George Mink: ‘La guerra de 1936-1939 van ser els millors anys de la vida del meu pare’

La guerra de 1936-1939 va veure com 35.000 brigadistes internacionals arribaven per lluitar contra el feixisme del general Franco. Gent provinent de tot el món: nord-americans, suïssos, italians, hongaresos, polonesos, entre més. En gran part, militants d’esquerres que van lluitar pels seus ideals. ‘Una tercera part va morir’, afirma Robert S. Coal, professor d’estudis hispànics a la Universitat de Rouen (Normandia) i representant de l’Abraham Lincoln Brigades Archive a Europa. La brigada Lincoln era formada pels voluntaris nord-americans. ‘Aquesta guerra és el primer lloc on els jueus, i els negres dels EUA, per exemple, van poder lluitar contra els seus opressors feixistes amb les armes a la mà. Al països d’origen no podien fer-ho. Van venir per això, també’, diu Coal. N’és un exemple Emmanuel Mink, un jueu polonès que va lluitar durant tota la guerra de 1936-1939. La Generalitat de Catalunya va convidar ahir el seu fill, George Mink, per a parlar del seu pare. Mink va ser un dels ponents del col·loqui ‘1936-1939. ‘Memòria de la Guerra Civil’. Poques hores després, VilaWeb va entrevistar-lo en un hotel del centre de la ciutat, i el professor Robert S. Coal es va acabar afegint a la conversa.

—On va néixer el vostre pare? Com és que va arribar a lluitar a la guerra de 1936-1939?
—El meu pare va néixer a Polònia. Per ell va ser molt important fugir de l’ambient religiós. Els seus pares eren jueus ortodoxos, i es va polititzar. Es va fer militant comunista. Era la seva manera de fugir de l’ambient religiós de la família. Va integrar-se en el partit comunista però al final va haver de marxar del país, plagat d’antisemitisme. Anava i tornava de la frontera amb Alemanya i finalment va estar-se al país germànic. Allà va ser conscient de la repressió de què eren objecte els jueus amb Hitler des de l’any 1933. Ho va veure amb els seus ulls. I va acabar fugint.

—I d’allà va a Barcelona?
—No. D’Alemanya passa a Bèlgica, i acaba anant a França. I és a França on s’uneix a un club esportiu, en què la majoria de membres eren d’esquerres. Ell era jugador de futbol. I decideix de venir a Barcelona a participar en l’Olimpíada Popular. Els jocs que es van organitzar a Barcelona per a fer contrapès als jocs que Hitler va organitzar a Alemanya. Ara, ell va venir per a mostrar rebuig als jocs olímpics de Hitler, cert, però també per ajudar la república espanyola, que sabia que travessava dificultats. El partit comunista era el que ho organitzava, i eren gent molt polititzada. Em sembla que va arribar a Barcelona el 17 de Juliol, amb papers falsos. Amb tren, hi devia arribar. El meu pare explicava que de seguida li va agradar la ciutat, l’ambient que s’hi respirava… i el clima! El sol! Venint del nord li va semblar un gran lloc.

—I el mateix dia que havia de participar en els jocs, els militars feixistes s’aixequen. I Barcelona entra en guerra.
—Sí. I a diferència de molts altres esportistes, que immediatament van anar-se’n, ell va decidir de quedar-se i lluitar. Tenia vint-i-sis anys. Va lluitar tota la guerra. Va ser el darrer oficial del seu batalló d’abandonar el país. El darrer. Primer es va enrolar a la columna Del Barrio. Però després va acabar integrat a les Brigades Internacionals. I finalment va formar part d’una companyia formada només per jueus, la companyia Botwin, on molts parlaven jiddisch, i que va rebre el nom en honor del comunista jueu Botwin, executat a Polònia per haver mort un infiltrat de la policia.

