Gerard Furest: “Vull guanyar, no pas que el català estigui millor que l’occità”

La virtut que destaca més de pressa en els diagnòstics lingüístics de Gerard Furest (Figueres, 1980) és que els aplica sistemàticament a coses concretes. Té discurs per als errors generals, però sobretot en sap les raons concretes. I això fa que les seves propostes també ho siguin. Ha publicat Decàleg irreverent per a la defensa del català (Núvol), on desgrana, amb un estil combatiu però vitalista i constructiu, com podem fer sortir la llengua dels barrancs en què ha caigut; per la política de l’estat espanyol, sovint, però també moltes vegades per la deixadesa de les nostres administracions. Furest també és coordinador de la comissió de Llengua de la sectorial d’Educació de la Intersindical CSC. Hi parlem del seu llibre, però també de les qüestions de més actualitat sobre la situació del català.

—Sou professor. Això us va empènyer a fer el llibre?
—La consciència lingüística ha baixat. Tinc alumnes a l’escola que són més diglòssics que la meva àvia, que havia arribat a parlar català a un guàrdia civil. “No me ladres, perra catalana”, li va respondre ell. En canvi, en els joves d’ara, educats en la immersió, hi veus unes dinàmiques de bilingüisme asimètric terribles. El llibre neix d’aquí, sí. El meu institut és a les Corts, un dels barris més catalanoparlants, entre un 40% i un 50%. I jo veia alumnes que parlaven català a casa i que entre ells es parlaven en castellà.

—I per què?
—Si els ho demanaves, et deien que era la llengua del grup. A mi no m’entrava al cap. Sóc d’un barri de Figueres molt castellanoparlant. L’Eduard, el meu veí del sisè, i jo érem els dos únics de tot el barri que parlàvem en català. Tot l’entorn era castellanoparlant. I mai de la vida no se’ns hauria acudit de parlar-nos en castellà. Jo deia als meus alumnes: “Però per què us parleu en castellà, si la llengua de tots dos és el català.” I em responien: “Què més dóna, profe?” La pèrdua de valor social i d’identitat de la llengua ha estat molt accentuat. Això és conseqüència que certs partits hagin tret valor a la llengua.

—Què voleu dir?
—Diuen: “El català només anirà endavant si es fan polítiques socials.” No, perdona. El català només anirà endavant si es fan polítiques de nacionalisme banal. Els professors universitaris d’un partit concret diuen, de vegades: “Hem d’anar als desnonaments perquè s’hi senti català, així es faran independentistes!” Això és pervers. El que hem de fer és tenir un audiovisual fort. Fer polítiques lingüístiques intel·ligents. Fa vint anys, tothom deia que era nacionalista, i ser independentista estava proscrit. Ara és a l’inrevés. Ser independentista no vol dir res. D’independentista se’n pot reclamar un penques de la Generalitat que en vint anys no ha fet res per la llengua. De nacionalista, no.

—La diglòssia dels alumnes és un símptoma que la immersió no va acabar mai de ser del tot eficient?
—El decret d’immersió és de l’any 1992. A secundària no s’ha aplicat mai. En moltes poblacions de l’àrea metropolitana, sobretot. A la formació professional, tampoc. A la Intersindical ens arriben casos de centres de formació professional que fan el 80% de classes en castellà. Fixa’t fins a quin punt no s’ha aplicat. Hem viscut a Matrix. Ens han criminalitzat per haver fet una cosa que en realitat no es feia. Si t’han de criminalitzar, que sigui perquè la fas. Aquí, tècnicament hem tingut una doble línia educativa. Això que justament ens fa tanta por.

—Què voleu dir?
—Sempre patim per si hi acaba havent dues línies educatives. És que sempre hi ha hagut la doble línia lingüística que ens fa tanta por, a secundària. Això depèn del barri, de la localitat i sobretot de la professionalitat dels claustres. Aquí no hi ha hagut cap supervisió. Pots tenir una escola a Cornellà en què els professors tenen molta consciència lingüística i compleixen estrictament la immersió. Però si al costat tens un institut on no en fa cas ningú, això és una loteria. És una loteria.

—Com veieu la sentència del 25%, per tant?
—És molt lesiva perquè ens empitjora el marc legal. Una cosa és que hi hagi la doble línia educativa de facto, però si amb la llei a la mà la pots combatre, tens les eines per fer-ho. Amb la sentència, això s’acaba. Aquí ens hem disparat trets al peu successivament. I hi ha hagut poca cura. Fins i tot el PDECat va alertar Esquerra que la LOMLOE no blindava res. I ells hi van donar suport igualment. És un tret al peu.

