Germà Bel: ‘Les eleccions ja s’havien d’haver fet el 30 de gener de 2018’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—Els representants polítics de les institucions de l’independentisme estan dividits de fa molt de temps. De fet, mai no han estat ben bé junts. Això reflecteix què pensa una part de l’independentisme general i és contrari a allò que pensa l’altra part, que és partidària de la unitat. I passa a tots els sectors del moviment. Però tampoc no crec que els afiliats dels partits siguin els únics recelosos: hi ha molta gent que no són afiliats que això de la unitat tampoc no els acaba de fer el pes. Ben bé junts no ho han estat mai. Ara, el moment que deixa d’haver-hi marxa enrere és el gener del 2018, quan no s’investeix Puigdemont i queda clar que no s’ha acceptat l’ordre dels vots de les eleccions. D’aleshores ençà, la divisió, que no era nova, és molt més profunda, és irreversible, i per això aquell era un bon moment per a fer eleccions i mirar de resoldre-ho. Si no, ara tot arriba més estovat. Quan tens un problema molt gros que no saps com resoldre i decideixes de no fer-hi front de cap manera, al final l’has d’afrontar un altre dia però molt més aferrissat, que és com està ara, dos anys després. Jo no sóc gaire partidari de fer judicis d’intencions perquè totes em semblen legítimes, però hi ha una competència per l’hegemonia dins el món pro-independència, i la senten més intensament els qui fins ara no han tingut l’hegemonia, com és lògic i natural. I com que la perspectiva de la independència no figura en les primeres pàgines dels temps que s’acosten, s’accentua la lluita per l’hegemonia, bé sigui dins de l’independentisme, bé en uns altres camps. Vull matisar que això no és res que jo no veiés els dos anys que vaig ser parlamentari. Eren tendències que existien i l’hivern del 2018 les ha fetes més profundes i irreversibles. Però no sóc partidari de fer judicis: això és cosa de capellans o jutges. Jo també podria entrar a opinar però em sembla més rellevant el resultat. No el perquè: els perquès en política són ben legítims. El que no està bé és amagar-los. Però legitimitat en té quasi tot.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—A aquesta pregunta només hi poden donar resposta unes eleccions, i tampoc no és segur que n’hi donin. Les eleccions només hi donaran una resposta clara si dins l’independentisme hi ha una majoria clara i comprensible en una direcció i la minoria l’accepta. Això fins ara no ha passat, probablement perquè les diferències no eren prou significatives i permetien d’albirar uns altres escenaris. Però l’única sortida és que hi hagi una hegemonia dins el camp pro-independència que sigui acceptada pel qui no la té. Parlar d’estratègies és massa exagerat, perquè no n’hi ha cap, però les tàctiques dels actuals sectors independentistes són divergents i dues tàctiques molt divergents no es poden ajuntar per art de màgia. És molt comú, en voluntarisme humà, pensar que les coses poden canviar d’avui per demà perquè és necessari, però necessari no vol dir possible. Una altra cosa és que sigui lamentable. L’única sortida que hi veig és que hi hagi un lideratge clar i que el donin els electors a les eleccions autonòmiques, que és on s’han de donar els lideratges a Catalunya. A parer meu, allò que fa créixer i superar l’independentisme és que hi hagi tensió amb l’estat. La idea que és una qüestió de drets civils, de drets humans, de la relació entre el ciutadà i l’estat, que això implica tensions a l’estat i no és viable que l’estat ho arregli. Hem de fer créixer el suport amb el relat d’una relació diferent entre el ciutadà i l’estat, que és el que comporta conflicte polític, tal com veiem en l’àmbit judicial, per exemple. Sé que és una cosa molt complexa, però no en veig cap més, perquè anar amb una pluja de milions als barris perifèrics perquè ‘no sé què’ no fa augmentar l’independentisme. Tinc una certa animadversió a pensar que els projectes sostenibles de futur es poden fer amb el talonari del pressupost comprant la voluntat de la gent, perquè crec que la gent t’agafa el taló però no et ven el vot.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Eleccions ara. Aclarir el panorama. Pot ser que no l’aclareixin, però sense eleccions no s’aclarirà. Ara fan una cosa que hi ha motius per a fer-la i motius per a no fer-la, que és endarrerir unes eleccions una vegada més. Les eleccions ja s’havien d’haver fet el 30 de gener de 2018. Ara ho han tornat a fer per aprovar el pressupost. Hi ha qui ho troba raonable perquè han sentit parlar dels efectes econòmics, i hi ha una altra gent –com jo– a qui no sembla raonable si el govern que l’impulsa no té la voluntat d’administrar-lo, per un principi de lògica democràtica. I perquè en termes pràctics no hi ha cap problema que, si després de les eleccions hi ha una majoria que vol aplicar aquest pressupost, sigui aprovat al juliol. I si no hi fos, aquesta majoria, fixeu-vos-hi: hauríem encertat. Perquè aquesta majoria no s’hauria d’empassar una altra majoria imposant el pressupost. Però més enllà d’això, que es pot veure de moltes maneres, hi ha una cosa que la gent encara no ha vist i és fins a quin punt seran dures la pre-campanya i la campanya electorals entre independentistes els quatre mesos vinents. Havien d’haver deixat el pressupost per a després de les eleccions, perquè, per més que ho desitjaria, no veig cap altra manera que no faci més virulent i sagnant la competició oberta i, per tant, més fonda la fossa. Que és la cosa més natural. Aquí sempre hem discutit si és millor anar junts o separats. Podem cercar xifres per a les dues fórmules, i no dic que hàgim d’anar junts –és impossible i a més seria perjudicial, en aquest moment–, però quan vas junt emfasitzes en què t’assembles i quan vas separat en què no t’assembles. Aquestes eleccions tindran una pre-campanya i una campanya electorals terriblement llargues, perquè ja hi som. I d’aquí a tres mesos podrem passar balanç de com està l’independentisme. Per tant, la pregunta de ‘quina mesura urgent’ proposaria, que té bona voluntat, és fora de moment.