Gerard Quintana: “M’he vestit d’espeleòleg i he entrat a les cavernes de la meva vida”

Gerard Quintana (Girona, 1964) és conegut sobretot perquè és el líder de Sopa de Cabra, per a molts la millor banda, i la més mítica, d’allò que fou conegut amb l’etiqueta de “rock català” i que, en la primera generació, va omplir els seus concerts, com també els Lax’n’Busto, Sangtraït, Sau, els Pets, Umpah-Pah, Ja t’ho Diré… Després va venir la segona generació i noves incorporacions de tot el país, de 1985 al 2000, aproximadament. Quintana també té una llarga trajectòria tot sol i ara acaba de publicar la seva segona novel·la, L’home que va viure dues vegades, amb què ha guanyat el premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes: 60.000 euros i publicació a càrrec de Columna. Abans de sortir al carrer –vaja, tot just de saber-se el veredicte del jurat– ja tenia detractors, i això que no l’havia llegit ningú.

Parlem de literatura, memòria i llibres amb l’autor en una torre preciosa del Putxet, on comparteix pis amb més gent, tot fent de masovers de la finca i enllestint nous projectes, tant musicals com literaris. El Putxet és un barri on encara ressonen les passes de Carles Riba i Clementina Arderiu, que hi van viure ja fa molts anys.

―Heu dit algunes vegades que una llibreria és un paradís i que per a vós, concretament, ho va ser la llibreria Geli, de Girona, del vostre oncle, Pere Rodeja. Encara ho són, un paradís?
―M’agrada molt que em feu aquesta pregunta, perquè just avui (17 de març) aquesta llibreria fa cent quaranta-dos anys. Abans-d’ahir vaig recórrer llibreries de Barcelona per deixar llibres signats, perquè enguany això de Sant Jordi serà diferent. Hi vaig anar a una hora en què no eren gaire transitades i sentir-me al mig d’aquelles infinites lleixes plenes de llibres era com sentir-me a casa. Hi ha un moment a la teva vida que vas construint el teu lloc en aquesta realitat, després de l’ensurt de veure on has caigut i per a mi aquella llibreria va ser fonamental. Jo vivia just al damunt i com que no era gaire comunicatiu ni expansiu allò era el meu refugi.

―Caram, qualsevol ho diria, recordant-vos engaltar un “Bona nit, malparits” davant milenars de persones…
―Penseu que alguns mestres de l’EGB i de BUP em deien: “M’ho hauria pensat de tothom menys de tu, ets l’últim que m’hauria pensat que es posaria aquí davant de milers de persones.” Era una època en què fins i tot m’entrebancava parlant. La llibreria era plena de possibilitats de viure allò que d’alguna manera em costava de viure. Vaig començar primer per la secció de llibres il·lustrats, amb els clàssics, i després vaig anar avançant…

―Avançant per l’interior d’una llibreria gairebé infinita, amb més de 200.000 títols, sembla…
―És una bestiesa. El meu oncle anava llogant espais al barri Vell de Girona per poder encabir tots els llibres que anaven arribant i realment més que un llibreter era un compilador del saber.

―Feu-nos cinc cèntims de qui era en Pere Rodeja, un dels grans homes desconeguts de la cultura del nostre país i alhora una peça fonamental…
―Exactament, és un model de llibreter que costa de trobar, ja. Era el petit de casa seva i la meva mare, que a vuit o nou anys va haver de deixar els estudis per anar a treballar a la fàbrica, feia hores a la llibreria Geli per Nadal. La llibreria llavors era religiosa i tenia els missals i tota la imatgeria per als rituals catòlics. També hi havia les hòsties per consagrar, que s’havien de retallar, i ens menjàvem tot el pa d’àngel i era una festa… La qüestió és que el van afillar, li van pagar els estudis al seminari i a l’hora de fer-se capellà va conèixer la meva tia, la meva padrina, i va quedar-se a treballar a la llibreria que després va passar a ser seva. Ell la va convertir en una llibreria del coneixement. De vegades em deia que si algú es quedava tancat a la llibreria ho podria arribar a entendre tot. D’alguna manera compartia el coneixement amb la cua de gent que sempre tenia esperant la seva recomanació i la conversa.