—On va lluitar, el vostre pare? Ho sabeu?
—Va lluitar a la batalla de l’Ebre, segur, i suposo que a Madrid, Albacete, Jarama, si hem de fer cas del recorregut de la seva companyia. Dos anys i mig lluitant. Ell m’explicava només els bons records: la paella, les noies, la Barcelona revolucionària, el poder dels obrers. Pel meu pare, aquests van ser els millors de la seva vida. Sí, la guerra de 1936-1939 van ser els millors anys de la vida del meu pare. Els millors. Ell sempre deia que aquí va ser la primera vegada que els jueus s’aixecaven amb les armes a la mà contra el feixisme. Per primera vegada no es quedaven de braços plegats. Ell va venir a fer això. I una altra cosa, encara. Mon pare va acabar al camp de concentració d’Auschwitz. Va estar-hi dos anys i mig. I ara jo us pregunto: què voldríeu recordar, la guerra aquí, o Auschwitz?

—Com hi va anar a parar, a Auschwitz?
—En sortint d’aquí, un cop va arribar a França, va anar a parar primer a un camp d’internament, i després va fugir-ne i a París va començar a treballar per la resistència. Perquè quan va arribar a França es va trobar que el pacte entre Hitler i Stalin ja funcionava. Perquè hem de recordar que a mitja guerra el pacte entre nazis i comunistes es va implantar. Per als jueus, per als jueus comunistes, aquest pacte va ser devastador. Devastador. Per això ell i els seus companys van començar a reorganitzar-se. I van començar a col·laborar amb la resistència francesa. És allà on va conèixer la meva mare. Una intel·lectual del partit comunista, també. Però mon pare, finalment, els gendarmes i els nazis el van detenir i cap a Auschwitz. Aquesta és la història del meu pare.

—Professor Coal, sabeu com van ser rebuts els brigadistes internacionals un cop van tornar a casa seva?
—Mireu, els nord-americans van ser qüestionats per l’FBI només de tornar. De fet, els esperaven al port. No va ser mai reconeguts. Bé, l’esquerra sí. Però el govern, no. La repressió va començar immediatament. L’any 1938 es va implantar l’Smith Act, que se suposava que era escrita contra els nazis, però també va ser contra els comunistes. Bàsicament es va fer servir contra ells, contra la Lincoln Brigade, formada pels voluntaris nord-americans que van venir a lluitar contra Franco. Només una dada: la brigada Lincoln va ser considerada una organització subversiva fins als anys seixanta. Eren en una llista. Molts eren negres, i militants del partit comunista americà, el primer partit que propugnava que blancs i negres es barregessin. Doncs la brigada Lincoln  va ser considerada subversiva fins a l’any 1965, quan, gràcies a una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units, va desaparèixer d’aquesta llista.

—I a tot arreu aquests voluntaris, quan tornaren a casa, van tenir els mateixos problemes?
—A Itàlia és on van tenir més sort. Els van reconèixer com a veterans de la Segona Guerra Mundial. A França, també: Chirac els va acabar reconeixent com a veterans de la guerra. A Polònia van tenir sort fins als anys seixanta. Però a partir dels anys seixanta, per una reacció antisemita, els veterans que havien lluitat aquí van començar a tenir dificultats, perquè molts eren jueus. A Hongria Arthur London el van enviar sis mesos a la presó, purgat. També havia estat un brigadista. I a alguns, els van matar. A l’est diria que ho van passar pitjor que a no pas a occident. Ara, els veterans de Suïssa, per exemple, quan van tornar a casa van anar directament a la presó, perquè la llei suïssa obliga a ser neutral, i no pots allistar-te a exèrcits estrangers.

—Estrangers lluitant en guerres per idealisme, i no per diners, com els mercenaris. No deu ser pas l’únic cas.
—No. A la Comuna de París també hi havia estrangers lluitant per ideals. I a la revolució americana hi havia estrangers, com el francès Lafayette. La guerra de 1936-1939 va ser, de fet, també una guerra internacional. Però com que es va esdevenir en ple segle XX, amb les ràdios funcionant, i els fotògrafs, i fins i tot algun film, doncs aquesta història ens ha arribat una mica més.