminalitzar el moviment independentista.

—Com es viu amb una petició de pena de vint-i-set anys de presó?
—Bona pregunta. De moment, amb normalitat. La gran majoria de nosaltres, no tots, però sí la gran majoria, intentem de normalitzar-ho tant com podem. Al final entenem que és una petició sense cap fonament, sense cap ni peus, i que és demanar per demanar. Mirem de fer una vida tan normalitzada com sigui possible. Igual que vaig fer quan vaig sortir de la presó, que al cap de quinze dies ja havia tornat a la feina. Fem igual. Ara estic de baixa per un problema de genolls, però sí, estic en actiu.

—Esperàveu que la fiscalia fes una petició tan alta?
—Sí. La veritat és que ja teníem al cap que anirien a màxims, que dins els càrrecs que ens podien demanar anirien sempre fins dalt de tot. Ho fan habitualment.

—L’opció del PSOE per pactar amb ERC i Junts una amnistia no us feia pensar en una posició menys agressiva de la fiscalia espanyola?
—No. Ja van sortir les imatges del senyor Pedro Sánchez dient qui depèn de la fiscalia i ara se n’han de desmarcar d’alguna manera. Han de simular aquesta separació de poders.

—Quin impacte ha tingut en la vostra família i l’entorn tot aquest procés?
—Hi ha hagut molts alts i baixos. Evidentment, els primers moments van ser molt durs. És clar, jo era a la presó, i sé que el pare, els meus fills, la meva germana i tot l’entorn estaven molt preocupats i van patir molt. I és un patiment que no se’n va. Perquè tots sabíem que era un procés que s’allargaria; que sortiríem de la presó però que en algun moment arribaríem al punt on ara arribem. I aquest patiment no se’n va.

—Us heu mentalitzat de la possibilitat que hàgiu de tornar a la presó?
—Sempre em poso en la pitjor hipòtesi. Per tant, estic mentalitzat que, si la petició és de vint-i-set anys, me’ls hi puc passar.

—A la vostra parella, l’Esther, també li demanen vint-i-set anys de presó.
—Sí. Dels dotze encausats que quedem ara mateix dins el procés, a vuit ens demanen vint-i-set anys.

—Un dels arguments de la fiscalia és que, pel fet que teniu estudis tècnics superiors en sistemes, teniu coneixements per a fabricar explosius.
—Sí, és clar. Tinc coneixements de moltes coses. Al final, jo em dedico al món del manteniment. I toquem de tot: mecànica, hidràulica, pneumàtica, electricitat… És que ho toquem tot. Per tant, sí. Evidentment, de coneixements, en tinc. Una altra cosa és que amb aquests coneixements ho vulgui fer o no ho vulgui fer. Ells diuen que jo ho volia fer. Ho han de demostrar.

—Al CDR, hi féieu activisme?
—No tan sols al CDR. Tota la vida he estat activista. Ja de jovenet vaig estar molt involucrat en l’esplai, l’associació de veïns del barri, el grup de joves… I hi va haver un moment que em vaig cremar. I vaig fer una frenada molt important. Però l’1 d’octubre de 2017 vaig dir: tornem-hi. I aquí és quan em vaig tornar a involucrar en els moviments socials. No tan sols en el CDR, sinó en qualsevol lluita de drets.

—Criminalitzen l’activisme, doncs?
—Evidentment. Tot el nostre procés no és una acusació de terrorisme com a tal i prou, és criminalitzar l’autoorganització del poble. És bàsicament això. A més, analitzant-ho una mica, veus que van anar a buscar un perfil de persones concret; en el nostre cas, d’una edat mitjana, amb feina, amb nens… Ja havien agafat joves: ja tenien aquell sector cobert. Els tocava cobrir un altre sector. I els faltaria cobrir el sector de la gent més gran, oi? Però suposo que no s’hi han atrevit.

—Us han utilitzat com un cas exemplaritzant?
—Sí. L’objectiu era fer por. Era fer por. Arribava la sentència del judici del Primer d’Octubre i el segon aniversari de l’1-O. Al final, l’objectiu era fer por i desmobilitzar.

—I creieu que ho han aconseguit?
—Sobretot, en els primers moments. Després, la gent posa els peus a terra i ho comença a analitzar i a veure, i es torna a mobilitzar i continua en actiu. Però sí, fins a cert punt, una part del seu objectiu l’han aconseguit.

—Encara que estigueu mentalitzat de la possibilitat de tornar a la presó, teniu l’esperança que us apliquin l’amnistia?
—Esperem que sí. Però jo em preparo per al pitjor, i tot allò que no sigui el pitjor, doncs, benvingut sigui. Tant de bo hi puguem entrar.

