Georges Abdal·là, el pres polític més antic d’Europa

Georges Ibrahim Abdal·là (Kobayat, Líban, 1951), militant del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) i de la Fracció Armada Revolucionària Libanesa (FARL), és un dels presoners polítics més antics d’Europa. Té setanta anys. No ha sortit de les garjoles franceses d’ençà del 1984. Fa trenta-sis anys i set mesos. El van condemnar a perpetuïtat l’any 1987 per actes de terrorisme. Segons el seu advocat d’aleshores, Jacques Vergès, el van acusar sense proves d’haver dirigit els escamots que havien mort un agent del Mossad i un militar dels EUA, veterà del Vietnam.

El documentari Fedayin, le combat de Georges Abdallah (Collectif Vacarme(s) Films) comença preguntant-se què són els fedaïns: “Són els fills d’aquest poble oprimit, expulsat de la seva terra, privat del dret d’autodeterminació, aquells a qui fins avui s’ha impedit de lluitar per alliberar Palestina. ‘Fedaí’ ve del mot àrab fida, que significa ‘sacrifici’.”

El film, que s’ha rodat a Alemanya, Bèlgica, França, el Líban i Palestina, traça la història d’aquest militant libanès, marxista i d’origen familiar cristià maronita, des de la seva implicació juvenil amb la causa palestina fins avui, després de gairebé trenta-set anys de presó. Quan era jove, el Líban era refugi de molts palestins represaliats i expulsats de la seva terra. El país va rebre l’atac de les forces militars israelianes. Els fedaïns van ser-ne expulsats i les ciutats Sabra i Xatila van ser objecte d’una matança. Georges Abdal·là es va posar al costat dels seus. Abans de lliurar-se a l’activisme va ser mestre i va viure en un camp de refugiats palestins.

De la Nakba (1948) al Setembre Negre a Jordània (1970), passant per l’ocupació israeliana del Líban (1982), el documentari explica com la causa palestina va implicar els joves libanesos dels anys setanta. Quins eren els seus motius i mètodes de lluita i com va decidir Georges que calia dur aquell combat a Europa, en un moment en què l’extrema esquerra europea creia que Palestina era també un dels seus objectius de lluita i hi actuava conjuntament.

El resultat no és una hagiografia del protagonista, sinó una immersió, amb ell com a eix, en el complex conflicte entre Israel i Palestina, en el context de la política internacional. Exposa, també, la feblesa i la falsedat de les acusacions contra ell, segueix el seu procés i el calvari dels anys de presó, amb el suport de les opinions d’historiadors, com ara Khaled Barakat, de la seva família, d’activistes palestins, dels seus advocats, dels grups de suport i d’antics camarades de lluita i de presó. Entre ells, Bertrand Sassoye, antic membre de les cèl·lules comunistes combatents belgues i pres polític del 1985 al 2000. I Jean-Marc Rouillan, fundador del grup armat Action Directe, condemnat a perpetuïtat des del 1987, que va ser alliberat el maig del 2018.

Un judici polític, una condemna a perpetuïtat sense proves

Al judici que es va fer a París el 23 de febrer de 1987, al palau de justícia del barri dels Orfebres, sotmès a extraordinàries mesures de seguretat, Georges Abdal·là declarà: “Que un combatent àrab sigui jutjat per un tribunal especial al món occidental és del tot normal. Que sigui tractat com un criminal i malfactor no és res de nou. Però quan el criminal ianqui, botxí de tots els desposseïts de la terra, és a més a més el representant de les presumptes víctimes davant vostre, llavors hi ha una raó per a abstenir-se de qualsevol comentari sobre la naturalesa del vostre tribunal i la tasca assignada.”

El seu germà Robert recorda que aquell dia Georges va esmentar en particular l’alt nombre de màrtirs que van caure al Líban i a Beirut, sobretot durant l’atac israelià al Líban que causà més de vint-i-cinc mil morts: “Per a ell –reflexiona el germà–, aquell judici es va fer seguint les polítiques occidentals de suport a Israel i les agressions contra els nostres pobles, particularment Palestina i el Líban en aquell moment.”

