Gerard Plaza: ‘Si desmantellen l’atenció primària haurem perdut la guerra’

Gerard Plaza és metge i treballa al CAP de Centelles, a Osona. Tot allò que ens diu és pura indignació, però la transmet serè i contundent. I això que va atribolat, perquè la seva parella també és metgessa, tenen dues filles petites i no les poden deixar amb els avis perquè són col·lectiu de risc. Vol denunciar que el Departament de Salut pretén desmantellar els centres d’atenció primària per a enfortir els hospitals, i avisa que el remei serà pitjor que la malaltia. El CAP de Centelles és un dels tretze ambulatoris públics de gestió privada que hi ha al Principat. Aquesta diferència, diu, el converteix en un cas especial: ‘La majoria estan molt pitjor.’ A més, al seu centre s’hi fan molts assaigs clínics, perquè també actua de centre d’investigació. ‘Això ens dóna molta perspectiva; treballem amb algun d’aquests estudis que es fan per prevenir la Covid-19.’

—Quina tasca fan els centres d’atenció primària en la gestió de contenció de la pandèmia?
—A part la reordenació general del sistema de salut pública, els CAP també han fet els seus plans de contingència. S’hi han adaptat recursos, horaris i plans d’atenció per a poder atendre tothom qui ens arribava. Sembla que ara ens hàgim oblidat tots que hi ha més coses a part de la Covid-19. Atenem malalties cròniques, agudes, urgències… Tot això que s’ha deixat d’atendre als hospitals per culpa del coronavirus. Hi ha hospitals que han tancat moltes plantes per a dedicar-les a pacients infectats, i hi havia moltes visites programades, a part de tot això. És de cecs no veure que aquesta gent és atesa en algun altre lloc. Els CAP fem un filtre increïble; som un dic de contenció perquè no arribi tot als hospitals.

—Dieu que Salut va desmantellant els centres d’atenció primària per cobrir les places als hospitals ‘de campanya’.
—Això no passa només aquí, passa arreu. Agafen professionals dels CAP perquè gestionin o atenguin als hospitals de campanya. Sanitat fa servir termes que sembla que no comprengui: ‘guerra’, ‘primera línia’… I no reconeix que la primera línia és la seva infanteria, que és l’atenció primària. Si elimines la infanteria, l’enemic t’entrarà fins a la cuina. Si els 250 pacients que ahir a migdia teníem diagnosticats amb Covid-19 no tenen el filtre del CAP, amb un seguiment diari, i si amb la por que tenen cerquen una solució i no troben resposta a l’ambulatori, on se n’aniran? A l’hospital de referència. Si això passa a tots els municipis i tots els ambulatoris que drenen aquell hospital… no cal ni un sol dia: en tres quarts, l’hospital es col·lapsarà.

—Segurament al Departament de Salut us respondran que no, que els hospitals esclataran si no hi ha personal.
—Els hospitals esclataran, tant sí com no. Si desmantelles els CAP, els hospitals esclataran abans. La magnitud del drama es viu dins els hospitals perquè és on es concentra el dolor. És on arriba tot allò que la primària no ha pogut filtrar, perquè era massa greu o perquè no hi han anat directament. Els hospitals se saturen per això, perquè no tenen mitjans, perquè estan desprotegits, perquè falten molts professionals… És on es viu la tragèdia. És on es mor la gent que no té respirador, que no va intubada. Els companys dels hospitals estan esgotats. I si no hi ha un dic que contingui tot això que la primària conté, els hospitals estan perduts. Sense primària, hem perdut la guerra.

—A més, us encarregueu dels malalts de Covid-19 no hospitalitzats.
—Sí, nosaltres també tenim molts pacients infectats. Alguns, clínicament; alguns altres amb PCR. I tota aquesta gent, que no compleix els requisits de gravetat per a ser hospitalitzada, es queda a casa. És educada: no surt, pren les mesures de protecció que calen. Nosaltres els fem visites domiciliàries si cal i els fem un seguiment diari per a derivar-los quan calgui: tenim contacte directe amb tothom que pensem que té la Covid-19. Dic ‘pensem’ perquè al final es demostrarà que hi ha molts falsos negatius i falsos positius en aquesta tasca diagnòstica per falta de mitjans. A més, hem hagut d’assumir l’atenció a les residències de gent gran dels tres pobles que cobrim, amb l’ajuda dels serveis municipals.

—L’atenció primària es podria desbordar…
—Tradicionalment, s’ha menyspreat la feina que fa l’atenció primària. No tan sols fem de metges de família: hem hagut d’assumir moltes tasques que els hospitals no han pogut assumir d’ençà que es van fer les retallades. Als hospitals no hi ha prou especialistes. Els metges de família fan de dermatòlegs, d’endocrinòlegs, de traumatòlegs… Les llistes d’espera en segons quines zones, al Baix Llobregat, per exemple, per a derivar a un traumatòleg són de més d’un any. On es pensen que es tracta, tot això?