—Junts i ERC diuen que el vostre cas hi entra, però alhora Alerta Solidària ha expressat dubtes sobre alguna ambigüitat.
—Al final, el món judicial no és una ciència exacta. O es cus tot perfectament o, si queda cap escletxa, la judicatura espanyola la farà servir. Aquesta és una de les reticències que tenim sobre el fet que hi puguem entrar: que no trobin cap escletxa per a fer-nos-en fora.

—S’hauria d’esmenar la proposició de llei?
—Ho ha de mirar qui jurídicament sàpiga què es fa. Jo, com a persona que no coneix el món jurídic, no l’escriuria així, però no em deixaria únicament unes escletxes sinó totes. Prefereixo que els advocats siguin els que diguin què s’hi podria esmenar.

—En el tram final de la negociació de la llei d’amnistia, es va esmentar molt el vostre cas i el del Tsunami Democràtic. Els partits van parlar amb vosaltres mentre negociaven?
—El contacte que vam tenir va ser per dir que ens hi volien incloure. Creuen que el nostre  cas és prou mediàtic i exagerat perquè hi hàgim de ser tant sí com no.

—Durant tot aquest temps, us heu sentit acompanyats per ERC, Junts i la CUP?
—No gaire. En l’àmbit personal, depèn de cada polític. Moltes vegades sí que se’ns han acostat. I hem vist que tenen una implicació. Però com a partits, com a institució, no hem vist el suport que ens hauria agradat.

—Per què creieu que no us han donat aquest suport?
—Perquè, amb l’acusació que se’ns fa, políticament és molt difícil de gestionar un suport obert.

—Penseu que a la societat hi ha dubtes sobre què heu fet?
—Segur que hi ha molts dubtes i n’hi haurà. Entenc que, obertament, no ens puguin dir “estem amb vosaltres”. Políticament, ho puc entendre. Ara, a escala personal hi ha grans figures que es podien haver acostat més a dir-nos que ens feien costat, encara que no ho féssim públic.

—I la xarxa de suport que heu tingut?
—Increïble. Hi han estat des del primer minut. No els podem retreure res. Fan tant com poden, amb el que tenen i amb el ritme que tenim. Què més se’ls pot demanar?

—Políticament, sou partidari de l’amnistia o us causa una contradicció?
—A molts ens causa una contradicció. És un debat que tenim obert, eh? M’han d’amnistiar, però, de què? Del que ells creuen? No he fet res perquè m’hagin d’amnistiar. I, a més, considerem que aquesta amnistia es queda curta. Deixa molta gent fora. Ja que fas una amnistia, fes-ho bé, amb tota la gent que ha lluitat per uns drets. Veus unes acusacions que dius, això té ni cap ni peus. A mi em demanen vint-i-set anys. I veus casos de violacions o assassinats en què demanen bastants menys anys que no pas a mi. Aquests barems que fa servir la judicatura espanyola no els entén ningú.

—Qui és que no hauria de quedar fora? Pablo Hasel, per exemple?
—Em refereixo a qualsevol persona que hagi lluitat pel dret de l’habitatge, drets laborals… Gent que ha sortit a defensar els seus drets i que ha acabat encausada per l’actuació dels Mossos, la policia nacional, la Guàrdia Civil. I no únicament a Catalunya, sinó a tot l’estat. Aquesta gent ha de ser al carrer, perquè l’única cosa que fa és exigir els seus drets i intentar guanyar-ne de nous. Si fos pels polítics, encara seríem a l’edat mitjana. Els drets sempre s’han guanyat al carrer i ells exerceixen la repressió. Acotar aquesta amnistia al procés català és quedar-se curt.

—Amb l’amnistia, s’acabarà la repressió o continuarà?
—Considerem que ens amnistien. El mateix dia, puc anar a una manifestació. Hi ha càrregues policials, em detenen i em poden tornar a acusar. No acabarà, la repressió. És impossible que la repressió acabi, en un estat com aquest.

—Esteu pendent del judici. S’aprovarà la llei abans no tingueu sentència ferma?
—No ho podem saber, perquè l’Audiència Nacional ja ens ha demostrat que, quan volen, poden córrer molt. Poden saltar passos i accelerar els processos. Tot allò que no han fet en quatre anys ho fan ara de pressa i corrents. Ara mateix és una cursa, a esprint, entre la presentació de la llei i la sentència ferma del nostre judici.

—Perquè, si es manté la llei tal com està, i teniu sentència ferma i us atribueixen la fabricació d’exclusius, en quedaríeu exclosos.
—Sí. José María Aznar ja ho va dir ben clar, oi? Tothom qui pugui fer alguna cosa que la faci. Ho fan. I nosaltres ara som enmig d’una batalla d’alt nivell. És un altre motiu que demostra que no deixa de ser un judici polític.

