Gerard Gómez del Moral: ‘Cal obrir una etapa de negociació i trobar una solució política’

Gerard Gómez del Moral (Barcelona, 1989) és un dels dos diputats més joves del Parlament de Catalunya. Diputat de Junts pel Sí i ara d’Esquerra Republicana, després de la renúncia del conseller Carles Mundó, dimecres va ser secretari de la mesa d’edat per segona vegada, després d’haver-ho estat també el 2015. Parlem del moment polític actual, de la investidura, de com ha d’actuar el govern, de la repressió i de l’1-O i de la relació entre el jovent i la política. Gómez del Moral rep VilaWeb en un despatx d’ERC al parlament, en una àrea que encara conserva el cartell de Junts pel Sí.

—Dimecres, el parlament va tornar a l’activitat després de gairebé tres mesos i de la victòria de l’independentisme el 21-D. Quines sensacions vau tenir?
—Una sensació d’excepcionalitat. Comença una nova legislatura, però som en un estat d’excepció. La primera fila –la del govern– era buida. Això no havia passat mai. Tarradellas va presidir la primera sessió constitutiva del parlament des del final de la dictadura. Coses que eren possibles fa quaranta anys, ara no ho són. A més, hi ha cinc diputats a l’exili i tres a la presó. La sensació d’anormalitat política no la podem normalitzar ni minimitzar.

—Coneixeu personalment el nou president del parlament, Roger Torrent?
—No el coneixia gaire fins que vaig començar al parlament la legislatura passada. Hem compartit moltes estones i és una persona a qui tinc molta estima personal i polític. És evident que generacionalment connectem. És una persona molt ferma i molt compromesa, però també amb molta cintura i mà estesa. És molt solvent i està molt preparat. Les seves intervencions i la seva feina, com la feta a la comissió de l’operació Catalunya, ho demostren. Estic molt content per ell perquè crec que és un bon perfil per a ser al capdavant d’una institució tan important com el Parlament de Catalunya.

—Heu repetit per segona vegada a la mesa d’edat com un dels dos diputats més joves. Torrent és el president més jove del parlament. Creieu que comença a haver-hi un relleu generacional?
—Crec que els últims anys sí que hi ha hagut una tendència bastant gran a rejovenir la política. O més aviat de relleus. Fins no fa gaire, la majoria de polítics venien de la transició i eren personalitats del país, gent que tenia trajectòries llargues. És veritat que aquesta última dècada hi ha hagut un relleu, crec que és positiu perquè demostra que els partits i les idees tenen continuïtat. Això ha comportat un canvi de tarannà, hi ha més complicitat entre les persones joves dels partits.

—Els partits es resisteixen a aquest relleu? Hi ha un tap generacional?
—Crec que hi ha diferències. Crec que a Esquerra Republicana no hi ha taps, perquè quan Oriol Junqueras va ser elegit president era una persona jove, d’una edat similar a la de Roger Torrent ara. Si agafem els casos de Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod Rovira i Ernest Benach, també eren joves quan van presidir el partit o el parlament. Però crec que en alguns partits sí que ha passat. És veritat que Iniciativa, i ara l’espai dels comuns, també ha tingut lideratges joves. Crec que això avui en dia ha canviat a tots els partits i que la mitjana d’edat de la política s’ha reduït bastant.

—La mesa ha estat un dels focus de la repressió de l’estat espanyol. Dels independentistes, no repeteix ningú. Aquesta repressió pot condicionar l’actuació de la nova mesa?
—La repressió s’incorpora en l’imaginari col·lectiu, però això no vol dir que es normalitzi ni que s’hagi de tolerar. La repressió existeix i l’hem patida. És un factor present, però no ha de coartar la llibertat d’iniciativa dels diputats ni del parlament per a poder debatre i parlar de tot. Això és el que ha fet la presidenta Forcadell i el que es va comprometre a fer en Roger Torrent.

—El parlament investeix Puigdemont, però el Tribunal Constitucional espanyol ho suspèn. Quin és el següent pas?
—Hem d’actuar amb intel·ligència col·lectiva. Necessitem tenir president i govern per a recuperar les institucions. Mentre no recuperem el govern, veiem el senyor Millo fent conferències de premsa parlant en nom de la Generalitat de Catalunya. Això fa mal, perquè és un desprestigi per a la democràcia, el PP és l’última força del parlament. La nostra prioritat és investir Puigdemont, però també recuperar les institucions i ser fidels a la voluntat popular de les urnes.

—La repetició de les eleccions és l’última possibilitat?
—Per a mi, aquesta possibilitat no existeix. No hauria de ser a la llista de possibles situacions. Seria dolent per al país i per a tothom. Anar a unes eleccions comportaria mig any més del senyor Millo governant Catalunya. No ens ho podem permetre, ni la ciutadania no entendria de cap manera que nosaltres mateixos perpetuéssim el 155.

