Germanes Amat: “La llei d’igualtat ens va obligar a contractar homes. Érem només dones”

Amat Immobiliaris va celebrar fa uns dies els setanta-cinc anys en un acte que va omplir l’Auditori de Barcelona amb sis-centes persones. La presència en directe, o en vídeo, de Pere Aragonès, Jordi Pujol, Artur Mas, José Montilla, Quim Torra i Carles Puigdemont (és a dir, absolutament tots els presidents vius de la Generalitat menys Pasqual Maragall) ja indica la importància d’aquesta immobiliària que gestiona 14.000 pisos, fundada el 1948 per Joan Amat, que va morir poc després. El 1952, la seva dona, Concepció Amigó, va agafar les regnes d’un negoci que les seves filles, Imma Amat i Joana Amat, van fer créixer i van traspassar a la tercera generació, que ho porta ara. VilaWeb ha entrevistat les germanes Amat per conèixer més de prop aquesta empresa, i nissaga familiar, insòlita. Tenen orígens en l’independentisme de Daniel Cardona i Nosaltres Sols a Sant Just Desvern, i han portat una empresa que durant dècades només contractava dones. La llei d’igualtat del 2008 va obligar-les a contractar homes. Les germanes Amat tenen una visió de l’habitatge que inclou no entendre l’ocupació, mai, i, a la vegada, ser partidàries de perdonar el lloguer en cas de dificultat econòmica del llogater, i així evitar-se el desnonament i procés judicial. Imma i Joana Amat van rebre VilaWeb la setmana passada a Barcelona, i aquesta n’és l’entrevista.

—Si jo dic a la gent que això és una immobiliària de militants del PSUC, no s’ho creuen.
—Imma Amat [I. A.]: Home, sí que s’ho creuen, ho hem dit.
—Joana Amat [J. A.]: No ens n’hem amagat mai amb la gent de Sant Just, que és l’entorn en què nosaltres vam néixer i créixer. Però els clients de darrera hora ja no ens en saben res, d’aquesta història…

—I per què us vau fer del PSUC?
—I. A.: Perquè som fruit d’una època.
—J. A.: Recordo que anàvem encara a l’institut, i la idea era anar de viatge de fi de curs a Roma, i els vaig convèncer d’anar a París. Era el 1969, i la il·lusió era poder ser on havia passat el Maig del 68. L’únic que volia jo era veure la competència, i veure quants llibres clandestins podia entrar. Després, l’Imma va ser la primera persona que es va casar pel civil a Sant Just. I jo em vaig casar amb minifaldilla groga. M’explico?
—I. A.: Sant Just és un poble, des del punt de vista econòmic i sociològic, bastant potent.

—He llegit que una de les dues, quan feia un discurs, acabava l’acte recitant Maria-Mercè Marçal.
—J. A.: La mare.
—I. A.: Jo! Jo recitava Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

—Classe oprimida? Vau néixer en una classe baixa?
—I. A.: Vam néixer en una classe de treballadors.
—J. A.: Els avis eren paletes.

—El pare ja tenia una empresa quan vau néixer, oi?
—I. A.: A veure, el pare tenia un despatx professional que havia obert feia quatre anys, en plena postguerra. No sé si en diria empresa. I després es va morir, quan tenia vint-i-vuit anys. Si el pare hagués tingut marge de temps, res de la nostra vida no hauria estat igual. Perquè ell tenia molta ambició i era un home emprenedor.

—I el pare era el fill del jardiner o del paleta?
—I. A.: El fill del jardiner.

—Sou filles de “nació oprimida”?
—J. A.: Home, i tant.
—I. A.: Totalment.

—Aquesta cadena que porteu al coll és el mapa de Catalunya?
—J. A.: Sí. Fa vint-i-cinc anys que la porto. Vaig dir que no me la trauria fins que no hi hagués la independència. No me l’he treta mai, ni per dormir. Viu amb mi.

