28.01.2023 - 21:40
“No sóc un frau. No sóc un criminal que ha defraudat el país sencer i s’ha inventat un personatge fictici per presentar-se a les eleccions.” Són paraules que un representant polític idealment no hauria de dir mai, però amb què George Santos –elegit fa tan sols dos mesos com a representant de l’estat de Nova York a la Cambra de Representants dels Estats Units– fa poc es veié obligat a començar una entrevista a la cadena de ràdio WABC.
Aquestes les darreres setmanes, el jove congressista s’ha convertit en un dels noms recurrents a les capçaleres dels grans mitjans nord-americans, que han destapat a ritme gairebé diari un reguitzell de mentides sense precedents per a un personatge públic d’aquesta importància. El republicà no tan sols ha falsificat la seva formació acadèmica i professional, sinó també detalls biogràfics de tota mena –com ara l’afiliació religiosa, els problemes de salut, les habilitats esportives i les circumstàncies de la mort de la seva mare, entre més qüestions. És tan sols la punta de l’iceberg d’un escàndol que ja ha fet de Santos, als il·lustres passadissos del Congrés dels Estats Units, un dels farsants més prolífics de la història política nord-americana.
Un avís que ningú no va escoltar
L’alarma la va fer sonar per primera vegada un diari local de Long Island, The North Shore Leader, en un article publicat el setembre proppassat en què es qüestionava el suposat creixement meteòric de la fortuna de Santos, que havia passat de “pràcticament zero” el 2020 a onze milions de dòlars dos anys més tard. Tanmateix, el cas va passar desapercebut: en plena campanya electoral per les eleccions de mitjan mandat del novembre, els grans mitjans tenien controvèrsies més importants a cobrir que no les suposades incongruències financeres d’un candidat semidesconegut dels suburbis de Nova York.
Santos, malgrat tot, no aconseguí de mantenir-se fora dels focus mediàtics gaire temps més. Més enllà d’haver recuperat per als republicans un escó de filiació tradicionalment demòcrata, s’havia convertit en el primer candidat obertament homosexual a ser elegit pel Partit Republicà. Santos mateix, de fet, havia contribuït activament a alimentar aquest relat durant la campanya electoral: va proclamar en una entrevista setmanes abans de la votació que mai no havia tingut cap inconvenient amb la seva identitat sexual i va prometre que seria un defensor de la gent LGBTQ+. Allò que Santos havia oblidat esmentar és que havia estat casat amb una dona, de la qual es va divorciar el 2019 –tan sols dotze dies abans del començament de la seva primera campanya per a la Cambra dels Representants, l’any 2020, en què es va presentar repetidament com a homosexual.
Mentides i més mentides
Va ser tan sols la primera d’un torrent de mentides i imprecisions biogràfiques, en la interpretació més generosa, que van farcir les capçaleres al llarg de les setmanes següents, i que van convertir Santos, de cop i volta i per les raons equivocades, en tota una estrella mediàtica.
Les controvèrsies són tantes, i sovint tan rocambolesques, que és pràcticament impossible de fer justícia a la prolífica habilitat del republicà per a l’engany, la farsa i la distorsió. Durant la campanya, per exemple, va dir unes quantes vegades que era de fe i ètnia jueva, fins que una investigació periodística va desvelar que havia crescut al si d’una família catòlica del Brasil. Quan un presentador li va preguntar per la qüestió, el congressista, en una acrobàcia lingüística digna dels grans mestres de la llengua anglesa, es va defensar tot al·legant que mai no havia volgut dir que era jewish (jueu) sinó simplement jew-ish (simpatitzant dels jueus). En les eleccions del 2020, en què cap dels contrincants de Santos era jueu, l’ara congressista no mencionà cap volta els seus suposats orígens judaics.
No va ser l’única mentida que el congressista va dir sobre la seva suposada ascendència jueva, i certament tampoc no va ser la més ofensiva. Santos també havia dit, almenys una vegada, que els seus avis materns havien arribat al Brasil després d’haver fugit de l’Holocaust com a jueus durant la Segona Guerra Mundial. Tots dos van néixer a Brasil i són de fe catòlica, segons que el republicà s’ha vist obligat a admetre fa poc.
De fet, Santos ni tan sols ha lliurat la seva mare de l’inabastable entramat de mentides públiques: explicà fa menys de dos anys a Twitter que la seva mare havia estat una de les gairebé tres mil víctimes de l’atac de l’11-S. Tan bon punt es descobrí que la seva mare no figurava en el registre de víctimes, el congressista canvià de versió i al·legà que la seva mare era dins les Torres Bessones en el moment de l’atac, però que no va morir-se a causa de l’impacte sinó que va morir-se més tard a causa dels fums tòxics que va inhalar aquell dia. La mare de Santos, segons que consta al seu historial d’immigració, era al Brasil durant l’11 de setembre de 2001.