―Tenia fama de treballador infatigable…
―Si el dia tenia vint-i-quatre hores en passava vint a la llibreria, començava a les nou i s’hi estava fins a les tres. A les quatre baixava i s’hi estava fins a les onze. Sopava i hi tornava a baixar. Sabia on era qualsevol llibre i quin llibre tenia al costat; tenia tot aquell mapa al cap i era capaç de compartir i d’inspirar qualsevol lector. Jo no sé si els llegia tots, però tots els que em va recomanar sí que els havia llegits i eren molts. Feia guies de lectura, era un home a qui no li agradava el protagonisme, li agradava la proximitat amb els clients.

―Aquest amor pels llibres i per la literatura hi és, a la vostra novel·la, especialment pels poetes maleïts i pels filòsofs –no pas dels més canònics. És un gust personal, una proposta de cànon o una construcció del personatge?
―He jugat amb totes tres coses, sumant tots aquests factors, i també amb un sentit generacional, penso. M’explico. Les lleixes i la part de la llibreria dedicades a la poesia eren al final, gairebé a la zona que dóna al carrer de l’Argenteria. I l’altre costat, a només tres metres, hi havia l’única botiga de discos de Girona aleshores, i amb concomitàncies en el fet que la música fos tan a prop de la poesia. Jo sóc del 1964 i era molt petit quan va haver-hi el moment estel·lar de la música moderna, l’edat d’or compresa entre el 1967 i el 1975, però tot allò ho vaig viure i tot el que vaig fer després va ser enyorant aquell moment creatiu que anava rebent de ben petit i que m’anava transformant i canviant la vida.

―És a dir, que hi havia una connexió directa entre poesia i música…
―I tant. Hi ha tota una generació que d’alguna manera ens connectava amb aquests poetes maleïts, amb aquests marges de la literatura, i que també tenia el seu mirall en la música a l’altre costat de carrer. Anava des de Patty Smith o Bob Dylan, a tot de personatges que eren molt a prop de la literatura o alguns que directament en provenien, com ara Leonard Cohen. I aquest punt de trobada amb tantes víctimes que volien emular aquesta actitud temerària davant la vida. He jugat a això i, com a part d’aquesta generació, he jugat a ser algú que va a buscar la veritat per aquestes vies.

―Si no m’erro, l’únic poeta català que apareix al llibre és Pere Quart. Per què?
―És un altre poeta maltractat per la vida en certa manera i podríem dir que hi havia un vincle personal. El seu esperit revolucionari sempre hi era present, fins i tot en algunes de les trobades que fèiem amb alguns dels companys amb qui després vam donar forma a Sopa de Cabra. Era el moment de descobrir i crear els nostres mites en certa manera i Pere Quart era un referent quan érem adolescents i teníem quinze anys i no l’he volgut oblidar.

―Guanyeu el premi Ramon Llull i quan només havia llegit la novel·la el jurat ja hi havia qui la criticava…
―Vivim en un moment en què tothom està molt tens i a l’hora de descarregar ira i adrenalina l’emprenen amb el primer que es posa sota els focus. Això per una banda. I després si fos un enginyer, un cirurgià o un metge o un investigador o un epidemiòleg (que ara tenen molt prestigi i també escriuen llibres) ningú no posaria en dubte el llibre, però un músic és més sota sospita, i si és algú que la gent entén que ha tingut èxit en un altre camp que no és el literari encara més. Hem de pensar que durant molt temps les sales de concerts no han estat regides per la conselleria de Cultura sinó per la d’Interior, amb un règim semblant al dels puticlubs. Les crítiques avant la lettre s’ha de ser molt agosarat per fer-les perquè si no se’t poden girar en contra. De totes maneres, respecto els impulsos de tothom, però sí que hi ha un cert autoretrat quan algú fa una crítica d’aquestes sense haver llegit el llibre. Convivim amb això.