—Si el Constitucional suspèn la investidura però Junts per Catalunya insisteix en Puigdemont, la situació queda blocada.
—I per això ens caldrà molta intel·ligència col·lectiva. Entenc que Junts per Catalunya insisteixi que Puigdemont ha de tornar a ser investit president, i ho comparteixo. Ell tenia un programa molt clar i va ser la primera força independentista el 21-D. Hem de treballar per a això, però també per tenir govern. Perquè sense govern és molt difícil tot, tot. No dubto que ens posarem d’acord, ens hi juguem molt. Va de tot, ens juguem totes les institucions i tot l’autogovern. No tinc dubtes que trobarem el desllorigador i la solució al problema.

—L’opció del doble govern que va proposar ERC, un a l’interior i un a l’exili, és vigent?
—Sens dubte és una de les possibles solucions. Crec que el president Puigdemont ha de tornar a ser president. I haurem de trobar una solució perquè això pugui compaginar-se. Una possibilitat pot ser un govern tècnic o instrumental i també un govern a l’exili o de representació a Brussel·les. Pot ser una sortida, una solució. Crec que això forma part de les possibilitats que hem de pensar entre tots.

—Quin paper han de tenir els quatre consellers que són a Brussel·les?
—El que ells decideixin. Des del meu punt de vista, han de tenir-ne un, de paper, sense cap mena de dubte. Caldrà parlar-ne amb ells i trobar l’encaix en què se sentin més còmodes. Són persones que han estat molt importants i que ho han de continuar essent en el mapa que surti dels acords entre les forces republicanes.

—Seria positiu un govern de concentració que inclogués la CUP?
—Crec que això s’haurà de parlar amb ells. No cal tancar cap porta, entre les tres forces republicanes s’ha de trobar un acord per al possible govern i per al programa. Cal implementar mesures republicanes i fer un gir important en polítiques socials. Creiem que és un dels pilars.

—Quines serien les primeres mesures republicanes?
—N’hi ha moltes. Mesures en habitatge, pobresa energètica, educació… Mesures que donen sentit a la nostra lluita, perquè nosaltres volem una república, i que garanteixen drets a la ciutadania. I hem de culminar polítiques inacabades, com la renda garantida, que el 155 ha aturat i que cal implementar.

—Això es farà per la via unilateral o és el moment de fer una pausa?
—Sempre hem dit que volem sumar i eixamplar la base del sobiranisme. I hem incorporat gent del món socialista, com Ernest Maragall, i d’una de les lluites socials més destacades dels últims anys com és l’acollida dels refugiats, Ruben Wagensberg. Cal obrir una etapa de negociació i trobar una solució política, així s’afronten els problemes polítics en els països democràtics.

—Com es força el govern espanyol a seure a la taula?
—D’entrada, ho han forçat ells. Ells van convocar unes eleccions amb les seves normes. Seria estrany que no acceptessin el resultat. Tenen l’enèsima oportunitat, si realment creuen una mica en la democràcia. Hi ha una majoria republicana i han de ser conscients de la voluntat dels catalans i de la composició del parlament. I es mouen coses. El primer ministre d’Irlanda va demanar diàleg entre Rajoy i Puigdemont i Alemanya va dir que s’havia de deixar formar govern a Catalunya. Recordo el senyor Iceta i la senyora Arrimadas dient que demanarien hores per a dialogar i negociar, i hi estem d’acord. Cal parlar.

—Us ha decebut l’actitud d’Europa, la reacció dels estats a la repressió?
—Hi ha hagut actituds que ens han sorprès. Nosaltres som europeistes, sempre hem cregut en Europa. Europa, aquests últims anys, ha decebut. No solament en l’afer català. A mi m’ha decebut amb el tracte als refugiats, amb la gestió de la crisi econòmica… Europa es va crear d’acord amb els valors de la solidaritat i del pacifisme per a evitar guerres, a més de la qüestió del carbó i l’acer. Però els valors del federalisme europeu d’Spinelli i Monnet eren justament de solidaritat, tolerància i convivència entre nacions. Hem vist, malauradament, com les institucions europees han girat l’esquena als grans problemes socials que afectaven els més dèbils. Hem vist imatges dels refugiats que són esgarrifoses. I no han fet res, més enllà d’un vergonyós acord amb Turquia i d’invertir més diners en el control de fronteres. Europa m’ha decebut en diversos aspectes, però és un marc necessari. I també és veritat que les imatges de l’1-O van remoure i que hi va haver una condemna generalitzada al Parlament Europeu. Cal continuar cercant complicitats, també amb altres agents internacionals. Vam rebre el suport de The Elders, de membres de l’ONU i de premis Nobel, tinc l’esperança que reiterin el seu suport.

—Com és la situació al partit, amb Junqueras a la presó?
—És una situació dura. En Junqueras és una persona molt estimada. Més enllà de ser el president de partit, és una persona que sempre ha cuidat de nosaltres, que sempre s’ha interessat per tothom i que la seva manera de fer ha fet gran l’espai polític d’Esquerra Republicana. I quan una persona amb unes conviccions tan profundament democràtiques i pacífiques fa gairebé vuitanta dies que és a la presó, això es porta malament. No he tingut l’oportunitat de visitar-lo, però en les cartes que rebem sempre diu que endavant, que ell dins de la dificultat està bé, que siguem forts i que ens estimem i ens cuidem molt els uns als altres. I això és el que hem de fer, sense deixar de tenir mai present la injustícia en la qual vivim ni perdre de vista que hem de lluitar perquè l’Oriol Junqueras, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart i en Quim Forn puguin sortir.