—Per què la voleu, la independència?
—I. A.: Perquè ho volem per al nostre país. Ho tenim claríssim. També cal dir que som fills, per part de mare, d’una família que es va moure tota la vida en un entorn independentista. A Sant Just, va néixer Daniel Cardona. I a casa nostra, com tots els joves de Sant Just, eren de Nosaltres Sols.
—J. A.: Som fills del carrer de l’església, que és a tocar de la masia de Can Cardona. Cinquanta metres.

—I qui era de Nosaltres Sols, a la família?
—J. A.: Sobretot el nostre oncle, Just Amigó. També coneixíem molt Antoni Malaret i Amigó. Nosaltres ens diem Amigó.
—I. A.: Els nens es vestien a casa l’Antoni! Fèiem servir el seu ciclostil.

—Hi ha un gran llibre, no sé si l’heu llegit, d’Àlvar Valls, que explica Època, i diu que Malaret va finançar l’Exèrcit Popular Català.
—J. A.: Aquest no el conec. Però la biografia de Daniel Cardona sí. Primera edició. I ara l’han tornat a fer. Segona edició.
—I. A.: En un poble com Sant Just, Daniel Cardona era… Déu! Era un referent espectacular per a la gent jove.
—J. A.: Sobresortia per sobre de qualsevol persona.
—I. A.: Era un líder nat.
—J. A.: Ell entrava i passava la frontera d’amagat. Sabien quan arribava perquè hi havia una llum oberta en un lloc determinat. Tot això ens ho havien explicat tantes vegades! L’oncle era l’home. Perquè el pare va ser falangista i tot. Fixa’t.
—I. A.: Perquè era obligatori als anys quaranta.

—Hem parlat de nació oprimida. I ara del fet de ser dona. I aquí, si parlem del fet de ser dona, hi ha una senyora que és molt important, Concepció Amigó. La vostra mare agafa l’empresa quan se li mor el marit, amb vint-i-cinc anys. Perd la meitat dels clients i en ple franquisme no pot anar sola a fer negocis. A la reunió, amb el germà.
—J.A.: Ella s’abocà en una cosa que no coneixia. El pare li explicava detalls als vespres, quan arribava. La mare, sense formació, cada nit, els primers temps, cada nit, cada nit, baixava a Barcelona a treballar i ho aprofitava per anar a un despatx d’advocats, que els hem d’estar eternament agraïts, que la formaven. Eren cosins de lluny. I llavors ella tornava a casa amb l’últim autobús, que vol dir que hi anava a les deu, quarts d’onze del vespre. I nosaltres esperant-la i esperant-la.

—Més enllà de la via professional, la vostra mare com era? Era dura, era tendra, era flexible, era amable?
—J. A.: Dura.
—I. A.: Dura.
—J. A.: I molt tancada.
—I. A.: I poc afectuosa. Amb els néts potser ho ha estat una mica més. La situació la va fer dura.
—J. A.: Jo crec que la mare va estar en xoc, perquè que se’t mori el marit amb vint-i-cinc anys, que aparegui una criatura l’endemà, que hagis d’assumir l’empresa… Es va fer cuirassa.

—Quina filla va néixer l’endemà?
—J. A.: Jo. Jo vaig néixer l’endemà del funeral. I la mare sortint de l’hospital ja no va tornar mai a casa seva. Va anar a casa els avis. Aquesta casa que és a tocar de Can Cardona. I al cap de dos mesos naixia la primera filla dels oncles. Els oncles ens han fet de pare i mare, igual com la mare. Nosaltres hem estat sota la tutela de tots tres. Hi vam arribar la mare, jo, d’un dia, i l’Imma, de dos anys.
—I. A.: Sempre penso que la nostra arribada a casa els avis va condicionar la vida dels avis, però sobretot del nostre oncle i la nostra tia, que de cop i volta es van trobar que en tenien tres per a cuidar, cosa que no era al seu calendari.
—J. A.: I la tia estava embarassada de dos mesos.