―La novel·la no segueix gaire la tendència dels darrers guanyadors…
―No pensava canviar res d’allò que feia ni d’allò que tenia al cap per ajustar-me a un model determinat. Sabia que era un premi que, pel que havia vist els darrers anys, se centrava molt en la novel·la històrica o de recuperació d’algun personatge i veia que m’allunyava de la tendència completament i per això la sorpresa va ser doble. Va ser una sorpresa per al jurat, que van dir que esperaven algú molt gran i jo sóc gran però no tant i pel crit quan varen obrir la plica i varen veure qui hi havia al darrere.

―El punt d’arrencada del llibre amb una mare i dues criatures ofegant-se a la platja és terrible i, en canvi, el situeu en un indret paradisíac, a Eivissa, i enfrontant els pares a una de les seves grans pors. Comencem forts…
―Va ser una aposta aquest començament. Jo recordo un dia terrible quan vaig anar a l’escola i el meu fill no era enlloc i tenia sis anys i em vaig posar a cridar per tots els passadissos perquè no el trobàvem. Al final era en una aula, no havia sortit com havíem pensat inicialment. Doncs l’inici de la novel·la, en un altre espai, em va estar a punt de passar fa onze anys. La meva dona i els meus dos fills van estar a punt d’ofegar-se a la platja i aquest record queda allà impregnat i més d’un cop fas allò de pensar: t’imagines si aquella persona que els va ajudar no hi hagués estat? Aquest “i si” és l’inici de moltes històries i és quelcom que tenia present i de sobte crea un gran daltabaix al protagonista.

―El protagonista, el Salvador Martí, és una de les grans troballes del llibre, però no apareix en els dos primers capítols del llibre. D’on sorgeix?
―Aquest personatge és com una amalgama de mi i d’una colla de persones de tot un moment generacional, de tota una colla. Tinc la sensació d’haver-me vestit d’espeleòleg i haver entrat a les cavernes de la meva vida i allà he recuperat molts moments d’aquell que podria haver estat jo. Hi ha la primera sensació de ser un altre, de mirar enrere i no reconèixer-te, de mirar enrere i trobar aquell nen introvertit i de trobar-te en poc temps en una situació que tampoc no has decidit. Jo volia escriure i em vaig posar a estudiar periodisme i vaig anar a l’Institut del Teatre i m’escrivia els meus guions i de sobte, en un joc de cap de setmana en què jugàvem a ser deus, vaig passar a trobar-me davant de milers de persones i ara volia mirar enrere i preguntar-me qui sóc i a la vegada mirar enrere i tenir aquesta sensació quasi d’alteritat. Crec que allà començo a crear aquest personatge amb les sensacions i amb les experiències d’altres moments de tots aquests processos. El personatge també es construeix amb molts de llibres que esmento i és un poc el jo que hauria pogut ser i que no va ser. Si no hagués arribat la música jo hauria intentat ser un Salvador Martí poeta.

―La primera part del llibre és molt gironina. Fins a quin punt és recordada o recreada? Perquè a més coincideix amb el moment d’apogeu dels Sopa de Cabra, aquell final dels vuitanta i principi dels noranta…
―Quan escric una novel·la, que és un camí de llarg recorregut a diferència d’una cançó, on sempre ets a dues estrofes o una tonada del final i tens l’horitzó a la vista, necessito el joc. Construeixo l’estructura tot i que després pugui escriure lliure, però ja he construït el que escric dins el cap molt temps abans de començar. Quan vaig abordar precisament aquests anys i Girona en mi hi havia un joc també, un joc cap al Gerard Quintana que era llavors i cap al Gerard que estava escrivint aquest llibre. Tenia present constantment que els Sopa eren allà sense esmentar-los.