La formació acadèmica i professional ha estat un altre terreny fèrtil per a les mentides de Santos. Diu que va estudiar en un institut d’elit novaiorquès, però el centre en qüestió no en té cap registre i cap dels suposats companys de promoció amb què la premsa nord-americana s’ha posat en contacte no el recorda. També ha dit que es va graduar de dues prestigioses universitats de l’estat de Nova York, en una de les quals excel·lí com a estrella de l’equip de voleibol. No hi ha cap document que acrediti que Santos va estudiar en cap d’aquests dos centres, i ni tampoc se’n sap cap relació amb el voleibol.
Després de la universitat, Santos deia que s’havia fet un nom en el sector financer i havia aconseguit de treballar per a dos prestigiosos bancs d’inversió, Goldman Sachs i Citigroup. Cap d’aquests dos grups no reconeix haver-lo tingut mai de treballador, tot i que Santos sí que treballà per una companyia financera que va acabar tancant després de la investigació per frau que li van obrir les autoritats nord-americanes. Quan un periodista li va demanar per la veracitat d’aquestes declaracions, el republicà es va limitar a disculpar-se en to sorneguer pel “pecat” d’haver “embellit” el seu currículum.
La ràtzia mentidera de Santos no s’acaba ací. El congressista va explicar fa menys de tres mesos que quatre companys seus de feina es van morir en el tiroteig contra un bar gai d’Orlando del 2016, tot i que una investigació va revelar poc després que cap de les quaranta-nou víctimes de l’atac no tenia cap relació amb l’empresa per la qual Santos treballava aleshores.
També ha dit que va ser atracat i obligat a treure’s les sabates i el rellotge a plena llum del dia en un dels punts més concorreguts de Nova York, sense que ningú veiés el crim ni hi intervingués –l’incident no va ser mai denunciat–, i ha parlat sobre un suposat tumor cerebral del qual s’ha negat unes quantes vegades a oferir més detalls. Una investigació periodística també ha descobert que Santos va competir en concursos de drag al Brasil –un historial que sobta en un polític obertament contrari als drets trans. El congressista fins i tot ha estat acusat d’haver-se apropiat dels diners recaptats en una campanya de micromecenatge per a salvar un gos moribund, un càrrec que ha titllat de “xocant i estúpid”, però que no ha negat mai.
La justícia estreny el cercle al voltant de Santos
Més enllà dels costs de reputació, les mentides incessants de Santos amenacen de tenir repercussions judicials com més va més grans en la vida personal del jove congressista. Aquestes darreres setmanes ha estat l’ull de l’huracà no tan sols per les seves sortides de to sinó també per la investigació que les autoritats nord-americanes li han obert per presumpte frau durant la campanya electoral.
Segons els registres presentats en campanya, Santos hauria invertit més de 600.000 dòlars en la seva candidatura. La xifra no sobta solament perquè el congressista, segons el registre fiscal, va arrossegar problemes financers fins almenys el 2020, sinó també perquè en documents posteriors a les eleccions ha esborrat la clàusula que estipulava que aquests fons eren propis. Això no tan sols contradiu les seves declaracions públiques, sinó que a més és una vulneració de les normes de finançament electoral.
Paral·lelament, és objecte d’una segona investigació per aclarir per què la seva candidatura va registrar nou càrrecs de 199,99 $ en uns quants establiments de lleure i restauració durant la campanya –exactament un cèntim per sota del llindar a partir del qual la llei estipula que aquests pagaments s’han de declarar. Santos aquesta setmana va anunciar la contractació d’un nou tresorer per fer front a la investigació, però el tresorer en qüestió, un comptable anomenat Thomas Datwyler, va desmentir poques hores després la contractació.
El Partit Republicà fa pinya amb Santos
Ara, els problemes creixents de Santos amb la legalitat i la justícia no han canviat pas l’actitud de la direcció del Partit Republicà, que, tot i l’oposició tímida d’alguns membres de la formació, continua oferint un suport granític al jove polític. Així ho va dir la setmana passada el republicà Kevin McCarthy, president de la Cambra dels Representants.
De fet, Santos, lluny d’haver d’afrontar conseqüències polítiques pel seu reguitzell d’escàndols, ha estat recompensat amb no un sinó dos càrrecs de responsabilitat com a membre del Partit Republicà a la Cambra dels Representants. La formació disposa d’una majoria molt estreta a la cambra baixa del congrés –tan sols deu escons– i els seus dirigents són conscients que perdre un representant podria ser un contratemps considerable per a la capacitat dels republicans d’impulsar legislació nova.
Ara com ara, l’única possibilitat que Santos sigui expulsat pel grup republicà al congrés és que la investigació que li ha obert el comitè d’ètica de la Cambra dels Representants determini que ha vulnerat la llei –és una de les quatre investigacions obertes contra el congressista, que a banda de les dues investigacions per presumpte frau fiscal afronta una investigació de l’estat de Nova York per motius que no han transcendit.
Així ho va explicar la setmana passada McCarthy en declaracions a la premsa. “No disposo del poder de destituir algú del càrrec pel qual ha estat elegit simplement perquè discrepi d’allò que hagi dit. […] Sabeu per què li continuaré donant suport? Per què els electors l’han votat.” Dir que els ciutadans van votar Santos i no pas un candidat completament diferent és discutible.