“Naturalment –prosseguí Abdal·là davant el jutge–, els esperits tolerants i demòcrates poden estar indignats per l’augment del fanatisme i del terrorisme internacional. Mai no s’obliden de mostrar la solidaritat humanitària que tenen envers la resistència contra l’ocupant, sempre que les víctimes obeeixin les lleis dels seus torturadors. És a dir, que la guerra mai no hauria d’anar més enllà de les regions de les perifèries i mai no hauria de molestar la seva pau criminal.”

Explicava fa anys el seu advocat Jacques Vergès al documentari L’advocat del terror (2007), de Barbet Schroeder, que la personalitat i la serenor de Georges Abdal·là l’havien impressionat. El seu defensat li va demanar que, fos quina fos la sentència, ell no volia que s’hi interposés cap recurs ni apel·lació. O la llibertat o la perpètua. I va ser la perpètua.

Jacques Vergès es va morir l’any 2013. L’advocat actual d’Abdal·là, Jean-Louis Chalanset, declara al film que “la sentència que es va dictar contra Georges, i fins i tot l’acusació de complicitat d’assassinat, es basava tan sols en el fet que ell tenia armes, però no hi ha cap element que provi que era al lloc de les execucions. Res. Les armes i prou. Hauria pogut ser demandat per possessió d’armes amb una sentència de cinc anys o sis de presó a tot estirar.”

“Em retiro de la sala d’audiència d’aquest tribunal deixant-vos amb el plaer de sentir com el representant del botxí i la seva defensa vomiten l’odi contra els desheretats de la terra”, va dir Abdal·là com a comiat.

“El fiscal havia demanat set anys o deu i el van sentenciar a cadena perpetua”, afirma l’advocat Chalanset, que afegeix una dada inquietant a la descripció de l’actuació de la justícia francesa en un cas que, segons molts observadors, va ser una farsa política des del primer moment, com s’ha anat demostrant tots aquests anys amb les declaracions d’advocats i de responsables policíacs.

Recordo les paraules del comissari Yves Bonnet, que va declarar: “Ell tenia el dret de reivindicar les accions comeses per la FARL com a actes de resistència. Podem no estar-hi d’acord, però això és un altre debat. Cal recordar el context, també, de les matances del tot impunes de Sabra i Xatila. I avui França el manté empresonat, mentre que ha alliberat Maurice Papon, còmplice del genocidi nazi.”

Recordem que Maurice Papon era un polític del règim de Vichy, col·laborador dels nazis, responsable de la persecució i deportació de milers de jueus. Condemnat el 1998 per crims contra la humanitat, ingressà a la presó i fou alliberat tres anys després, a noranta-dos anys, per motius de salut.

Contra Abdal·là hi ha una conspiració política

Sobre el cas d’Abdal·là, Jean-Marc Rouillan, ex-cap d’Action Directe, afirma al documentari: “És una conspiració política. El cas d’Abdal·là és com les nines russes, cada vegada que aixeques un element, descobreixes que n’han fet el doble. Amb la complicitat dels periodistes francesos que sabien perfectament que les proves aportades pels serveis secrets eren falses.”

Chalanset ho corrobora: “És sorprenent. Paris Match, Le Monde, crec que també Libération, tots van dir que els germans Abdal·là eren responsables d’aquells atacs. Van donar per bones les declaracions del Ministeri d’Interior sense verificar res de res. Els germans Abdal·là eren al Líban llavors. Un és professor universitari. A conseqüència d’això, mai no han vingut a França a visitar George, perquè no se sap mai, de debò. Fins i tot, vint anys o trenta més tard, les sospites podrien renéixer. I encara avui, fa dos anys o tres, quan el fiscal dels EUA al·lega contra Georges, recorda que els germans Abdal·là van ser responsables dels atemptats del 1986, amb la notícia de Paris Match, encara que tothom sap perfectament que és falsa.”