―Però qualsevol gironí coneixedor de l’època ho pot reconèixer bé…
―I tant! Aquella casa ocupada on viu el Salvador és la casa on ens vàrem conèixer els Sopa de Cabra i les bandes dels altres membres del grup que anaven passant per allà a fer concerts. Quan la casa es va tancar les bandes es van desfer i els que vam quedar vam ser els Sopa de Cabra. Jo feia lletres per a ells perquè llavors feia un fanzine en aquella casa ocupada i em van demanar lletres per a les seves cançons i vaig acabar cantant. En la novel·la hi ha un punt de record molt important i de reconstrucció del record. Jo hauria pogut ser un dels centenars dels que érem en aquella casa, ser un dels altres, mantenir el seu rol i estar-me mirant el que passava al voltant sense ser el Gerard, però vaig ser el Gerard.

―I davant la possibilitat de la destrucció absoluta, l’amor, Formentera, Eivissa, el paradís i la posidònia, tot i que els paradisos poden ser molt durs…
―També va ser el meu recorregut i sí, en un lloc com Formentera a l’hivern has de tenir molta vida interior i ben ordenada, si és possible, però també és una salvació. El Salvador Martí s’hauria pogut afegir als poetes que admira i que l’acompanyen i ser un més i enfilar el camí de l’autodestrucció.

―Un poeta que ha de traficar amb drogues perquè de la poesia no es menja…
―Efectivament, de la poesia no es menja , per això m’agrada molt una frase que li diu la seva àvia: “Sembles un poeta retirat.” Com et retires d’un ofici que no existeix perquè no et dóna per a menjar? La poesia només et dóna l’eternitat anant molt bé, com passa amb els millors clàssics. I de sobte arriba la Maria, i en el fons tot està carregat de simbologia personal, de simbologia dins els arquetips comuns. Però que ella estudiï la posidònia no és casual. A mi em va fascinar saber que entre Eivissa i Formentera hi havia un dels éssers vius més grans i fascinants del planeta, que té més de vuit quilòmetres d’extensió, cent mil anys de vida, i que es un organisme que va creant tot allò i que té el poder d’oxigenar el món. És fascinant.

―Sí, la posidònia és fascinant i a més a més una de les grans lluites ambientals dels darrers temps, ara se’n parla molt. Salvant molt les distàncies és com l’àloe vera. Ara no ens podem imaginar com era la vida sense que tot tingués àloe vera…
―És cert, però la posidònia és molt més important que l’àloe vera i per a les Illes és cabdal. També em sembla al·lucinant que el prat més gran sigui en aquell espai entre les dues illes que és el més transitat de tota la Mediterrània a l’estiu. Fins i tot ens fa nosa la posidònia a la platja i, hòstia!, resulta que és la protecció de la sorra! Tot això ens diu molt de com som i de com construïm la realitat més enllà de la pròpia realitat.

―Salvador Martí rep un cop brutal amb la desaparició de la seva família al mar. Torna a Barcelona i aquí comenceu a fer aparèixer un munt de personatges secundaris molt interessants però molt desarrelats, molts que parlen en castellà potser per una qüestió diglòssica i de classe social…
―Aquí em deixo anar i porto al límit fins i tot el sentit de la versemblança, però em va ser fàcil construir aquests personatges perquè aquesta és la Barcelona que jo em vaig trobar a mitjan anys noranta, quan em vaig separar i vaig venir aquí. Hi havia un lloc de trobada a la plaça de Sant Josep Oriol que es deia Makoki, que era una llibreria. Allà hi havia una gran diversitat i una fauna molt variada que ens reuníem i molts dels personatges els he extrets d’aquest paisatge. De manera que he hagut d’inventar relativament poc i fins i tot algun, picant-li l’ullet, l’he deixat amb el nom original. Alguns personatges no els hauria pogut inventar millor, de manera que em dedico a jugar amb ells com amb el fang i així poder extremar-los.

