Gerard Viader: ‘Els atacs contra els catalans han crescut per terra, mar i aire’

Més de mil casos de catalanofòbia aplegats en un sol banc de dades. Amb la tecnologia wikimedia, Gerard Viader ha esmerçat moltes hores del seu temps a classificar i documentar les agressions catalanofòbiques des de principi del segle XX. Ha fet servir fonts diverses: des dels diaris digitals per als fets recents fins als llibres publicats sobre la qüestió. Després de passar uns quants anys al Brasil, Viader va tornar i va descobrir un panorama que el va menar a fer aquest projecte. La Base de Dades de la Catalanofòbia, un projecte fet en col·laboració amb VilaWeb, és obert a les aportacions que puguin fer entitats, institucions i particulars. Parlem amb Gerard Viader perquè ens expliqui la motivació del projecte i les conclusions que se’n poden treure.

—Quin és l’origen i la motivació d’aquesta base de dades?
—Jo he viscut molts anys al Brasil. Quan vaig tornar, vaig començar un màster en criminologia a la Universitat de Barcelona. Vaig arribar amb un interès especial pels crims d’odi. Vaig conèixer una persona que havia sofert una ofensa a la seva dignitat pel fet de ser catalana. I això em va encendre la llumeta sobre la possibilitat de fer el projecte final del màster sobre aquesta qüestió. Vaig començar a documentar-me per al projecte. Ho vaig fer especialment per internet, perquè després d’anys d’absència vaig veure moltes coses que havien passat i que ignorava. Vaig trobar molts casos de discriminació lingüística. La Plataforma per la Llengua ho tenia molt treballat. Però també vaig veure casos de catalanofòbia no relacionats amb la llengua. La informació que anava trobant no era recollida en un sol lloc. I jo mateix, per ordenar la meva feina per al treball del màster, vaig començar a fer la base de dades.

—Darrerament s’han denunciat molts casos amb epicentre a les xarxes socials…
—Sí. La catalanofòbia ha tingut un canal fàcil a internet, a les xarxes socials. I els atacs que anava documentant encaixaven molt amb el concepte del discurs de l’odi (hate speech, en anglès). És un concepte que s’aplica molt en temes com el racisme, l’antisemitisme i l’islamofòbia. Vaig veure que l’associació Drets també recollia denúncies i es dedicava a aquesta qüestió. Vaig anar ampliant la cerca i vaig veure que al País Valencià hi havia hagut una transició molt complicada en aquest sentit. Hi havia molts casos documentats de valencianofòbia o catalanofòbia, especialment en l’anomenada ‘batalla de València’. Vaig descobrir que allà hi havia gent que havia recollit molts casos d’hostilitats i violència interpersonal. Agressions feixistes, etc. L’aportació que fa la base de dades és una mirada més holística a tot aquest fenomen.

—Els casos documentats a la base de dades comencen a principi del segle XX. No és un fenomen nou.
—Certament. Hi ha el llibre de Francesc Ferrer i Gironès titulat Catalanofòbia, el pensament anticatalà a través de la història que, al pròleg, ja explica que a començament del segle XX és un periodista a Barcelona qui fa servir el terme per primera vegada. El terme ‘catalanofòbia’ s’ha fet servir amb naturalitat des dels primers anys del segle XX. Van ser uns anys d’efervescència del catalanisme. I és molt revelador que l’un fenomen i l’altre tinguin presència al mateix moment. Els casos que he documentat de principi de segle i de les dècades posteriors serveixen per a il·lustrar aquest caràcter històric de la catalanofòbia.

—Deu ser difícil de determinar si la catalanofòbia ha crescut o ha minvat…
—Realment és una qüestió complexa. Hi ha molts condicionants metodològics que impedeixen de treure’n conclusions clares. L’explosió de les xarxes socials fa que hi hagi molts més casos, però potser no són de tanta intensitat o gravetat. Hi ha molts factors que impedeixen de comparar moments històrics tan diferents. Ara molta gent té veu pròpia a través de les xarxes i més capacitat d’interacció. També actuen diferentment els mitjans de comunicació, que posen més atenció a aquest tipus de conflictes. I el context polític també pot propiciar que hi hagi més denúncies de casos que fa uns quants anys quedaven més en l’esfera privada.

—En les conclusions que traieu dels encreuaments de dades que heu fet, observeu uns canvis de tendència al País Valencià i al Principat. Quins són?
—M’ha semblat molt interessant d’ampliar el marc d’observació als Països Catalans. Sovint des de Catalunya ens mirem massa el melic i no ens adonem de què passa a l’altra banda del riu de la Sénia. Jo mateix n’era un ignorant fa uns quants anys. He pogut descobrir què ha passat aquests últims decennis. Hi ha hagut moltes agressions. El País Valencià ha sofert molta més hostilitat anticatalanista que no pas Catalunya. I d’una naturalesa molt més greu. Més agressiva i directa contra persones i entitats. Aquests últims anys ha disminuït una mica el nombre d’agressions. No m’atreveixo a establir cap relació directa ni a fer cap conclusió final, però el context polític ha canviat. A Catalunya, en el marc del procés cap a la independència, han crescut els atacs contra els catalans per terra, mar i aire.

—Quines han estat les fonts de documentació de casos? D’on l’heu treta, tota aquesta documentació?
—D’entrada, els mitjans de comunicació digitals, els cercadors d’internet… Els llibres de Francesc Viadel i Vicent Flor per al País Valencià. També el d’Ignasi Bea Seguí, En cristiano, que explica dotze casos de discriminació lingüística als Països Catalans. A més dels informes de la Plataforma per la Llengua, que documenten uns 80 casos. He mirat de fer-ne una llista única en què no en falti cap. Amb la voluntat de divulgar-ho i que hi hagi una resposta de gent que pugui conèixer més casos.

—Aquesta serà la tasca d’ara endavant? Afegir nous casos que puguin aportar nous col·laboradors?
—De moment hi ha documentats aquests més de mil casos. Encara no hi ha una fitxa per a cadascun. Però sí que són tots al sumari. Si a partir d’ací hi ha entitats o particulars que tenen llistats de casos, aniria molt bé que es posessin en contacte per a millorar la base de dades. Hi ha entitats com Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear que tenen oficina de drets lingüístics i recullen casos de discriminació, per exemple. Totes les aportacions que enriqueixin la base de dades seran interessants. D’entrada, val la pena obtenir la col·laboració d’entitats que ja tenen dades i fer un transvasament d’informació.