Val a dir que els anys vuitanta van haver-hi atemptats importants a França, com ara el perpetrat pel veneçolà Carlos “el Xacal” i els reivindicats per grups armenis pro-àrabs, entre els quals Gihad Islàmic, aleshores desconeguda. El 1986 una bomba als magatzems Tati de París va causar set morts. L’atemptat va ser reivindicat pel Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics Àrabs i de l’Orient Mitjà. Les investigacions mai no han aportat cap més prova clara respecte de la responsabilitat d’aquells fets.

Jean-Marc Rouillan va coincidir uns quants anys, des del 1995, amb Georges Abdal·là a la presó de Lanamesa. Allà, diu ell, van continuar l’activitat política diària tot fent comunicats i vagues de fam en solidaritat amb els presos palestins. “La presó no és un parèntesi, sinó una activitat política. El gran respecte que Georges té envers les presons franceses ve d’aquí. És present, és aquí. Si el crides, és aquí.”

Abdal·là, ostatge a perpetuïtat

Complerts els primers quinze anys de condemna, des de l’any 1999 Abdal·là té dret de sol·licitar la llibertat condicional, que li ha estat negada vuit vegades amb pretexts diferents, principalment que es nega a penedir-se. És l’excusa més habitual. En el cas de Jean-Marc Rouillan van actuar igual perquè es negava a penedir-se, però finalment li van concedir la semillibertat, i la va perdre més tard per unes declaracions a la premsa. El 2012 recuperà la condicional i el 2018 obtingué la llibertat.

Els EUA i Israel pressionen França cada vegada que es parla d’alliberar Georges Abdal·là. I França cedeix. Durant el procés judicial del 1987 Ronald Reagan va pressionar, personalment, François Mitterrand. I han fet igual els successius presidents, fins i tot Hillary Clinton que, segons que explica el documentari, va escriure a Manuel Valls quan era el ministre d’Interior francès. Era l’any 2013. Els jutges d’aplicació de penes havien decidit finalment d’atorgar a Abdal·là la llibertat condicional, amb la condició que fos immediatament expulsat al Líban. A Beirut ja l’esperaven i li havien preparat una rebuda d’honor. Però l’ordre d’expulsió depenia de la signatura de Manuel Valls, que mai no va arribar perquè obeí les ordres dels EUA, de Hillary Clinton. Una vegada més, la política internacional i els interessos jueus i imperialistes van passar per damunt de la justícia francesa. Liberté, égalité, fraternité.

El documentari ens mostra un fragment d’una conferència de premsa a la Casa Blanca. És l’11 de gener de 2013. Un periodista demana a la portaveu del Departament d’Estat si faran declaracions sobre l’alliberament a França de Georges Ibrahim Abdal·là. La resposta és: “És evident que estem preocupats per aquest alliberament. Creiem que no ha de ser alliberat i continuem treballant en aquest cas amb el govern francès. Ens preocupa que pugui tornar al combat.”

Sobre les vuit negatives de donar-li la llibertat condicional, el seu germà Robert diu al documentari: “Les respostes negatives són polítiques perquè sempre li pregunten quina és la seva posició respecte de la resistència i què faria si les forces israelianes tornessin a envair el Líban. Georges sempre els ha donat la mateixa resposta: ‘Si el Líban és atacat, jo seria al meu país i a disposició de la meva gent i em comportaria com qualsevol persona d’una societat a qui li ataquen el país.'”

L’altre germà, Maurice, critica la feblesa del seu país: “L’estat libanès, sense cap excepció, no està preparat per a dir ‘no’ als nord-americans o per a dir ‘no’ als francesos. Nosaltres i molts joves libanesos ens hem posat en contacte amb totes les forces polítiques. Les promeses continuen essent promeses. Tinta sobre paper.”

Qui tem Georges Ibrahim Abdal·là?