—No desvinculeu mai l’anàlisi lingüística de l’anàlisi de la situació política nacional.
—Jo atribueixo la reculada del català a dues coses. Primer, la superstructura. Una reculada en el discurs, d’ençà que Ciutadans diu que els nacionalismes són malvats. En lloc de plantar-los cara i dir-los: “Els hipernacionalistes sou vosaltres, nosaltres som d’un nacionalisme diferent.” I segon, la infrastructura. Polítiques lingüístiques. Per això hem reculat tant en tots dos fronts. El victimisme és tòxic. Quan entres en el marc mental que et dicta l’enemic, perds.

—Parlem de les polítiques lingüístiques.
—Sense política lingüística, una llengua minoritzada no pot sobreviure de cap manera. Els últims vint anys no n’hem tingut, i això ha influït en la reculada de l’ús del català. Cal l’apoderament dels parlants, però també que l’administració actuï allà on pot actuar. I fa vint anys que no ho fa. Ara s’ha posat de moda dir que el català recula perquè els polítics l’han fet una llengua de perdedors. D’acord. Això és un 4% de la reculada. Però, a més a més, hi ha raons demogràfiques, de política econòmica, de promoció administrativa, d’empresa privada.

—Anem a pams. Les raons demogràfiques.
—Vivim en el capitalisme i la globalització. Hi ha un creixement demogràfic que no podem evitar. Però el que hem rebut ha estat molt més gran que no ens pertocaria. Entre més raons, perquè nosaltres mateixos hem promocionat un sistema econòmic basat en el totxo i el turisme que l’hauríem pogut evitar. Un exemple. Aquests últims vint anys, la població del País Basc ha crescut d’un 4,7%. És veritat que els bascs tenen el concert econòmic. Però la del Principat ha crescut un 25%. Som als nivells de les Illes.

—De vegades hi ha un tabú sobre l’impacte lingüístic de la immigració.
—Tinc claríssim que no en podem culpar la immigració. A un treballador que fa dotze hores de feina per cobrar mil euros no et pots permetre el luxe de dir-li: “Quan acabis vés-te’n al Consorci per a la Normalització Lingüística a aprendre català.” Els grans beneficiats del Barcelona World, qui són? Els coneixem tots. Les patronals del turisme de la Costa Daurada. A més a més de tenir la globalització, de ser una llengua minoritzada i de tenir la natalitat baixa, no pot ser que les nostres administracions potenciïn aquest model econòmic.

—Això ens porta a les raons econòmiques.
—Aquí cal fer una reflexió, que també té a veure amb el creixement demogràfic. Us en posaré tres exemples. Primer, al Tarragonès. Una comarca que, segons els meus càlculs, té vora un 30% de catalanoparlants. L’IDESCAT diu que allí hi ha 256.000 persones, de les quals 102.000 són nascudes fora de Catalunya. A l’estranger i a la resta de l’estat espanyol. Més els seus fills. La majoria són castellanoparlants. Si promociones el Barcelona World, per exemple, qui ocuparà els llocs de feina precaris que generarà? Ajudarà a reviscolar el català al Tarragonès o ajudarà a empitjorar-lo? Això ho fa la Generalitat. No té a veure amb Madrid.

—El segon exemple.
—Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Evidentment, hem de fer polítiques per a fixar la gent al territori. Agafem l’enquesta d’usos lingüístics de l’IDESCAT. 60% de catalanoparlants habituals al Pirineu. Si ara comences a promoure hotels i turisme, això beneficiarà la llengua o la farà recular? Quan diuen: “El gran problema dels jocs és que anirem sota la bandera espanyola.” Això rai. És simbòlic. El problema és que promocionaràs un model econòmic precari que de totes passades hi farà recular la llengua.

—I el tercer.
—Fa vint anys, el Baix Penedès tenia 55.000 habitants. Actualment, és la segona o la tercera comarca menys catalanoparlant. Només hi ha dos municipis amb majoria independentista. Bonastre, de prop de mil habitants, i Llorenç del Penedès, 3.500. Què han fet els batlles de la comarca, que tenen plenes competències urbanístiques? Van començar a fer urbanitzacions, el Baix Penedès es va omplint de gent de l’àrea metropolitana, i ara és una de les poques comarques amb més vot unionista que independentista. I això afecta la situació lingüística. Com més creix la població castellanoparlant en una zona, més recula el català, perquè la norma de convergència lingüística diu que quan un castellanoparlant i un catalanoparlant entren en contacte, el castellà s’acaba imposant.