—Frase vostra: “Hem de fer una empresa per a dones”. Teniu 75 treballadors. Quantes són dones avui?
—I. A.: El 70%. Però això és un detall d’ara. Abans…
—J. A.: Fins el 2008 l’empresa només eren dones. Mai cap home. La llei d’igualtat ens va obligar a contractar homes. Érem només dones. Tots els manuals de procediment eren en femení. I el nostre equip de direcció no volia l’entrada d’homes. No era fàcil. Però ens van donar un bon consell: espereu una mica i n’integreu dos alhora, d’homes, perquè potser un home tot sol serà un problema.
—I. A.: Ho teníem tot muntat pensant només en nosaltres. Fins i tot els lavabos.

—Els lavabos?
—I. A.: Amb espai per a les compreses.

—I per què només dones?
—I. A.: Pel que va viure la mare. Tu saps què és portar una immobiliària en aquell moment? És que no us ho podeu ni imaginar.
—J. A.: A la mare no li ho van posar mai fàcil. Mai. Pensa que la mare la cridaven pel carrer. I no li obrien la porta de les institucions si no anava amb el germà. La societat era masclista, tota, i el sector, masculinitzat. Jo ho diria així. Què hi feia, aquella dona tan jove? A més, tots eren grans.

—Que siguin totes dones és una idea de la mare o de les filles?
—I. A.: De les filles. Però la mare va estar-hi d’acord de seguida.

—Que va passar alguna història una mica dura, amb la mare i els homes?
—I. A.: No ho sabem. No ens en va dir mai res. Però segurament. La van maltractar des de tots els punts de vista. Psicològicament, ho havíem vist molt bé, perquè l’acompanyàvem moltes vegades quan érem petites a cobrar lloguers. Amb quinze anys, anàvem a l’institut, aquí al carrer de Copèrnic, i baixàvem el barri xinès, que llavors era xinès de veritat. Pensa que llavors anaves amb una carpeteta i et donaven diners, pessetes, al banc no hi havia res. Doncs les putes del carrer no ens havien faltat mai. Un respecte absolut. I fent gestions a la cambra de la propietat, a Hisenda, ja veies que allò no funcionava. No quadrava el tracte a la mare.
—J. A.: Els funcionaris franquistes de l’època la menyspreaven.

—El 2008 van entrar-hi els homes. Quinze anys després, el CEO és… un home. Què ha passat, aquí?
—J. A.: Nosaltres hem de demostrar que ens hem d’anar normalitzant.
—I. A.: Però que no es passin. Mentre hi siguem nosaltres, la balança que estigui cap a la dona.
—J. A.: Quan fèiem reunions generals de l’empresa, no te n’adonaves, i ja hi veies els homes, ja, però t’hi dirigies sempre en femení. Tants anys de parlar en femení, era difícil de canviar.

—Vau ser unes avançades de la CUP.
—J. A.: Nosaltres tenim el calendari de sis setmanes l’any de vacances des de fa quaranta anys. Tanquem Setmana Santa per coincidir amb les escoles.
—I. A.: Perquè us en feu una idea, en aquest acte que vam fer l’altre dia, que això va ser de les coses més boniques que hem fet, tenim dues treballadores que es van quedar embarassades i ara els nens treballen amb nosaltres. Amb les mares. No passa gaire, això.

—Alguna anècdota amb homes?
—I. A.: Una vegada, una empresa de França ens volia comprar. I ens van convidar a una reunió a París. Vam arribar a una sala immensa. I no hi havia cap dona. Tot eren homes. I ens van agafar i ens van posar a la presidència. La sensació de gerro de flors va ser espectacular.
—J. A.: Si no n’hi havia 150, no n’hi havia cap.
—I. A.: Eren libanesos, cristians maronites. I després els vam convidar a Barcelona. I vam voler pagar al restaurant El Dorado Petit. Vam trucar-hi abans: vindrem i no pagarem. Envieu-nos la factura. Si no, no ens deixaran pagar.

—Trobeu que l’empresa ha millorat amb l’entrada dels homes? O creieu que no?
—I. A.: No, no ha canviat.