L’any 2008 vaig escriure a VilaWeb un article titulat “Qui tem Georges Ibrahim Abdal·là?“. Aleshores ell complia vint-i-quatre anys de condemna i ja li havien denegat la llibertat condicional unes quantes vegades. De fet, Abdal·là havia esdevingut un ostatge dels serveis secrets francesos, nord-americans i israelians. En aquells anys jo estava en contacte amb Jean-Marc Rouillan, tancat com Abdal·là a la presó de Lanamesa. Rouillan em mantenia al corrent de les vicissituds del seu camarada comunista libanès. Rouillan va aconseguir la llibertat condicional després de molts entrebancs, l’any 2012, al cap de vint-i-cinc anys. Abdal·là continua a la garjola. Poc em podia pensar jo aleshores que el títol d’aquell article del 2008 seria plenament vigent avui, tretze anys més tard.

En aquells anys els estats començaven a resoldre els casos més greus de presoners polítics dels anys del plom. Alemanya havia començat a alliberar els presos de la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig) després de molts anys de condemna. França, tímidament i lenta, els d’Action Directe i Iparretarrak. Però mancava abordar el cas d’Abdal·là. No es va fer. Ni s’ha fet.

Aquest marxista libanès, activista palestí i de família cristiana maronita era, i és, completament aliè al terrorisme gihadista que marca des del tombant de segle el panorama geopolític. Avui no pot ser identificat amb el maligne. Després d’una vida engarjolat ja ha pagat de sobres pel seu activisme revolucionari.

L’any 2007 en una intervenció davant la justícia francesa titulada “Per Georges Abdal·là, contra George Bush”, el seu advocat, Jacques Vergès, afirmava que era urgent de resoldre els casos dels presos que ja havien complert més de vint anys de condemna, com el seu defensat, i acabava la intervenció dient: “El temps dels procuradors ha passat. Ara toca parlar als historiadors. És per això que demanem que la justícia francesa segueixi l’exemple de la justícia alemanya i faci veure als nostres condescendents amics nord-americans que França no és una dona submisa, en una paraula, una puta.”

Per tant, tretze anys després, em torno a preguntar: qui tem Georges Ibrahim Abdal·là? I, sobretot, per què? El laberint diplomàtic, jurídic, polític, policíac i dels serveis secrets que ha d’afrontar Abdal·là és vast i tenebrós. S’enfronta a tres grans potències i a tots els fantasmes del passat, del present i del futur.

Una de les respostes ens la dóna el contraespionatge francès en una nota sobre ell de la Direcció de Vigilància del Territori que es destaca al documentari: “Personalitat emblemàtica de la lluita antisionista, l’alliberament de Georges Abdal·là constituiria sense cap dubte, al Líban, un esdeveniment. Serà possiblement aclamat com un heroi quan torni al seu país, però també ho serà per uns quants moviments de la lluita revolucionària.”

A mesura que passen els anys, la presència ferma d’Abdal·là darrere els murs de la presó de Lanamesa esdevé un símbol intergeneracional i internacional de la lluita marxista àrab i de la resistència palestina contra l’apartheid. Hi ha grups de suport i solidaritat a França, al Líban, a la Palestina ocupada, a Tunísia, a Jordània i a l’Argentina. Ho constaten al documentari molts testimonis, entre els quals hi ha els seus germans: “Georges és un home honest, un resistent. Georges ens dóna força, tot i ser a la presó. Ell ens inspira coratge”, diu Maurice Abdal·là. “Creiem que algun dia els francesos se sentiran forçats a alliberar Georges, perquè mantenir-lo a la presó, amb el temps, serà per a ells més costós que no pas donar-li la llibertat”, diu Robert Abdal·là.

Futures projeccions

Podeu veure el tràiler de Fedayin, le combat de Georges Abdallah ací:

Si voleu saber quin és el programa de projeccions o voleu demanar-ne, poseu-vos en contacte amb Vacarme(s) Films.