Germà Bel: ‘El procés no necessita un “governem-nos”: necessita ser governat’

Germà Bel (1963) és doctor en economia per la UB i màster per la Universitat de Chicago. Militant del PSC durant més de tres decennis, va ser assessor al Ministeri d’Administracions Públiques espanyol i diputat al congrés. Fa tres anys, es va acabar donant de baixa del partit i a les darreres eleccions es va presentar per Junts pel Sí. Ara és diputat al Parlament de Catalunya. Professor i assagista, també ha fet classes als Estats Units, però va voler viure el procés d’independència de prop. Arriba a la redacció de VilaWeb amb moto, i parla de l’actualitat política amb passió.

—Com valoreu els complicadíssims resultats electorals?
—Al final, com que no era cap referèndum, votar volia dir votar llistes amb noms i cognoms. Durant un temps es va acceptar que només es votava sí o no. Per això va sorprendre aquesta negativa tan contundent a noms per part d’alguns. No encaixava amb el sentit de plebiscit. Però alguna gent no es va adonar que el procés necessita qui el governi. Necessita un govern. El procés no necessita un ‘governem-nos’. Necessita ser governat. Probablement a les eleccions no vam insistir prou en això. No només era un sí o un no, sinó també quina força havia de governar. Hi ha gent que va votar la CUP que ara diu ‘deixeu-ho estar, ara’. Com una minoria a Junts pel Sí que diuen ‘tampoc no es tan important que Mas sigui president’. Potser una altra vegada hem d’aprendre que quan votem, no només votem el què, sinó el com. Sense com, no hi ha què. I ara no tenim el què perquè no tenim com.

—Benet Salellas, diputat de la CUP, va declarar dilluns que hi havia el perill que la formació es trenqués si els obligaven a escollir entre Mas o eleccions anticipades.
—Jo crec que som aquí des del primer moment. Crec que s’ha partit de dues premisses errònies. Primera, que la CUP negociava amb Convergència, i Junts pel Sí estava dividit. La veritat sempre ha estat la contrària: la CUP és la que sempre ha estat dividida i Junts pel Sí, unida. Potser algunes actituds de Junts pel Sí han ajudat a la confusió, però sempre ha estat el mateix: Junts pel Sí unit, CUP dividida. I ho han tapat proposant noms de Junts pel Sí per fomentar més la divisió. Amb una actitud no gaire elegant. Ara som on érem. I entenc la CUP, i l’hauran de resoldre, el conflicte. Qualsevol decisió serà legítima, perquè vindrà d’un compromís electoral. Per una altra banda, que Junts pel Sí ha dit mai que negociava amb Endavant? Mai no ho hem dit. Hem actuat com si negociéssim amb la CUP. No es pot menystenir tant l’altre. I segon error: una cosa és que Junts pel Sí no vulgui noves eleccions. Cert. Però no tenim por, de noves eleccions. Pensar que s’acceptaria qualsevol cosa per por de noves eleccions era novament un error.

—Hi sortim guanyant amb una esquerra independentista i alternativa menys unida?
—Jo sempre he pensat que la CUP no respondria a pressions externes, perquè és gent molt formada intel·lectualment. I amb les idees molt clares. I per tant el ‘pressing CUP’ era estèril, tot i que les reaccions, quan l’han rebut, també m’han semblat victimistes. És un conflicte que hauran de resoldre ells. Ells han de decidir si es queden amb Bakunin o Bukharin. No ho podem decidir els altres. Aquí ningú no discuteix que la situació social és d’urgència i necessitem un pla de xoc social. Penso que el que presentàvem Junts pel Sí és el millor. El més sensat i més sostenible. Sigui com sigui, la urgència no la discuteix ningú. Però hem de prioritzar si seguir el procés per a la creació d’un nou estat o fer polítiques públiques i negociar amb Madrid. Em sembla un debat autonomista, el segon. La vida real és que Montoro no paga si no li envien la factura. I no tenim força per a evitar-ho. Aquesta és la vida real. I les actituds haurien de ser consistents amb això. Això és més important que una CUP dividida o no. La divisió potser els ve perquè no discuteixen sobre allò que és important. La reflexió que tots hem de fer és si hem encertat amb els compromisos que fèiem.

—Quan es va saber que éreu el diputat més ric del Parlament, vau decidir posar-vos una insígnia d’Oncle Garrepa (Scrooge McDuck), el personatge milionari de Walt Disney. M’han dit que era un regal de Lluís Llach.