—El món de la immobiliària encara és molt masculí i masclista?
—I. A.: Sí. Passa que hi han entrat moltes dones perquè han descobert que les dones saben vendre molt bé.
—J. A.: Tenen molta dona a nivell mitjà. Però els propietaris de dalt de tot de les estructures són en mans dels homes.

—Ara m’agradaria parlar una mica de l’empresa, més que de la família. Quants pisos té Amat Immobiliaris?
—I. A.: De pisos, nosaltres no en tenim.

—Mal expressat: quants pisos gestioneu?
—I. A.: Ara. És que hi ha gent que es pensa que som propietaris. I no. Gestionem pisos dels altres. L’altre dia em va passar una anècdota superdivertida. Vaig a molts instituts a fer xerrades sobre empresa. I vaig anar a un institut de Cunit. Nanos de divuit anys, molt espavilats. Feien moltes preguntes. I un em pregunta: “Quan ha facturat la vostra empresa, l’any que ha facturat més?”

—Bona pregunta.
—I. A.: Bona pregunta. I jo li vaig dir, sis milions i mig d’euros. El 2017 o el 2020. I immediatament es va sentir un “brrrr”. Ells entenen que facturar és posar-se els diners a la butxaca. I llavors els vaig fer tota una explicació sobre la diferència entre factura i benefici. Nanos de divuit anys i això no ho tenen clar? No ho tenen clar.

—I quants pisos gestioneu a Amat Immobiliaris?
—J. A.: Estem a catorze mil. Nosaltres tenim dues línies: de lloguer, uns 2.000. I 13.000 comuners. Els comuners són propietaris de cada pis. Nosaltres tenim cura de tot l’edifici. Els portem tot el pressupost de l’edifici, la part de manteniment (perquè els edificis són vius i es posen malalts), tota la projecció de rehabilitació i especialment tots els temes de seguretat.
—I. A.: De models de negoci com el nostre, no n’hi ha tants. Perquè no fem una cosa i prou. Nosaltres ho tenim reunit en tres potes, com els americans de les consultories: una pota és la patrimonial, que és la que dóna rendiments, ingressos constants. Una altra és comercial, que rendeix quan el mercat funciona. I una altra, que és a llarg termini, són el tema d’urbanisme i el tema de les inversions i rehabilitacions.

—Qui són els propietaris dels pisos que llogueu?
—I. A.: Petits propietaris. Dos pisos, tres. Això és l’estàndard. Molt bé. Però nosaltres estem absolutament en contra que es qualifiqui de gran tenidor una persona que té cinc pisos. És un oxímoron. Diu que algú que té cinc pisos és un gran tenidor és no tenir ni idea de què es parla. A Europa, un gran tenidor en té 250.000, de 100.000 en amunt. Això és un gran tenidor.

—Qui té 100.000 pisos?
—J. A.: Els fons. Aquests. Els altres són professionals que no tenen res a veure amb un gran tenidor. Hauríem de tenir molts més professionals si volem tenir lloguer. I anem matant la gallina dels ous d’or. Nosaltres hi estem absolutament en contra, perquè no saben de què parlen. No saben de què parlen.
—I. A.: L’habitatge és una eina política que es fa servir quan convé i de la manera convé. Al principi, Franco va treballar molt les proteccions del lloguer, perquè eren moments difícils, però a més així es tenia la gent tranquil·la. Volia poc soroll. Després van potenciar la venda. Per què? Perquè si t’hipoteques et tornes un conservador.
—J. A.: La gent que devia 120 lletres, t’asseguro que feia doble jornada per poder acabar les lletres, i no li quedaven ganes per anar a fer vaga. I així tenia la gent amansida.

—La generació dels meus pares, amb un sol sou, amb cinc anys, deu anys, tenien el pis pagat. A la meva generació, parella amb dos sous, li calen vint anys, trenta anys.
—I. A.: Sí, senyor.

