26.01.2016 - 05:01
La investigació actual de George Lakoff cobreix moltes àrees de l’anàlisi conceptual en relació amb la lingüística cognitiva, com la naturalesa dels sistemes conceptuals humans, en particular els sistemes metafòrics de conceptes com el temps, els esdeveniments, la moralitat, el jo i la política.
Com va ser la seua primera experiència com profesor?
La meua primera classe universitària va ser en substitució de Roman Jakobson en el seu curs perquè havia fet una anàlisi jakobsoniana del poema Byzantium de Yeats, i en un moment concret, em va dir: «No puc fer classe la setmana que ve, he d’anar a una conferència a Cornell. T’agradaria impartir la meua classe amb la teua anàlisi de Yeats?». I ací era jo, amb vint anys i fent una classe a tots els estudiants avançats de Harvard, i va ser divertit, però l’important és que va ser en tot moment humanista. El que ensenyava Jakobson –recordem que va ser el professor de Levi Strauss, per la qual cosa el meu professor i el de Levi Strauss era la mateixa persona, per sorprenent que semble– havia d’aplicar-se a la poesia, a l’antropologia, així ho entenia jo. En lingüística generativa no ocorria això. Després, en 1974 jo ja estava a Berkeley, i em va semblar obvi que la lingüística generativa no funcionaria i que calia observar els discursos humanistes. Jo ensenyava coses de poesia i pragmàtica. Res d’això era inusual, ni nou.
Llavors, entenc que va començar el seu treball en la gramàtica de la teoria semàntica. Supose que aquest treball es va publicar primer en Metaphors we live by (“Metàfores de la vida quotidiana”, 1980). És aquest tal vegada el seu primer treball transcendental sobre lingüística cognitiva?
N’hi va haver un abans, en 1977, en la Societat Lingüística de Chicago, un article que destacava aquestes mateixes coses, però va ser abans que Metaphors. Parlava sobre els enquadraments, sobre el que havia de ser la gramàtica, que havia de tenir en compte l’experiència així com la seua corporeïtzació [embodiment]… Però Metaphors we live by va ser realment el primer treball important en aquest sentit. No obstant això, hi havia un treball anterior, de 1975, sobre corporeïtzació, no meu sinó de dues persones més. Paul Kay va donar unes conferències en 1975 sobre la teoria neurològica del color, segons la qual el color depèn de la fisiologia de l’ull i del cervell, no sols del món. I també hi havia el treball de Len Talmy sobre esquemes gràfics, així com el d’Eleanor Rosch sobre termes de nivell bàsic, en el qual estaven delimitats per la imatge mental programes motors i percepció Gestalt, i tot això tenia a veure amb la corporeïtzació. Després la semàntica d’enquadrament de Charles Fillmore va seguir el que havia començat amb la gramàtica de casos, i en totes dues s’afirmava que la gramàtica es basava en les experiències bàsiques que tenim.
Tot aquest treball va ser essencial perquè s’allunyara de les teories de Chomsky?
Sí, el que vaig aprendre de tot això va ser important. Vaig haver d’abandonar el meu treball previ sobre lògica, perquè estàvem intentant que la lògica funcionara amb la lingüística o amb la gramàtica generativa, i ja estava clar en aquell moment que no funcionaria, cosa que em va causar una gran crisi. Va haver-hi un parell d’anys en què no vaig escriure res. Solia escriure una dotzena d’articles l’any i en aquell moment no podia escriure res. Llavors vaig publicar aquest article de l’any 1977, vaig conèixer Mark Johnson i van començar a treballar en la corporeïtzació i les metàfores corporeïtzades.
Ha estat treballant amb altres lingüistes cognitius europeus, com Zoltán Kövecses, sobre «The role of metaphor and analogy in representing knowledge of presupposed worlds. The cognitive model of anger inherent in American English» (“El paper de la metàfora i l’analogia en la representació del coneixement de mons suposats. El model cognitiu de la ira inherent a l’anglès americà”, 1987).