—I aquesta visió de conjunt no s’ha tingut en compte, penseu?
—Tot això no ho hem tingut en compte perquè molts batlles només pensaven en el seu negociat. Tenir diners per a fer pavellons. Polítiques de vol gallinaci. I tornar a guanyar les eleccions. Els era igual si el seu municipi es castellanitzava. Això no pot ser. Nosaltres hem d’estendre la taca a favor nostre. Ara es parla de control del territori: això també té a veure amb la situació de la llengua. No pots fer cap política que vagi en detriment de la teva minoria nacional. Els nostres batlles han d’exercir el poder.

—De la deixadesa dels governants també en parleu en el cas de la CCMA.
—La CCMA ha patit una retallada pressupostària molt gran. Ha passat de 450 milions, fa uns anys, a 300 l’any passat i 310 aquest any. I això té impacte. Als joves, que són els garants de la continuació lingüística, el 2012 els van tancar el 3XL. Quins genis sociolingüístics! I va ser per pressions internes: l’Esport3 té prop de 150 treballadors i va perdre el canal juvenil, que tenia menys gent. Aquesta retallada també fa que els treballadors que van acumulant triennis suposin com més va més part del pressupost. Ara en suposen un 60%. De 310 milions, 170 se’n van als sous i la seguretat social de la gent de la casa. La mitjana dels sous és de 50.000 euros. Hi ha conserges que cobren 29.000 euros. Com un professor.

—La retallada també afecta els programes.
—N’hi ha molts que podrien ser produccions pròpies i que, en canvi, els coprodueixen amb productores externes. Preguntes Freqüents és una coproducció amb el Terrat. Planta Baixa és una producció de la Manchester, la productora de Ricard Ustrell. Tres milions d’euros. Llavors no queden diners per a produir cinema català o comprar drets d’emissió d’anime japonès, que sempre ha tingut èxit. Pol Gise, influenciador, deia fa poc: “No sé què fer en la meva llengua.” No pots tenir un paio que fa vídeos amb 200.000 visualitzacions i que no vegi ni un euro de la CCMA. Amb els rosegons no hi pots treballar. La CCMA vampiritza, però no promociona els continguts perquè creixin a internet, que és on més lluny arriben.

—Al llibre parleu dels estigmes lingüístics. Els mitjans i els referents audiovisuals tenen molt a veure en la construcció de la llengua col·loquial, per exemple.
—Abans els mitjans oferien un model de llengua apoderat, com diu en Pau Vidal. Joaquim Maria Puyal ho va fer molt bé. Sense gens de vergonya. Deia “la bimba”, per exemple. Jo havia tingut alumnes castellanoparlants, quan ensenyava a Sabadell, que parlaven de la bimba. Tot això s’ha perdut. Perquè els mateixos periodistes i presentadors transposen la diglòssia del carrer als estudis de TV3. Hauria de ser a l’inrevés. Només té sentit si és transformadora. Si és mimètica no ens serveix de res. Com l’escola.

—Per què creieu que és tan estès el fenomen del cofoisme lingüístic, la gent que pensa que la llengua no està tan malament?
—Perquè la gent no vol patir. L’altre dia m’ho van dir: “No estem tan malament, tu!” Sembla que hi hagi gent contenta perquè no estem com els occitans, que tenen un 1% de parlants. Però és que jo vull guanyar. No vull comparar-me amb els occitans. Vull que algun dia la llengua d’aquest país sigui normal. No sóc pessimista, això és veritat, però cal posar-nos les piles. La independència és un mitjà per a millorar la situació de la llengua, però de polítiques actives ja en podem començar a fer ara. Perquè la independència tampoc no ho garanteix tot. És més important la independència espiritual, mental, que no pas l’administrativa.

—Què voleu dir quan dieu que, en qüestions de llengua, “el processisme i antiprocessisme són dues cares de la mateixa manera”?
—Cap política de construcció nacional. El que jo en dic pragmatisme unilateral o unilateralisme pragmàtic. D’acord: anem-hi demà. Per quan esperem la unilateralitat? Per quan haguem de fer la independència? Això és procrastinació. El 1983, el president Jordi Pujol obre TV3 sense esperar els permisos de Madrid. “Que m’enviïn la Guàrdia Civil, si volen, que ja veuran quin Cristo.” Jo el vaig criticar sempre molt. Però la unilateralitat és això. Per dir això, de vegades em diuen autonomista. Ja ho sé, ens van deixar a l’estacada. Però hem de passar pantalla. Mentre no fem la independència, hem de deixar que el país s’esfilagarsi?