—Què ha passat?
—I. A.: Que els salaris no han pujat al mateix nivell que el preu de les altres coses. I això és evident. És que ahir miràvem les dades del 2007, em sembla que era, i si el sòl ha pujat d’un 35% en no sé quants anys, el preu de l’habitatge ha pujat d’un 300%.
—J. A.: El 2008 nosaltres havíem avisat que vindria la crisi. Teníem poques dades, però les teníem molt clares i una era que la nostra gent, la nostra gent que es guanyava la vida, ja no podia comprar. I eren gent amb feina.

—Quina seria una solució factible al problema de l’habitatge?
—I. A.: Només n’hi ha una. Que facin pisos de col·laboració público-privada. Quants anys fa que ho diem? I no és una solució que sigui a curt termini. Trigues cinc anys.
—J. A.: Mentre es fa això, nosaltres vam comptar 17.000 locals abandonats, i vam proposar que fossin habitatges, o residència per a gent gran, a peu pla. I amb un lloguer assequible, a 10 euros el metro quadrat, cosa que vol dir que amb 800 euros pots tenir un lloguer decent. L’Ajuntament de Barcelona no és capaç d’aixecar 1.000 pisos l’any, i amb això, si aixequessin la veda, en tindríem 25.000, entre Barcelona i l’Hospitalet, en dos anys.

—Si us dic ocupació, l’enteneu?
—I. A.: No. Ni la necessària, ni la d’emergència que s’ha de resoldre per altres vies, ni la de les màfies.

—Cap de les dues no ho enteneu?
—J. A.: No. Pensa que cada pis que s’ocupa d’aquesta pobra gent necessitada, hi ha un altre que fa mesos que espera a entrar-hi.

—Us diran que ocupen pisos dels bancs.
—I. A.: Aquí hi ha hagut una manera molt dolenta de resoldre-ho, això.
—J. A.: La nostra teoria és una altra. Si haguéssim reconduït les hipoteques de tots els que la van treure, t’asseguro que hauríem fet més diners, els bancs.

—Reconduir-ho vol dir: no paguis el lloguer de moment, recupera’t i ja pagaràs?
—J. A.: Que no van fer una quita amb els dels fons? Doncs la mateixa quita la podien fer al senyor que no podia pagar, no? I tu saps quants programes socials ens haguéssim estalviat? Tots els del sector els hauríem aconsellat igual: els que tens a casa, negocia un a un, que hi guanyarà tothom. La societat, les famílies, és que tota aquesta gent que va haver de perdre la casa, tu què et penses que hi ha darrere? Fracàs escolar. De tot.
—I. A.: Això durarà dues generacions fins a recuperar-se. Perquè la gent que ha viscut un desnonament de petita, l’hi queda aquí dintre, com un trauma.
—J. A.: La nostra teoria, fixa’t quina és. Si alguna cosa sabem els administradors és que del mes 3 al mes 4 d’impagament és quan entres en zona de risc. La gent, fins a tres mesos, com que en té un de fiança, es pot recuperar. Quan passa del quart, ja no. Estadísticament, se’n va al desnonament. Aquest és el moment de posar la tireta al problema. La Generalitat, sense manies, hauria d’estar complementant al propietari tot allò que no pot pagar aquella persona. Ni un desnonament, ni una acció judicial, res. Senzillament, amb el certificat de l’administrador, que per això som professionals, que digui: jo puc demostrar que ha estat un bon llogater, que ara té un problema, m’ho ha demostrat. I ja es recuperarà. Pagar això, màxim dos anys –perquè molt abans trobarà feina–, a mil euros de mitjana, són 24.000 euros. Això, per una banda. A l’altra banda, posa com es fa ara: les despeses que significa per al propietari començar el plet, els mesos que el propietari perd, posar en marxa la taula del tercer sector, una colla de funcionaris que pagues, més els funcionaris del jutjat que han treballat per aquest desnonament. Quan vius tot això, estàs pagant un atur llarga durada. Perquè tu creus que una persona que ha estat desnonada pot anar a buscar feina i li’n donen? Si ha d’anar amb l’ànima a terra, és impossible que trobi feina, està malalt, des del punt de vista psicològic. Si, en canvi, li soluciones aquest problema, s’acaba una feina i en sis mesos en troba una altra. I després, l’Ajuntament de Barcelona ha gastat 22 milions d’euros enguany només per pagar fons dels que surten del desnonament. 22 milions d’euros. Què més li passa, a aquest senyor que té un atur de llarga durada? És molt fàcil que caigui en temes d’alcoholisme o qualsevol mena de malaltia mental. I els nanos, en fracàs escolar. Tot això, contra 24.000 euros, us asseguro que és de bojos.