―A la cançó “Barcelona en colors” ja hi havien aparegut, d’alguna manera…
―Sí, i tant i fins i tot a la coberta hi apareixia un dels personatges i l’Ernesto Carratalà, pintor, que va fer el grafisme, i col·laborador de la revista El Víbora temps enrere i a qui tots dèiem el Carra; a la novel·la ara és el Rata, he jugat a crear tots aquests personatges.

―Dues grans polèmiques de la vostra vida han tingut a veure amb la llengua: quan vàreu fer un disc en castellà amb Sopa de Cabra i quan apareguéreu parlant castellà amb els vostres fills a El convidat….
―Al programa vaig cantar una cançó d’aquestes que canten al pati de l’escola amb els nens i era en castellà i caram com em van posar…

―A mi el disc en castellà em va doldre, i a més a més no era el millor…
―Segurament era el disc de transició, per a la companyia havia de ser el disc de llançament en un nou públic.

―Però en el cas d’Umpah-Pah, per exemple, els dos discs en castellà són millors que els catalans…
―Hi estic d’acord.

―I amb ells no hi va haver polèmica, però el vostre… Potser perquè éreu el grup més conegut?
―Va ser un daltabaix. Vam passar de vendre més de cent mil discs del Ben Endins a vendre’n 7.000 a Catalunya en castellà. Es van vendre fora i ens vàrem passar quatre anys al desert, també amb un cert tancament per part dels mitjans públics catalans. Sempre quèiem de la llista dels programes. Vàrem rebre el nostre càstig. Nosaltres vàrem ser un grup que vàrem començar amb un disc mixt, la nostra maqueta tenia el batibull aquell propi de la nostra realitat de cada un de nosaltres.

―I alguns d’aquests temes en castellà varen ser corejats per milenars de persones als concerts durant molt temps…
―Sí, i d’alguna manera també hi ha hagut un joc al llarg dels anys respecte de l’idioma. A començament dels vuitanta hi va haver tot el trasllat de les discogràfiques a Madrid i va esclatar la Movida madrilenya i els grups d’aquí, com Rebeldes, Loquillo, El Último de la Fila, tots varen veure com tot es redirigia des de Madrid i hi havia molta gent que es pensava que eren d’allà. Aquí quedàvem la generació que d’alguna manera havia rebut l’impacte del rock des del carrer i no tant com un fet cultural i fins i tot literari com havia estat en el cas del Grup de Folk o el Pau Riba o Sisa o altres grups de moltíssima qualitat, que, amb aquesta pàtina cultural, no varen aconseguir mai ser un fenomen comercial. A partir d’aquell moment veus tota la reacció. Quan cantàvem en català hi havia molta gent que ens demanava què fèiem i que ens deia que el rock no es podia cantar en català. Nosaltres ho fèiem perquè ho sentíem així, era la llengua col·loquial i materna que fèiem servir, no hi havia premeditació. Després del rock català els grups a Catalunya cantaven en anglès, com per exemple Mishima al principi o Love of Lesbian, per desmarcar-se tant del fenomen de Madrid com del d’aquí.

―Heu escrit un llibre que no renuncia a la complexitat. L’heu fet per poder posar-lo sense problemes a la lleixa de la llibreria?
―L’he fet pensant que és un llibre que m’agradaria llegir o enyorant alguns moments plaents de lectura. Em considero un aprenent malgrat que m’hagin donat aquest premi o el que sigui. Jo no sóc el gran literat de res, jo n’aprenc constantment i el dia que em cansi d’aprendre’n plegaré. L’aprenentatge en un altre camp t’ajuda a mirar amb  una mirada nova i renascuda allò que has fet des de sempre.