—Quan dieu Sanitat us referiu al ministeri espanyol o a la conselleria?
—Les pressions per a cedir professionals als hospitals vénen dels especialistes de gestió territorial del CatSalut. Ara es munta l’hospital de campanya de Vic, amb moltíssims llits, però no hi ha personal per a cobrir aquests llits. I el pla que té Salut és aquest: treure’ls de la primària.

—Com és ara el dia a dia al vostre centre. Què us hi trobeu?
—Ens hi trobem les mateixes patologies de sempre, i a més la Covid-19. L’única cosa que ha canviat és que tot el que hi havia abans a les sales d’espera, ara es fa per telèfon. Hem augmentat la telemedicina, que serà el futur de la sanitat en aquest país. Els metges es posen en contacte amb el pacient, sigui per a seguiment o per a alguna cosa important. Hi ha gent a qui s’ha cancel·lat una cirurgia que no es podrà atendre fins que no hagi passat tot això, i mentrestant s’hi ha de donar resposta. I de vegades consisteix en un pla de medicació o en una visita presencial. Aquí és on determinem si no hi ha risc que el pacient vingui al centre o si s’ha de desplaçar el metge. Ens ha salvat que fins ara es malbarataven recursos perquè hi havia gent que anava a cal metge i no entenies per què. I ara no vénen o es conformen amb una trucada. Fins ara, ens ha salvat això.

—I això, amb tot el personal del centre? Teniu gaires baixes?
—La veritat és que no. Però només perquè quan vam veure què passava a la Xina i començava a passar a Itàlia ja vam elaborar un pla de contingència. Vam anar amb molt de compte, i no tenim cap professional diagnosticat amb Covid-19. El cap de setmana passat hi va haver companys que van haver d’anar-se’n a l’hospital de Manlleu, que gairebé s’ha quedat sense professionals, o a l’hospital de la Santa Creu de Vic, que també ha tingut una esbandida brutal entre les seves files.

—Aquest pla de contingència el vau elaborar vosaltres o us va venir del Departament de Salut?
—El vam fer per iniciativa pròpia. Tan bon punt va venir gent amb simptomatologia respiratòria, quan encara no s’havia declarat el brot a Espanya, nosaltres vam començar a donar alertes a les unitats de vigilància epidemiològica (UVEC). I ens deien: ‘No, això no reuneix criteris epidemiològics perquè aquests pacients no han vingut de la Xina ni d’Itàlia’, que és on de moment hi havia els dos focus. Jo recordo haver-los demanat com podia ser que ho descartessin en una societat tan globalitzada: n’hi havia que havien vingut de viatge de Londres, uns altres podia ser que haguessin tingut contacte amb algú que havia viatjat… Com que ens van dir que no, ens vam haver de resignar a fer un seguiment estricte. Vam prendre mesures de protecció, amb màscares i guants, de seguida que vèiem algú amb simptomatologia respiratòria. Hem mantingut una higiene molt estricta.

—Creieu que Salut és conscient de la vostra situació?
—Puc donar la meva opinió personal i és molt negativa. Amb la gestió que s’ha fet d’ençà que va començar la crisi pel coronavirus, em costa moltíssim d’arribar a entendre com s’han pogut fer les coses tan malament. Parlen d’herois i nosaltres només som persones que fan la seva feina. Que som d’una altra pasta? Potser sí. Però no n’hi ha, d’herois. I si ens diuen així, es demostra que aquest país maltracta els seus herois. No se’ns té en compte. Fa molt temps que s’avisa. Hi ha metges i científics que han avisat del dret i del revés de què passaria, tenint en compte l’experiència d’altres països, i així i tot hem continuat pel mateix camí, o pitjor. Nosaltres no tenim cap més opció que continuar treballant, perquè ho hem fet sempre. Però… [sospira] jo estic tremendament decebut.

—Quins creieu que són els errors decisius per haver arribat fins a aquest punt, doncs?
—La supèrbia. La supèrbia és l’error. És a dir, avantposar interessos que no són els de la gent ni els sanitaris ni d’allò que calia realment. No haver pres les mesures a temps, anar sempre tard i per darrere. La manca de respecte que significa per als teus pacients i professionals enviar-los nus a una situació com aquesta. Jo em considero un afortunat.

—Dieu que és la gent, la que us ajuda més.
—Sí, la gent s’hi aboca. L’experiència amb la gent és increïble. Fan gorres, màscares, ens duen ulleres fins i tot de motos per a protegir-nos… estem molt agraïts. Crec que són conscients de l’esforç immens que fem. En canvi, no som conscients de què ens espera després. Una de les tasques més grans que fem ara és la contenció dels trastorns que es desencadenen aquests dies: fem de metges, de psicòlegs, de terapeutes…