—Sou aquí, al parlament, perquè el conseller Mundó va renunciar a l’acta de diputat. Us esperàveu tornar a última hora, després d’haver quedat fora el 21-D?
—Sincerament, no hi havia pensat gaire, perquè ha coincidit amb les festes de Nadal i perquè formalment els diputats sortints ho són fins al dia de la constitució del ple. Ha estat tot molt ràpid després de les eleccions.

—Els problemes i les demandes dels joves tenen prou espai a la política?
—Se’n parla molt, però a vegades costa de trobar-hi solucions. I, a vegades, les solucions no afecten el prisma jove. Podem parlar del preu del lloguer o altres problemes, però no es pensa des de la realitat concreta dels joves, sinó que es pensa en una estadística, com la mitjana del preu. Però, és clar, els joves sovint estudiem a la universitat, treballem per pagar-nos la carrera en un mercat laboral que a vegades és extremadament precari… No s’han plasmat les polítiques tenint en compte la situació concreta dels joves. Sortosament, crec que es parla bastant dels problemes del jovent, i l’últim govern n’ha donat una visió transversal, com en l’habitatge i el transport.

—Els estudiants van tenir un paper molt important abans de l’1-O i durant. Creieu que va contribuir a polititzar una generació?
—Sempre he defensat que el jovent està polititzat. Això que diuen que els joves passen de la política i de tot no és cert. A l’institut, al bar de la facultat, amb els meus col·legues sempre he parlat de política, i tothom tenia unes conviccions molt fortes. Sí que hi ha molta distància amb la institució, amb la burocràcia, amb el sistema polític. Però tenir distància no és no tenir opinió política. Els estudiants sempre s’han mobilitzat. De la meva etapa, recordo la plataforma Aturem la guerra, les protestes contra el pla Bolonya… Hi ha hagut moltes qüestions que han dut a la mobilització estudiantil. I l’1-O ha estat una altra mostra de les mobilitzacions dels estudiants.

—On éreu l’1-O? Com ho vau viure?
—Al meu col·legi, l’escola Projecte. Es van viure moltes coses. És un còctel d’emocions i sentiments difícils de pair. A la meva escola, va intervenir-hi la policia espanyola. És un garbuix de sentiments. Ens van prendre les urnes, va haver-hi cops, però després vam tornar a obrir el col·legi i es va poder votar. Digerir tot el que va passar és complex. Crec que va ser una mostra d’empoderament col·lectiu. A la meva escola, hi havia botiguers, veïns del barri de tota la vida que no haguessis pensat que hi serien, però que hi eren. La xarxa que es va crear entre moltíssimes persones és molt bonica.

—Vau començar molt jove en el món de la política. Us hi veieu gaires anys?
—Vaig començar molt jove, però vull fer un apunt. Vaig ser a la plataforma Aturem la guerra i al col·lectiu de defensa de l’Ebre, i després vaig entrar a les joventuts d’Esquerra i he fet trajectòria al partit. Des del punt de vista institucional, vaig començar a ser diputat fa dos anys –en tenia vint-i-sis–, però la política es fa a la facultat, al bar, al carrer. En aquesta política, m’hi veig tota la vida. Les idees no sobreviuen sense organització. Però l’etapa institucional crec que no ha de ser gaire llarga, perquè perds perspectiva de tot plegat. Crec que no seria bo i que xocaria amb la meva visió de la política.

—Aquesta politització ve de casa?
—No. Quan em vaig fer militant de la JERC la meva mare em va dir que què feia en un partit polític. No li va caure gaire bé. A casa hi havia consciència política de poble i de reivindicar els canvis que considerem necessaris, però no la sindicació ni la militància en un espai concret.

—Si ja es va posar les mans al cap aleshores, ara no sé què us deu dir.
—Ma mare pateix. Suposo que com totes les persones que ens estimen. Pateix per mi, però m’anima a continuar endavant i a lluitar pel país i a fer el que considerem que hem de fer. Estic segur que està orgullosa que, malgrat totes les adversitats, lluitem per allò que creiem que és millor. Però amb aquest patiment de mare que és inherent i indestriable.

—Por. N’heu tinguda?
—La paraula por, cadascú l’entén de manera diferent. Respecte. A vegades un cert vertigen. Crec que tots n’hem tinguda i hem patit. Si no, probablement, seríem un pèl temeraris. Convé reflexionar sobre tot plegat. Por o dubtes, també de fallar a la gent que ens ha votat i que ens ha posat aquí. És bo tenir-ho present. Quan baixo al faristol o quan votem no em represento a mi ni al partit, sinó a milers de persones que ens han votat perquè representem la seva veu i la seva manera d’entendre com ha d’anar el país. Tenim una gran responsabilitat i n’hem de ser conscients.