El treball amb Kövecses va ser interessant. Quan ell estava confeccionant un diccionari d’expressions angleses després de llegir Metaphors we live by, estava amb la lletra «a» i es va trobar amb «anger» (“ira”). Va recopilar quatre-centes expressions amb aquesta paraula i va dir: «Això deu tenir alguna cosa a veure amb les metàfores.» Va sol·licitar una beca, vingué ací, va entrar en el meu despatx –com vostè– i es va quedar aquí plantat. Feia 1,91 cm i pesava més de cent quilos de pur múscul, i em va dir: «Vull estudiar la ira». Jo vaig contestar: «D’acord, ha, ha, ha… vinga». I és cert que tenia molts exemples, encara que no sabia molt de lingüística ni sobre la metàfora. Però havia vingut a aprendre, va aprendre a fer-ho i, com que era un atleta de talla mundial, era molt disciplinat. Van treballar sense parar des de les nou del matí fins que van escriure l’article. Però l’important de tot va ser que, com que tot girava entorn de la corporeïtzació i jo coneixia Paul Ekman, que era el major expert del món en la corporeïtzació d’emocions, van començar a parlar amb ell. Ekman havia treballat molt la corporeïtzació i, per a quan acabàrem, ens en vam adonar que totes les metàfores es basaven en la fisiologia de la ira. Després ens va costar nou mesos esbrinar com tractar quatre-centes metàfores d’aquesta manera i va ser un treball molt interessant. Així doncs, gran part de la teoria metafòrica posterior, però també del treball amb enquadraments i categories, va ser el mateix.
Entenc que la seua obra More than cool reason (“Més que una raó genial”, 1989) té a veure amb la metàfora literària. Hi ha alguna diferència entre aquestes metàfores poètiques i les que li acabe de mencionar? Encara està interessat en la investigació sobre metàfores literàries?
Per descomptat. I continue treballant-hi, continue fent xarrades sobre el tema, però he estat treballant en les versions polítiques d’això, que són com les metàfores literàries en molts sentits. Però permeta’m que li explique una cosa sobre aquest llibre. El primer estudiant del postgrau en ciència cognitiva era també un estudiant del departament d’Anglès anomenat Mark Turner. Era una persona interessant, i ho continua sent. Abans de graduar-se i venir, havia estudiat llatí, grec i literatura clàssica. Després va venir a Berkeley i va continuar estudiant poesia i llengües clàssiques, però també biologia matemàtica. Va obtenir un màster en informàtica mentre continuava estudiant literatura clàssica.
El 1995, amb «The neurocognitive self: conceptual system research in the twenty-first century and the rethinking of what a person is» (“El jo neurocognitiu: investigació del sistema conceptual en el segle xxi i replantejament de què és una persona”), sembla que s’allunya de l’estudi purament lingüístic de les metàfores per a acostar-se a una perspectiva més «científica» de la neurociència.
Bé, abans que res, la ciència cognitiva és una aproximació científica. De la manera com la duem a terme, fins i tot la semàntica generativa és una ciència. Ho vam fer amb un enfocament científic, amb les nostres dades, que van ser les que vam poder arreplegar. Ara la gent ens anomena lingüistes de sofà, però reuníem quantitats ingents de dades, xifres enormes. No eren dues o tres frases, n’hi havia un gran nombre de coses. Hi pensàvem a tothora. Ens adonàvem d’alguna cosa, i cada vegada que ho observàvem trobàvem un contraexemple que calia considerar. Teníem un enfocament molt teòric i molt empíric, però no era el tipus d’enfocament empíric que es fa amb màquines. Sempre va ser així, sempre em vaig veure com un científic, però un científic que estudiava alguna cosa que s’aplicaria –com diria Jakobson– a tots els temes humanístics i socials. Des del començament, res d’això era nou. Però el que va ocórrer amb la neurociència va ser molt interessant.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Eusebio Llácer. Professor de Filologia Anglesa en la Universitat de València. Membre de SILVA – Grup de Suport a la Investigació en Anàlisi de la Variació Lingüística. El grup SILVA és un equip multidisciplinari d’acadèmics de la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i la Universitat d’Alacant.