—Fer una quita al llogater. Aquesta visió empàtica pel llogater que teniu els administradors, el propietari també la té?
—I. A.: Durant la pandèmia, vam demanar als propietaris dels locals que cobressin la meitat, i també uns mesos de carència. I menys un, tots van dir que sí. Tots.

—Quanta gent és tots?
—J. A.: 800 o 900. Tots menys un. I el 2008 els vam demanar una rebaixa unilateral d’un 20% del lloguer dels pisos. Una rebaixa, perquè els vam explicar que era molt més bo passar la crisi amb el pis ple d’un llogater que havia pagat sempre, que ens cuidava el pis, que ningú ens l’ocuparia, que això tenia garantit un 80% dels ingressos que tenia abans. Si marxava llogater, en plena crisi, quant trigaries a llogar-lo? I a quin preu? I els propietaris van dir tots que sí. Tots, tots.
—I. A.: Els propietaris són gent normal. Els hem confós amb els fons. I no són el mateix. Hem confós les coses. Per a molts propietaris, tenir un pis és una mena de jubilació. Com que en aquest país els bancs no els hem estimat mai gaire, tenir un pis era la manera d’estalviar.

—Dels setanta-cinc anys d’història de les finques, quin ha estat el millor batlle de Barcelona, del punt de vista dels habitatges?
—J. A.: Al govern, et diria que Carme Trilla, la secretària d’Habitatge durant el tripartit. Ella va fer la primera llei de l’habitatge d’Espanya. Carme Trilla és qui té el cap més ben moblat. Si vols entendre l’habitatge com l’entenem nosaltres, segueix Carme Trilla.
—I. A.: Però Carme Trilla no l’escolten ni els que l’han d’escoltar. Ni els seus.

—Jo dic Ada Colau. Quin adjectiu hi poseu darrere?
—I. A.: Llesta.
—J. A.: Llestíssima.
—I. A.: Molt al principi ens vam trobar en un acte d’Esade. Com que som guerreres, vam dir-li, escolta, si vols parlar de lloguer, estem disposades a donar-te’n la nostra visió. I al setembre va venir a Sant Just, tot un matí.
—J. A.: I t’he de dir que ens respectem. Jo sóc a la permanent del Consell d’Habitatge Social de l’Ajuntament de Barcelona en nom del col·legi d’administradors i ens respectem. No hem tingut mai un enfrontament, però no ho entenen. No ho entenen. Tenen aquesta idea del bé i del mal. Aquesta idea impera en el seu cervell. Al propietari, ni aigua. Jo sóc a anys llum de la seva manera de pensar, però el lideratge no se li pot negar.
—I. A.: El gran problema que tenim ara és que no hi ha cartera de lloguer. I si no hi ha cartera, la nostra gent jove, fins i tot la que treballa, no té cap possibilitat. Cap. Hi ha un tema molt important del qual vull parlar.

—Endavant.
—I. A.: L’administració pública ha empitjorat d’una manera extraordinària. És que no us ho podeu ni imaginar. Hem creat un sistema de desconfiances. I ens hem anat inventant ordenances, que és com una teranyina de la qual no surt ningú. I al final acaba perjudicant la mateixa administració. Sempre amb allò de les garanties. Jo ara enyoro, ho sento, l’alcaldada. Almenys pensaven coses. I les feien. Ara és impossible. Ara diem que hem de fer pisos d’habitatge socials. Sí, comença… Un exemple, que em va passar fa tres o quatre anys, i que al·lucino: en un edifici de l’ajuntament mateix, s’hi barallava la regidoria d’Habitatge amb la d’Urbanisme. Totes dues del mateix color, i no es donaven la llicència a si mateixos. Mentrestant, seixanta-quatre famílies de lloguer, esperant. Fes-t’ho mirar. Fes-t’ho mirar.