—No, no. El pin el portava jo per a regalar-lo a Llach, però al final ho sóc jo, el més ric Ha! Hi ha moltes maneres d’enfocar-la, aquesta qüestió. Sí que puc dir que m’he sentit molt violat en la meva intimitat i la de la meva família. Crec que vivim en un país on la gent no s’ha adonat que a un criminal sentenciat judicialment no se li exigeix el que s’exigeix a gent que ens dediquem a la política. La gent hauria de pensar. A més és estúpid de pensar que si has obtingut alguna cosa il·legalment, ho declararàs. I és estúpid, perquè allò que importa és què guanyes quan ocupes el càrrec, no abans. Però suposo que en la situació actual, amb molts casos de corrupció, hi ha ganes de venjança social. I es fan coses estúpides, com ara violar la intimitat de la gent.

—No veieu bé que sapiguem què tenien els polítics abans d’exercir el seu càrrec, i comparar-ho amb el que tenen després de passar pel parlament?
—No sé per què s’ha de violar la intimitat d’una persona honesta que es presenta a un càrrec públic, quan a un criminal confés no se li pot fer. La meva escala de valors diu que si no ho pots fer a un criminal sentenciat judicialment, per què has de poder-ho fer a una persona amb càrrec públic? Un altra cosa és saber quants diners guanyes mentre ocupes el càrrec públic. Això sí. Però no els d’abans. Als EUA declares què guanyes mentre ets dins. I allà la consideració social és diferent d’aquí. És una cosa que s’entén perquè venim d’on venim, i la presumpció és que els polítics són criminals. Insisteixo: és més protegida la intimitat dels defraudadors que la de la gent que accedeix a un càrrec públic. Pensem-hi. Ara, no m’ha sorprès. Ja sabia que passaria.

—Per mi la sorpresa ha estat una altra: vaig demanar al parlament si tenien manera de comprovar que les declaracions de béns i patrimonials dels diputats eren certes. Resposta: no.
—L’única manera seria contrastar-ho amb les declaracions en l’àmbit tributari. I tornem-hi: tampoc no ho declararàs, si has fet trampa. No serveix de res més que per justícia social. Perquè funcionés hauria de ser una declaració jurada amb penes de 5 o 10 anys de presó. Però aquí, violant la privacitat dels polítics, ja hi ha satisfacció social. Hem de reflexionar sobre això.

—Heu treballat i coneixeu l’estat per dins, com Rubert de Ventós. Com veieu ara l’aparell de l’estat?
—La primera vegada, va ser el 1990-1993, com a assessor a Madrid, vaig aprendre que algunes coses no havien canviat. La segona etapa, 2000-2004, al Congrés dels Diputats, vaig aprendre per què. Els canvis desconstrueixen la construcció nacional espanyola. Espanya segueix la idea francesa. Hipernacionalista, nacionalista banal, i on l’estat té la missió de crear una nació. Estat i nació identificat. Reconèixer altres nacions trenca amb la columna vertebral de la concepció francesa. I vaig aprendre que això no és cap capritx dels polítics. És el que pensa gran part de la població. Un model francès dóna control i seguretat. Un mana i els altres saben quin és el seu lloc. Alguns altres models, britànic i americà, són més flexibles. I la gent té més iniciativa. No dónes tanta llibertat a l’estat. Al sud d’Europa no ho tenim tant, això.

—A Catalunya ens podria passar, un cop lliures.
—Hi ha molta influència francesa, també, però no tanta. I més influències que també reequilibrem. I que quedi clar que França té coses dignes de molta admiració. Ara, la gent que demana canvis a Espanya, i no la independència, com els federalistes, encara no han entès que demanen encara més que els independentistes: demanen que l’altre canviï. És una mica fanàtic, també. I gent que es presenta de moderada no s’adona que són extremistes demanant un canvi tan gran als altres. I tot per sentir-se bé ells a dins.

—El Banc Central Europeu va dir que podria donar crèdit a regions i ajuntaments. Així podríem evitar el FLA, i buscar crèdit fora?
—Segurament no. Perquè es canalitzaria per entitats estatals. Crec que no tenim sortida directa a Europa. Si tinguéssim control sobre instruments fiscals, encara, però la Generalitat controla tot just entre un 5% i un 10% dels mateixos ingressos. No tenim crèdit perquè no podem garantir ingressos.