—Fa poc, Òmnium va fer un acte vinculant l’amnistia amb l’autodeterminació i no hi vam veure ningú dels afectats de l’operació Judes. És per alguna raó?
—No. Ens hi van convidar, però no ens quadraven les agendes. Al contrari: vam quedar amb les ganes de poder-hi assistir.

—El vostre cas s’ha situat en paral·lel al del Tsunami, perquè també hi ha acusacions de terrorisme. Creieu que mediàticament i políticament heu estat tractats igual?
—Hi ha diferències. L’acusació de terrorisme al Tsunami és una jugada d’última hora per a intentar que no puguin entrar a la llei d’amnistia; que, a més, no té ni cap ni peus. Ningú pot entendre com fan aquesta jugada sense tenir cap base. Per tant, sí, hi ha diferències entre un procés i l’altre.

—Perquè és més clar que és una acusació política, voleu dir?
—Sí, és clar. Una paraula que també s’ha posat molt de moda: es fa molta lawfare. Amb nosaltres, amb el Tsunami. En això, l’estat espanyol és un expert.

—Tot això us passa és un moment de divisió independentista i en què el procés passa per un moment complicat. Ho trobeu més injust encara per aquesta raó?
—És un procés en què fa molts anys que hi som, amb l’objectiu d’arribar a la independència de Catalunya. Tenir la gent mobilitzada, cada dia, en tot moment, és molt complicat. Hem de ser conscients que la gent es cansa. I més, quan no es veuen avenços dels suposats líders polítics. La gent no llença la tovallola, no deixa de ser independentista, però es cansa. Hi pot haver un moment en què es torni a revifar tot. De cop, sense que ningú hagi de convocar res. Com quan ens van detenir: eren 12.000 persones en una plaça de Sabadell. Això pot tornar a passar. Però s’han de donar certes circumstàncies i que la gent s’hi sumi. Ara és un moment en què estem afeblits. El moviment independentista està afeblit. Al carrer som pocs. Però encara hi som.

—Hi ha qui pensa que aquesta llei d’amnistia, si no s’acaba aplicant, pot acabar de ser com una espurna que torni a encendre el procés, com va passar amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut…
—Sí, desitjo que sigui així, tant si ens amnistien com si no. Necessitem acabar l’objectiu. Que trigarem més o menys? Sí. Però, al final, queda clar que no podem ser a l’estat espanyol, i menys d’aquesta manera.

—La vostra causa pot contribuir a fer avançar al procés, o és simplement repressió?
—Això, al final, és una decisió que ha de prendre la gent que està mobilitzada, o que simplement creu en una democràcia. No podem dir a la gent: senyors, moveu-vos, que ens estan acusant. És normal que l’empresonament dels polítics arribés a l’àmbit internacional. Era fàcil que arribés a tot el món, i molta gent es va mobilitzar. Perquè al final no era tan sols el fet d’atacar aquells polítics sinó gent que hem votat i ens representa. Per tant, s’atacava Catalunya. Amb nosaltres, fins a cert punt, passa igual. Hauria de servir per a mobilitzar la gent, perquè continués exigint els seus drets. Però, fins ara, li ha sortit més bé a l’estat espanyol que no pas a nosaltres. La seva feina perquè la repressió apaivagués la gent i la frenés, fins a cert punt, ha funcionat.

—Heu aconseguit de mantenir-vos units, tots els encausats de la causa?
—Sí. Hi ha diferències d’ideologia política, però sí, tenim clar que al final ens encausen a tots tretze. Una de les companyes ha quedat fora, però hi ha tretze encausats.

—La coordinació entre tots els advocats és bona?
—Això us ho contestaran els advocats. En aquestes reunions no hi som. Entenem que sí, que aquesta mínima coordinació hi és.

—Serà un judici molt polític o fareu una defensa més tècnica?
—S’haurà de fer una barreja. S’ha d’aconseguir desmentir el que ells diuen i fer la defensa política de què significa tota la causa, per què es va crear. Va ser per una raó política, exclusivament.

—Si us condemnessin i no us apliquessin l’amnistia, consideraríeu la via de l’indult?
—No. Personalment, no me la plantejo. No demanaré perdó per una cosa que crec que és un dret.

—I si el demana algú altre?
—Llavors tampoc ho puc triar. Si es presenta i ho accepten, no tinc poder de decisió. T’indulten, ho vulguis o no. Però demanar-lo, no; igual que tampoc demanem l’amnistia com a tal.

—Amb l’amnistia s’ha oblidat l’autodeterminació i la independència?
—No. Som en un moment en què som els que som, encara, al carrer. Oblidar-se’n, no. Però sí que és una manera de desviar l’atenció. Ens centrem en la llei d’amnistia, que al PSOE també li interessa. I al PP, i a tots els partits. I sembla que no en parlem, del dret d’autodeterminació. Però encara som molts que els qui hi pensem i el volem.