—Vosaltres feu promoció de pisos, construcció?
—I. A.: Mai. Però sí que ens ha agradat sempre (menys ara, que és l’època dels fons) intervenir des de l’urbanisme i després amb el disseny del producte fet, de la mà de l’arquitecte. Sabíem quin pis es podia col·locar al mercat. Quan es va posar de moda fer habitacions, nosaltres dèiem: no tantes. Tres habitacions maques, espais oberts. Ens agradava definir els materials (no és el mateix un pis pensat per llogar que un pis pensat per viure-hi). Tot això ens ha agradat molt fer-ho i encara ho fem per a quatre promotors de confiança. Però quan passes a l’àmbit de fons, és impossible.

—Per què?
—I. A.: Perquè ni les decisions es prenen aquí. Hem treballat molt per fons, molt, però t’adones que mana un Excel que té algú vés a saber on, potser a Kuala Lumpur, i que prenen unes decisions irracionals. No té res a veure amb el mercat.
—J. A.: L’Excel ho suporta tot, però la vida, no. Es prenen decisions força lamentables, però és com funciona. No s’hauria d’haver arribat aquí. Una oportunitat per a mi enorme, perduda, va ser, del 2000 al 2006, que es van fer molts plans nous urbanístics. I no vam tenir –i parlo en plural– visió a llarg termini. Molts plans ja deien que s’havia de deixar el 10% per a habitatge social. Què va passar? Que els ajuntaments s’ho van vendre. I amb aquells diners no vull dir que es vagi fer ric ningú, però van fer piscines, poliesportius. Ningú no va preveure que faltaria habitatge. No tindríem el problema de l’habitatge, ara. Són quasi 200.000 habitatges que es van vendre.

—Per anar acabant: els marits com ho han entomat, això de ser “homes de”?
—J. A.: No t’enganyis. Ja els vam triar. El meu es va morir després de passar sis càncers.
—I. A.: El meu home el coneix tothom com el senyor Amat. I passa del tema completament. Jo quan vaig a una de les xerrades a l’institut, a les noies sempre els dic: feu un bon càsting. No se sap mai, però com a mínim tens més possibilitats que això vagi bé.

—I això de la independència, què, com ho hem de fer ara?
—I. A.: La nostra mare es va morir la vigília de l’11 de setembre de 2017. Sense poder anar a votar. Enterrada amb l’estelada. I sempre li deia, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. Que no ho va veure. I ara els meus fills em diuen, encara ho veuràs, mare, encara ho veuràs. I ho fan per provocar-me.
—J. A.: Ha de passar una generació.
—I. A.: Tu creus?
—J. A.: Que no veus els polítics que tenim ara?
—I. A.: Bé, ja canviaran.
—J. A.: Que no veus que encara hi ha tots els de vuitanta anys? No els veig amb talla, jo ara. Ni amb esperit, ni amb ànims. Hi ha un desencís. Jo no estic desencisada, a mi no em desmunta ni Déu. Però una cosa és que no et desmuntis, i una altra, que siguis realista. I siguem realistes, tu. Aquella efervescència no hi és… L’últim acte que va fer Puigdemont a Barcelona va ser donant-nos el premi d’empresàries de l’any a la CECOT. Érem al Palau Nacional. Hi havia tot el govern. Darrere l’escenari, hi havia muntat un aperitiu per a les premiades. I vam sentir que corrien per les escales. Era el 23 d’octubre. Es van tancar aquella nit al govern i no els vam veure mai més. Tenim les últimes fotos oficials de l’acte del govern sencer. Era amb nosaltres.